Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

D’altra banda, als capítols més generalistes sobre «l’entorn de la pràctica esportiva» i «la política esportiva», s’hi afegeix un capítol sobre el futbol, un tema que genera un volum de notícies tan gran que és difícil sostraure-se’n, tant de les notícies com de la seua dinàmica. La seua presència en la societat ocupa un lloc tan preponderant que n’he analitzat les vicissituds en diverses ocasions. Això m’ha permès obrir el ventall de coneixements, entrar en aquest món tan bigarrat i estudiar-ne el funcionament.

El mateix ha passat amb un altre tipus d’activitats o esports, l’escriptura sobre els quals m’ha permès conèixer-los millor, però, encara que la seua temàtica siga més concreta, s’han agrupat sota l’epígraf de «l’entorn de la pràctica» o «la política esportiva», ja que el seu enfocament tendia més cap a aquests continguts que als d’aquests esports mateixos.

Del conjunt del llibre destacaria, d’una banda, allò que té una clara orientació política en el sentit dels clàssics atenesos, no en el reduccionista dels partits polítics, és a dir, pel que té d’anàlisi de les relacions entre els ciutadans de la polis. Uns ciutadans l’orientació dels quals hauria de ser cap a la justícia i el bé comú, que, traduït al contingut d’un simple paràgraf o apartat, és el tractat de les actuacions i els programes dels nostres governants, en tant que han estat elegits per a treballar pel benestar dels seus conciutadans. Una altra cosa és que discrepem, i profundament, de si aquest benestar social s’aconsegueix fent grans premis de Fórmula 1 o potenciant la pràctica de l’esport a les escoles. I com que han passat molts segles des de la Grècia clàssica, actualment no podem deixar de ser hereus de les teories de Hobbes, Descartes

o de la «crítica de la raó» de Kant, de personatges com Rousseau o Pestalozzi en l’àmbit de la filosofia o de la pedagogia física, i, finalment, del conjunt de la Il·lustració. De manera que, de tant en tant, ens ix la vena crítica. què faríem, què seríem sense aquest pensament crític? Reivindiquem-lo, doncs, tot i que pesi a alguns càrrecs públics o encara que ens causi problemes personals.

Amb tot, hem arribat fins aquí i seguirem reflexionant per veure què ens retorna aquest mirall de l’esport, i, sobretot, pensant en la gent de l’entorn esportiu que necessita un suport, una veu que la defense, la crítica sana a una política i uns programes esportius que no tenen la més mínima planificació, amb uns pressupostos escassos i una gestió amb tantes llacunes com el mar de la Copa de l’Amèrica.

No voldria acabar aquest preàmbul sense parlar d’alguns temes concrets i específicament de tres. Un de connotacions polítiques: la llarga mà de Blanquer sobre el sorprenent nomenament de Niurka Montalvo, campiona del món de salt de longitud a Sevilla, però sense cap bagatge en direcció i gestió de l’esport, com a secretària autonòmica de l’Esport a menys de dos mesos de les eleccions de maig del 2007. Va ser passar directament de les pistes al màxim càrrec executiu de l’esport valencià i això grinyolava molt, sobretot perquè feia tot just uns anys que vivia a la Comunitat Valenciana. El seu nomenament, assumit per tots, va ser cosa de Rafael Blanquer, el seu entrenador, molt amic del president de la Generalitat. Montalvo va aconseguir superar possibles canvis de govern després de les eleccions ja que, de nou, va guanyar el PP i ella segueix encara en aquest càrrec el gener del 2010.

