Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

Han passat trenta anys i hi ha qui continua igual, perquè aquesta és, potser, una de les característiques de l’esport espanyol que no hem sabut resoldre: el manteniment dels clubs de promoció, al costat de clubs poderosos, sense que aquells acabin desapareixent per manca de suport i per la pressió dels grans. En l’atletisme, a més, els grans no són tals, ja que molts són simples equips subvencionats o mantinguts gràcies al diner públic (Heineman, 1998), fins que això s’acaba i desapareixen. Al darrere, no hi havia res, ni socis, ni pares, ni atletes, ja que aquests solen ser fitxats visquen on visquen (la reglamentació d’atletisme ho permet) i ni tan sols, de vegades, trepitgen la ciutat seu del club, llevat que hi hagi campionats. En l’atletisme, ha passat en força ocasions. Alguns equips, que no clubs, ixen amb una enorme força del no-res, gràcies al diner públic o a algun patrocinador durant un temps, i cauen amb estrèpit: Santiveri, Kelme, Larios, ahir mateix el Chapin Xerez. I demà? Ja es veurà, però això no ha deixat de ser pa per a avui i fam per a demà.

Allò de les Escoles Professionals de Sant Josep s’acabà el 1977, i vaig iniciar ja el camí nou, potser el més definitiu del meu deambular professional: el d’organitzador d’activitats o esdeveniments esportius, el de gestor. La democràcia estava als seus inicis, acabaven de desaparèixer les delegacions de la Joventut i de la Secció Femenina i l’esport escolar va passar a dependre de l’encara anomenada Delegació Nacional d’Esports. Començava el curs 19771978 i s’havia d’organitzar l’esport escolar, però no només el masculí, sinó també el femení, en haver-se reagrupat. Moltes delegacions provincials havien cridat els antics organitzadors del règim acabat de liquidar; en unes altres, les menys, s’havia posat en mans de les associacions de col·legis privats (CECE), però a València es donà un cas peculiar. Gràcies a l’existència del que se’n va dir Pla Experimental, que mirava de potenciar l’esport municipal, es van contractar dos professionals de l’INEF. Un, Manuel Ruiz Parajón, per a dirigir el pla, i un altre que fóra «expert» en esport escolar. I aquest, en teoria, era jo. Mai no vaig acabar de comprendre aquest nomenament, excepte per les paraules del delegat provincial en aquelles dates, Juan Domínguez, un home de l’esport, empresari, que havia estat president de la Federació Provincial d’Atletisme i que, paradoxalment, tot i ser del règim, «no volia els de Joventuts.» Aquests, els de «Joventuts», li la tenien votada, però ja tenien poca o cap força. Una de les coses que li van dir i que van «elevar a Madrid» a l’estil de l’època és que no li perdonaven que haguera posat l’esport escolar en mans d’un «comunista», ja que jo militava llavors al Partit Comunista d’Espanya.

Domínguez no em coneixia de res, de manera que, molt probablement, el nomenament es devia a Manuel Ruiz Parajón. El contracte, molt peculiar ja que era a través de la Federa-ció Espanyola de Rugbi, només va durar un any, perquè l’esport escolar immediatament va començar a traslladar-se a l’ADECE (Associació Esportiva Espanyola de Centres d’Ensenyament), una branca de la patronal de l’ensenyament privat, i va fer diversos vaivens (eren els temps de la UCD) fins que va acabar sent organitzat per les comunitats autònomes o preautonòmiques mitjançant un conveni especial amb el nou i acabat de nàixer Consell Superior d’Esports per al curs 1980-1981. Abans, a través de l’ADECE, vaig continuar organitzant l’esport escolar un parell d’anys més i posteriorment, ja dins de la Conselleria de Cultura i Educació, van nàixer els Jocs Escolars de la Generalitat, com se’ls va dir, que continuen desenvolupant-se avui dia (tot i que els han canviat el nom de Generalitat per Comunitat Valenciana).

