Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

Així, el juliol del 2000 em vaig traslladar a Almeria per a organitzar els Jocs del Mediterrani 2005, ja que el febrer d’aquell any el Comitè Permanent del COJMA 2005 (Comitè Organitzador dels Jocs del Mediterrani Almeria 2005) m’havia escollit per unanimitat com a conseller delegat, i vaig ser ratificat el mes d’abril pel ple del comitè. El bagatge de Sevilla fou important. En aquesta ocasió, tot i ser ciutats diferents, coneixia el medi, ja que dues de les institucions que formaven el comitè (CSD i Junta d’Andalusia) eren les mateixes que a Sevilla, encara que amb persones diferents, i tenia un fort suport de l’organisme esportiu, que en aquest cas no podia ser altre que el Comitè Olímpic Espanyol, i mai agrairé prou aquest suport per part del seu president, Alfredo Goyeneche, en el moment de l’aterratge a Almeria, que és quan més el necessitava. El seu successor, José M. Echevarría, també mostrà aquest suport contínuament, una cosa important per a l’estabilitat d’aquest tipus d’organitzacions, que quan es concedeixen a sis anys vista passen per diferents avatars polítics i canvis en la seua composició.

No podia ser d’una altra manera a Almeria, ja que la competició, molt al contrari que el Campionat del Món de Sevilla, disposà de força temps. Els Jocs es van concedir l’abril del 1999 i es van inaugurar el 24 de juny de 2005. Hi va haver, per tant, més de sis anys per davant, i el primer canvi en la composició del Comitè ja va tenir lloc abans de la seua total conformació i legalització. El juny del 1999 hi va haver eleccions municipals i va canviar l’equip de govern a la ciutat: el PP, que dirigia l’Ajuntament amb majoria absoluta, la va perdre i una coalició PSOE/IU va governar fins al 2003. En aquest moment, el PP va reprendre el govern municipal, però sense majoria absoluta, sinó en coalició amb el GIAL (Grup Independent d’Almeria), encapçalat per Juan Megino, l’alcalde que va aconseguir els Jocs essent militant del PP. Però el setembre del 2002, aquest partit va decidir presentar com a candidat l’aleshores president de la Diputació i després alcalde d’Almeria Luis Rogelio Rodríguez-Comendador. El pacte entre aquests dos grups no fou senzill i va afectar l’estructura dels Jocs: per al PP, l’alcaldia; per a Juan Megino (GIAL), la primera tinença d’Alcaldia i Urbanisme i la presidència dels Jocs, cosa que obligava a canviar els estatuts, ja que hi constava que l’alcalde era el president.

Conte tot això perquè ens adonem que a voltes és molt complicat organitzar un esdeveniment i de quina manera els canvis polítics en les institucions poden afectar-lo. Perquè la cosa no va quedar aquí. D’una presidència del PSOE entre el 1999 (el comitè es va crear definitivament l’octubre d’aquest any) i el 2003, però majoria del PP al comitè, a causa de la representació de la Diputació i de l’Estat, es passà a una majoria del PSOE amb la presidència d’un independent coalitzat amb el PP, després de les eleccions generals i andaluses del 2004. Pel que fa a l’Estat, va guanyar el PSOE, per la qual cosa van canviar els tres representants del CSD i aquest partit va obtenir la majoria absoluta a Andalusia, de manera que els tres representants de la Junta d’Andalusia també foren del PSOE (abans governava en coalició amb el Partit Andalusista i, atès que la Conselleria de Turisme i Esports estava en les seues mans, venien dos representants del PA per un del PSOE).

Precisament, tenint en compte tots aquests canvis, era fonamental mantenir l’equip de treball, el Comitè Tècnic com se li va dir, i en aquesta estabilitat va jugar una carta clau el COE. No obstant això, s’ha de dir que els representants institucionals, a tots els nivells, d’un signe o d’un altre, van saber estar a l’altura, van pressionar molt poc per a provocar canvis en els directors de l’esdeveniment i això fou, al capdavall, una de les bases més importants per a l’èxit dels Jocs. Més encara, aquest bon comportament institucional i la unió entre les institucions, amb les seues discrepàncies lògiques, que majoritàriament es van quedar entre bastidors dins del comitè, s’ha convertit en un aval per als organitzadors d’esdeveniments a l’hora de demanar competicions internacionals. Encara més, Jaime Lissavetzky, secretari d’Estat per a l’Esport, el suport del qual vaig tenir des del primer dia, ha encunyat el nom d’aquest estil de treball com l’spanish model, una característica que venem a fora.