Un altre dels temes significatius per a mi és relativament recent i està just als antípodes de l’anterior. és un homenatge a un amic acabat de jubilar, Enric Martí, el meu conseller àulic quan érem estudiants a Madrid i sobre el qual vaig publicar un article que incloc ampliat en el llibre i que m’ha servit per a portar a col·lació la situació de l’educació física, aquesta antiga «maria» en l’ensenyament no universitari. L’article va comportar un important desplegament emocional. I no ho dic per les llàgrimes del protagonista, que és un sentimental, sinó per la gent que deia haver-lo llegit i haver-se sentit identificada amb allò escrit i amb Enric Martí, aquest gran professor. «Un professor de pati» fou, al seu torn, una petita contribució a l’honor de tots aquests professors d’educació física que quotidianament imparteixen aquesta matèria als instituts i a les escoles i promocionen la pràctica física i esportiva entre els joves, malgrat les deficiències que tots coneixem i de la poca atenció que se’ls dedica des dels llocs de comandament educatiu. Són herois anònims, gràcies als quals el nostre panorama esportiu no està molt pitjor i els nostres escolars baixen una mica la seua obesitat, el gran problema de salut de la nostra societat.

Finalment, el tercer dels temes, escrit també en el seu moment com a article, era en certa manera una reivindicació: dels nostres orígens, de la nostra història esportiva més genuïna i d’unes persones que, contra el vent i la marea d’aquesta mal entesa modernitat, van arramblar amb tot i segueixen mantenint l’esperit del passat i l’esperança en el futur, com els germans Tuzón. L’article sobre «El Trinquet de Pelayo» va eixir publicat el 15 de juliol de 2007, a punt que el personal anara de vacances i que la crida de socors dels propietaris del Trinquet caiguera en sac foradat i el tema s’oblidara amb el ferragosto. Però no, al costat d’altres accions, va contribuir a fer que el tema es resolguera i que el Trinquet tinguera les subvencions oportunes perquè entre els Tuzón i l’Administració, sobretot municipal, dugueren a terme els arranjaments necessaris per a insonoritzar el que els aficionats en diuen «la catedral de la pilota». Hauria estat un contrasentit tot el teòric suport que les institucions donen a la pilota com a emblema de la cultura valenciana i que deixaren caure la més antiga de les seues installacions. Com que equip de govern i oposició municipal van estar totalment d’acord, la cosa es va poder solucionar. I com que els agraïts van al cel, a més d’una trucada només publicar-se l’article, els bons gestors del Trinquet Pelayo van tenir a bé convidar-me a la «reinauguració», cosa que vaig agrair perquè, en aquesta València nostra, les autoritats procuren convidar-me al menys possible. A alguns/es càrrecs públics, els produeix urticària i alguna cosa més veure’m en actes públics, com quan l’Associació Valenciana de Gestors Esportius em va atorgar el premi a la trajectòria professional i es lliurà el guardó en el curs del sopar oficial del congrés de l’Associació Espanyola de Gestors.

Una de les anècdotes més boniques va succeir precisament amb aquest article sobre el Trinquet de Pelayo, quan un alumne meu va venir a veure’m al despatx no per a parlar d’exàmens, de programes, o per a queixar-se d’alguna cosa, sinó, precisament, per a agrair-me que l’escriguera i que defensara la pilota. quan li vaig dir que la pilota, aquí, no necessitava defensa, que era dels esports més ajudats, m’ho va negar. De cara a la galeria, tot pareixia estar bé, però ell, com a practicant i gran aficionat, coneixia de primera mà les deficiències i les dificultats que passaven les escoles de pilota per a sobreviure.

Al llibre, hi ha altres reivindicacions, com la tristesa i la ràbia per la desaparició de la «maratonina», després de vint-i-cinc anys d’història, o la discriminació d’equips com el Platges de Castelló i altres, enfront de l’amiguisme d’equips com els d’Aspar o Blanquer. Possiblement els «amics» de Madrid no en tinguen la culpa. Els ho disculparé.

Finalment, entre la part dedicada a l’anàlisi dels esdeveniments, ocupen un paper central la Fórmula 1 i la Copa de l’Amèrica, la qual cosa és lògica pel paper protagonista que han tingut en la societat valenciana i en el primer cas, també, entre col·lectius ciutadans i els nombrosos grups oposats al circuit.