Passat aquest primer any de contracte, i davant les dificultats i els problemes per a continuar amb garanties, cosa habitual aquells dies, vaig tornar a fer classes, aquesta vegada a l’Institut de Batxillerat Juan de Garay, un dels clàssics, on em vaig mantenir des del 1978 fins al 1985. En aquesta etapa vaig sofrir, com la majoria de professionals, les circumstàncies de la pluriocupació. Més que pluriocupació, allò es podia anomenar minitreball, perquè havies de treballar en diversos llocs per a guanyar un sou normal. Als instituts cobràvem, aproximadament, la meitat que els altres professors. A principi dels anys 1980, això suposava poc més de 50.000 pessetes al mes. S’havia de completar el sou i vaig seguir en l’esport escolar i en la Delegació d’Esports gràcies a la continuació del Pla Experimental que va posar en marxa Benito Castejón, delegat nacional d’Esports, que no va ser un mal delegat i que va aprovar la segona Llei de l’esport espanyol.

Preocupat per la promoció de l’esport, va crear els CITD (centres d’iniciació tecnicoesportiva), a manera d’escoles esportives que podien seleccionar xiquets de tota la província i tenir-los, fins i tot, interns en escoles. Els xiquets havien de començar amb deu anys i acabar amb catorze, i després passar als centres de perfeccionament. No va poder completar tot el pla. Igual que li va passar amb la Llei de l’esport, la nova estructura d’Espanya el va superar, però algunes de les seues idees, amb diferent format, van ser posades en marxa més tard. De fet, els CITD, que van començar a quatre llocs d’Espanya de forma pilot: Salamanca, València, Mataró i Sevilla, van continuar en onze ciutats més el 1981, entre les quals Alacant, i després van ser transferits a les comunitats autònomes, que, en la seua major part, els van continuar. A la Comunitat Valenciana, es mantingueren fins als anys noranta, es van ampliar a Castelló i es van transformar després en centres de perfeccionament o d’alt rendiment tot incrementant les edats.

Els inicis dels anys 1980 van ser frenètics, amb fortes reivindicacions, amb un ensenyament en transformació i amb uns ajuntaments iniciant-se en l’activitat esportiva. Tot era nou.

No hi havia gestors, o n’hi havia pocs. Es necessitaven instal·lacions esportives i òrgans de gestió. Després de les primeres eleccions democràtiques municipals, l’Ajuntament de València va ser governat pel PSOE, que havia obtingut tretze regidors que, al costat dels sis del PCE, li donaven la majoria absoluta en coalició, mentre que la UCD es quedava amb catorze regidors, nombre insuficient per a governar. Durant un breu període de temps, Joan Lloret, un advocat, va ocupar el càrrec de regidor d’Esports, però en tot just sis mesos passà a Antonio Ten, professor de física de la Universitat de València. Ten, una persona molt activa, fou, probablement, el millor regidor d’Esports que hi ha hagut a l’Ajuntament de València, al marge del seu error en el nomenament del primer gerent de la Fundació Esportiva Municipal, error que ell mateix va reconèixer més tard. Però aconseguí inaugurar en una sola legislatura quatre instal·lacions esportives (Benicalap, el Saler, Sant Isidre i la Font de Sant Lluís) i crear un òrgan de gestió: la Fundació Esportiva Municipal, a la Junta Directiva i al Consell de Gerència de la qual vaig pertànyer des de la seua creació fins al 1990.

Eixa fou una de les meues activitats directives més interessants de començament dels anys 1980, al costat de la de l’esport escolar i de la Presidència del Col·legi de Professors i Llicenciats en Educació Física, que havíem arrabassat a la vella guàrdia el 1980, gràcies a l’Associació de Llicenciats que havíem creat buscant un òrgan paral·lel al Col·legi que realitzara activitats i que plantejara les reivindicacions que demanàvem i que va ser presidida per Pepe Campos, degà de la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport entre el 2006 i el 2009. Després, un cop al Col·legi, l’Associació va desaparèixer en poc temps. Havia acomplert el seu objectiu.