Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

Jo ja estava a la Junta Directiva de la RFEA des que, al cap de poc temps de ser president de la FACV, Juan M. de Hoz, el president en aquell moment, em va oferir de ser-hi. No hi havia ningú de València en aquell moment i vaig acceptar. érem al 1987 i a finals del 1988 es van celebrar eleccions i vaig ser un dels pocs (només dos) d’aquesta junta directiva de Juan

M. de Hoz que donà suport a Odriozola. Vam ser (la FACV), a més, la federació territorial que li va aportar més vots, ja que l’altre candidat era català i la seua federació tenia la major representació en l’assemblea, mentre que altres federacions, com Andalusia o Madrid, estaven dividides, al contrari que la valenciana. José M. Odriozola va guanyar les eleccions i durant vint anys vaig ser vicepresident primer de la RFEA.

Abans que res, diguem que vaig aprendre economia. Per força els pengen, que diu el refrany. I és que un sap com comença a exercir la seua vida laboral, què ha estudiat, però no com acaba, sobretot en el món de l’activitat física i l’esport, un món nou, canviant, amb noves àrees de coneixement que s’obrien, amb la necessitat de trobar professionals i amb l’exigència cada vegada major de fer una gestió de tall empresarial i no amateur, és a dir, dedicant-hi una estona a la vesprada com passava a principis dels anys 1990. En qualsevol cas, la veritat és que la «festa», a començament del 1993, era com per a pensar-s’ho dues vegades. La RFEA tenia un dèficit de 160 milions de pessetes i un pressupost que amb prou feines arribava a 800, res a veure amb l’actual, que supera els 2.000 milions de pessetes (12,7 milions d’euros de pressupost ordinari en 2007 i 12,3 milions en 2008, sense comptar els esdeveniments extraordinaris). Es devien la major part de les beques, no hi havia cap mesura financera del tipus pòlissa de crèdit, préstec o similar que permetera alleugerir els problemes de tresoreria. S’hagueren d’establir urgentment aquest tipus de mesures i aprovar una pòlissa de crèdit que permetera continuar l’activitat normal, que d’això es tractava, al cap i a la fi. Es comptava amb uns pressupostos i subvencions que, tot i que s’havia d’esperar a la seua aprovació anual, estaven més que consolidats, fet que hauria de permetre comptar amb aquests recursos financers.

Aconseguírem, no sense angúnies, eixir del problema i la RFEA, des del 1993, excepte en un parell d’exercicis, va tenir sempre superàvit econòmic, fet que li va permetre eixugar aquell dèficit angoixant i tenir un fons social (en termes tècnics) positiu, que a finals del 2007 era de 494.670,07 euros: res a veure amb aquells durs començaments, i ja m’hauria agradat començar amb un panorama com l’actual.

Els primers quatre anys de mandat d’Odriozola, vaig estar en temes més de caràcter tècnic, ocupant la Vicepresidència del Comitè Tècnic, anant de delegat d’equip als principals esdeveniments, però res més en el que en diríem gestió federativa, encara que en aquest període ja vaig tenir entre mans l’organització del meu primer gran esdeveniment: el III Campionat del Món d’Atletisme en pista coberta, celebrat a Sevilla el 1991. Però era una organització externa a la RFEA, amb un comitè organitzador format per totes les institucions sevillanes (Ajuntament, Diputació i Junta d’Andalusia), el CSD en representació del Govern central, a més de la pròpia RFEA. Hi havia força preocupació per la seua organització. Era el primer campionat del món, que no fóra de cros, que organitzàrem, estàvem a un any dels Jocs Olímpics de Barcelona i es tractava d’un esport com l’atletisme de clares connotacions olímpiques, de manera que els errors organitzatius podien afectar la credibilitat de cara als Jocs. Vaig estar un poc més de dos anys a Sevilla, des de l’octubre de 1989, amb l’única experiència de la Copa del Món de Barcelona, celebrada el 1989 i del comitè de la qual era vicepresident, dels propis campionats federatius i dels esdeveniments que s’havien muntat a València els anys 1980, dels comitès organitzadors dels quals vaig formar part.