A Almeria, les coses van canviar molt i el nivell de sofriment fou bastant menor, ja que tot es planificà bé i amb el temps generós de què disposàvem. D’entrada, es va adjudicar a un expert en planificació com Fernando París, que fou director de gabinet del secretari d’Estat per a l’Esport amb Felipe González i després ministre Javier Gómez Navarro, l’elaboració del Pla Director, en el qual es van incloure diagrames d’operacions temporals que van permetre preveure qualsevol tipus d’incidència i assegurar que els tràmits burocràtics, per exemple, en la construcció d’instal·lacions no afectaren l’organització i que es compliren les previsions. Realment, es féu una bona planificació. També vam tenir molt de suport. Tant les institucions com els ciutadans es van bolcar en l’esdeveniment. El resultat final fou una gran satisfacció, ja que aquí, com en cap altre lloc, es van donar les condicions necessàries per a l’èxit: bona organització, excel·lents resultats de l’equip espanyol (que per primera vegada gairebé va igualar Itàlia i França en el nombre total de medalles, amb un augment considerable respecte a l’edició anterior) i gran assistència de públic, que va omplir les instal·lacions.

Per tant, Almeria sempre serà present entre els meus millors records. Foren sis anys formidables, de gran treball, no exempts de problemes i de certes incomprensions i crítiques que han estat superades amb escreix, però, pels aspectes positius. Encara que els Jocs del Mediterrani no siguen a la primera fila mediàtica dels d’esdeveniments esportius, la seua organització és complicada i, salvant les distàncies, tècnicament, amb un desenvolupament molt similar als Jocs Olímpics, el seu germà gran. Hi havia 22.424 persones acreditades, 5.508 de les quals membres de les delegacions oficials dels comitès olímpics del Mediterrani, entre esportistes, delegats, entrenadors i personal sanitari; una Vila Mediterrània per a allotjar-les, amb el que això suposa de complicació logística; quaranta instal·lacions esportives de competició i d’entrenament i quatre circuits de proves exteriors i tres centres de mitjans de comunicació i sis d’acreditacions, entre altres tipus d’oficines. Tot això no és gens ni mica una qüestió fàcil, sobretot per a una ciutat de mida mitjana/petita amb 180.000 habitants. Si, finalment, a més, s’acaba amb un superàvit econòmic, el nivell d’autoestima i satisfacció puja molts enters. D’altra banda, segons les dades facilitades per Sofres, l’audiència televisiva acumulada a Espanya fou de 25.471.000 espectadors. Hi va haver 290 hores de retransmissió en directe (230 per TVE i 60 per Canal Sur) i la màxima audiència va ser la final de futbol entre Turquia i Espanya, amb 1.250.000 espectadors (TVE2). Segons l’estudi de Sofres, els Jocs generaren només durant la seua celebració 659 notícies que van ser vistes per un total de 259 milions de persones. I en premsa, se’n van donar 3.305 notícies entre l’1 de juny i el 6 de juliol, amb 2.948 pàgines dedicades als Jocs i un impacte de difusió de 154.758.172 exemplars (OJD) i 949.730.000 lectors (EGM).

La cosa, doncs, era ideal per a retirar-se. Però no va poder ser. Acabats els Jocs, durant l’any 2006, vaig col·laborar com a assessor tècnic amb el comissionat del Govern d’Espanya per a la Copa de l’Amèrica de València, Ricard Pérez Casado, i després, José M. Odriozola, el president de la RFEA, em va proposar com a coordinador general del Campionat d’Europa d’Atletisme de Barcelona 2010. Així que vaig continuar amb la meua faena organitzativa, viatjant un o dos dies a la setmana a la Ciutat Comtal per anar posant en marxa la gestió del campionat, durant els anys 2007 i 2008, fins al mes de setembre, en què em vaig veure obligat a renunciar en no poder-m’hi traslladar a viure de forma permanent durant els dos anys que quedaven fins al 2010, encara que em vaig mantenir en el comitè i com a assessor tècnic de l’organització.