Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

I és que el galimaties que representava aquesta professió en les albors de la democràcia era de tal magnitud que hi havia al voltant de cent quaranta títols, titolets, diplomes i certificats diversos que capacitaven per a exercir l’educació física a les escoles i, no cal dir-ho, per a entrenar els esportistes. Calia ordenar-ho i regular-ho tot. Així, el 1982 es va publicar el Decret de convalidacions dels antics títols, pel qual s’establien una sèrie de categories de convalidació que anaven des del qui havia de fer un simple examen o un simple curs (les/els qui havien estudiat quatre anys), fins a aquells als quals se’ls eximia de passar les proves d’ingrés als INEF, però havien de fer tota la carrera. A aquestes persones, a més, se’ls va dispensar de classes presencials excepte dos mesos l’any. Més o menys just, la veritat és que, per fi, en segles diria jo, l’educació física a Espanya caminava per una sola via i es posaven les bases per a la futura integració a la Universitat.

Les coses, al nostre país, havien començat a canviar, amb alguna lentitud i una forta resistència dels sectors més conservadors de la dictadura, però sense marxa enrere, des de la mort de Franco el 1975. Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar el 1977; la Constitució, com tothom sap, es va aprovar el 1978, i les primeres eleccions municipals van tenir lloc el 1979.

Per a l’esport, hi ha, de forma clara, un abans i un després. L’esport és participació i associació, dues de les claus que n’han permès l’extraordinari desenvolupament actual, que es va donar a partir de l’entrada de la democràcia, després del fosc període franquista de quaranta anys, en què no estava permès el dret d’associació, imprescindible per a l’estructura esportiva moderna, en la concepció anglosaxona de la qüestió (Añó, 1994). Els clubs, que sempre van tenir un poc d’independència i regulació privada, però sobretot les federacions, van passar a tenir els seus òrgans elegits democràticament. Es va aprovar la segona Llei de l’esport el 1980, que va llançar a la galleda de les escombraries la vella Llei Elola del 1961, i tot i que va ser una llei que va quedar ràpidament desfasada en aprovar-se en un moment en què Espanya abordava una profunda transformació administrativa amb els estatuts d’autonomia, va servir per a declarar les entitats esportives com a societats de dret privat. Els seus presidents i els seus diferents òrgans de representació ja no eren escollits a dit pel Govern, sinó que eren elegits pels seus afiliats. Aquesta llei tampoc va arribar a temps per a regular l’esport professional, els actors del qual, principalment futbolistes, es van mobilitzar, fins i tot a través de vagues -cosa insòlita fins aleshores-, per tal que els fóra reconeguda com a «treball per compte d’altri» la seua activitat esportiva i que els seus «contractes d’esportistes amateurs» passaren a ser reconeguts com a contractes de treball.

Mai no es ponderarà prou el valor dels anys vuitanta per al nostre país, en moltes facetes socials probablement, però, pel que fa a l’activitat física i l’esport, van ser determinants. D’una banda, les escoles van començar a ser mixtes, l’ensenyament es va generalitzar i van augmentar fortament els instituts públics. Els ajuntaments es van convertir en els grans motors del desenvolupament esportiu espanyol. Havien passat de ser uns organismes anquilosats, amb un escàs pressupost destinat a l’esport (l’Ajuntament de València abans del 1979 tenia un milió de pessetes de pressupost; no tenia regidoria pròpia, sinó que estava amb Festes i no sé quantes coses més, i no tenia ni una sola instal·lació esportiva municipal), a construir instal·lacions, crear escoles esportives, atendre els ciutadans i organitzar activitats. A poc a poc, a més, vam anar organitzant tota mena d’esdeveniments de caràcter internacional, cosa que no podíem fer en el període anterior, llevat d’alguna honrosa excepció com aquella Copa d’Europa de Futbol que no tenia el format actual. Així, el 1982, vam organitzar el Mundial de Futbol, el 1986 el de Bàsquet i Natació, el d’Escacs el 1989 i, ja als anys noranta, vam organitzar competicions de totes les característiques possibles, des de la Ryder Cup de Golf fins a la Fórmula 1, la Copa de l’Amèrica, els mundials de Rem i Piragüisme, els d’Esquí Alpí, els d’Atletisme de pista coberta (ni més ni menys que tres entre el de Sevilla el 1991, el de Barcelona el 1995 i el de València el 2008) i a l’aire lliure, els de Gimnàstica, i el més complicat i fastuós de tots: els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona.