Però la cosa no va eixir malament i, potser per això, em va tocar tornar a Sevilla quan, el març del 1997, se’ns va concedir l’únic campionat del món a l’aire lliure que hem organitzat. Vaig ser allà, de nou, des de finals del 1997 fins al desembre del 1999, però pel mig em va tocar també ser el coordinador general del campionat europeu d’atletisme en pista coberta de València del 1998 fins que vaig marxar a Sevilla i em va substituir el president de la FACV en aquell moment, Pepe Campos, encara que em vaig mantenir d’adjunt seu fins a la celebració del campionat l’última setmana de febrer del 1998.

Aquest darrer va ser, per a mi, el campionat que millor ens ha eixit organitzativament, però va fallar en dues qüestions fonamentals perquè un acte es percebi com a èxit: l’assistència de públic, que no omplí ni les quatre mil escasses localitats del Palau Velòdrom Lluís Puig, i els bons resultats esportius espanyols, que no van passar de discrets, ja que es van aconseguir tres medalles, cap d’or, quan se n’esperaven almenys sis. Ni la societat valenciana ni, òbviament, les seues autoritats apostaven llavors pels grans esdeveniments, i així ens va anar.

La dificultat d’un campionat en pista coberta tampoc és la mateixa que al d’un campionat a l’aire lliure, i la distància entre un europeu i un mundial també és gran, i si s’hi suma que no hi havia cap estadi les coses es presentaven bastant complicades quan em vaig fer càrrec de la coordinació general del 7è Campionat del Món d’Atletisme de Sevilla. En efecte, el campionat, que es concedí el març del 1997, no disposava d’estadi, sinó d’un gran «forat» a l’illa de la Cartuja. Era un estadi la construcció del qual es va preveure per a l’Expo del 1992, però que, finalment, no es va fer. Us imagineu organitzar un gran esdeveniment, com és un mundial d’atletisme, amb només dos anys i mig de temps i sense estadi? Doncs, es va fer. Amb problemes, amb zones sense acabar totalment, fins i tot amb unes altres acabades in extremis, sense conèixer l’estadi, sense saber-ne el nivell real d’ocupació d’espectadors, amb dificultats en els accessos... Per què seguir? Com més hi penso, més increïble em pareix, ja que, en primer lloc, va ser el campionat que es concedí amb menor temps entre la data de concessió i la de celebració, i en segon lloc, es dissenyà un estadi pensant en uns possibles Jocs Olímpics (Sevilla va presentar la seua candidatura per a les edicions del 2004 i del 2008, adjudicades la primera en 1998 i la segona en 2001) i en la seua utilització pels dos clubs de futbol, el Sevilla i el Betis, però mai per l’atletisme. Aquest estadi té un aforament excessiu de

58.000 localitats i quatre torres pensades per a altres activitats socials i/o comercials (un hotel, en funcionament; cinemes, que mai no es van posar en marxa; un centre per a federacions, que està en projecte, i locals per a l’administració esportiva local i autonòmica), que mai van arribar a temps i que retardaren l’obra pel seu volum.

No obstant això, a diferència de l’europeu de València, i malgrat les greus dificultats organitzatives, sobretot provocades per la instal·lació, el campionat fou un èxit, perquè va tenir dues bases que van faltar al Palau Velòdrom Lluís Puig: públic, ja que durant els nous dies d’activitat hi acudiren 452.000 persones, i que els nostres van aconseguir quatre medalles, dues de les quals d’or.

Les tasques organitzatives em van portar amb posterioritat a allunyar-me de nou de València; i és que, definitivament, es pot dir no solament que s’ha convertit en gairebé un hàbit, sinó que aquesta transformació que s’ha anat esdevenint en la professió, des de la inicial orientació acadèmica i d’entrenament a la de gestió, m’ha afectat de forma total. En el camp de la gestió d’esdeveniments, a més, els trasllats i canvis de domicili són constants, com bé saben els qui es dediquen a la seua organització, de manera que s’ha d’estar amb la maleta preparada, com qui diu.