Tot això va contribuir al fet que el nombre de practicants esportius augmentara substancialment des d’un inicial 12,5 % el 1968 o el 22 % que figurava el 1975 fins al 34 % del 1985 o el 39 % del 1995 (García Ferrando, 1991 i 1996), xifres en què es manté actualment, un poc estancat. Però l’interès per l’esport està bastant per sobre d’aquest nivell de pràctica i arriba al 60 % de la població entre 15 i 74 anys (García Ferrando, 2006), i és bo que qui es mou en l’entorn organitzatiu ho tingui en compte.

En el camp estrictament acadèmic, els anys vuitanta del segle passat van registrar un profund canvi en el concepte d’educació física, en completar-se la normativa reguladora dels estudis i la impartició d’una assignatura que no va adquirir la merescuda igualtat amb la resta fins ben entrada la democràcia. Solucionat el problema de les titulacions, va venir a continuació la regulació de l’assignatura en l’ensenyament mitjà (avui secundari), per a la qual cosa es van convocar les primeres oposicions públiques a professor d’educació física a tot Espanya el 1985. Fins a aquell moment, el professor d’aquesta matèria cobrava aproximadament la meitat que un altre professor, una discriminació bastant inexplicable excepte per la procedència externa de la matèria dels àmbits educatius durant tot el franquisme, els professors del qual tenien, en la seua majoria, altres faenes i càrrecs a les delegacions de Joventut o a la Secció Femenina, principalment. quan això es va acabar, bona part d’aquests professors van ser adscrits als departaments de Cultura dels governs democràtics (on van caure les competències de la Dona i la Joventut, o de l’esport) com a funcionaris de cossos a extingir, i deixaren l’ensenyament. Llavors, la discriminació va quedar massa patent, ja que els qui es van quedar (els professors d’educació física que procedien de l’estament militar ja ho havien deixat abans) eren únicament i exclusivament professors d’educació física. No tenien un altre títol i no eren funcionaris. D’aquí que, finalment, el 1985 es convocaren les primeres oposicions, que ja no han deixat de convocar-se, ara ja depenent de les comunitats autònomes. Així, els departaments d’Educació de les comunitats autònomes s’han convertit en el primer ocupador dels avui llicenciats en ciències de l’activitat física i l’esport, abans llicenciats en educació física, i en les albors de la democràcia professors d’educació física, tres títols i tres conceptes diferents en l’evolució d’aquesta professió.

Una evolució que ens ha afectat de ple en l’àmbit personal, ja que hem anat passant d’una activitat a una altra, de manera que, en el meu cas concret, primer he estat professor de la matèria d’educació física, després entrenador d’atletisme, compartint aquesta funció amb la tasca anterior ja que era impossible viure només d’entrenar atletes, almenys a mitjan anys setanta, i després gestor des que un bon dia vaig començar a organitzar competicions d’esport escolar.

I és que, en primer lloc, els estudis d’educació física dels INEF impartien matèries orientades a l’ensenyament i l’entrenament esportiu. Des del principi, hi hagué una mescla conceptual entre docència i entrenament, ja que en el segon cicle dels estudis s’havia de triar una especialitat esportiva perquè es pretenia que l’INEF fóra, també, una escola esportiva que realitzés un canvi profund en les anquilosades estructures esportives del país dels anys setanta.