Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

Amb tot, escriure és dur. Evidentment, no escriure del temps o de la lluna, sinó del que passa quotidianament. I del que passa en l’entorn de la teua professió o del teu treball. Genera una certa incomprensió i et carregues un munt d’«enemics» (possiblement no més dels que ja tenia abans d’iniciar la sèrie d’«Ocios y Negocios», tot i que alguns estiguessin ocults). A voltes, és bastant ingrat, delicat, i la sensació de solitud és impossible d’evitar, de manera que he estat a punt de deixar d’escriure aquesta columna del Levante-El Mercantil Valenciano diverses vegades. M’han aguantat les trucades, les felicitacions i els suports d’aquells amics i seguidors fidels que un té o els dels molts que se senten discriminats i desprotegits per la política esportiva que es fa per aquests llogarrets, o fins i tot els dels qui, sense estar afectats directament per aquestes actuacions administratives, els pareixen negatives. El valor d’aquestes persones que sense conèixer-te t’envien un mail de reconeixement és d’allò més valuós per a alçar l’ànim i l’autoestima i seguir avant. També l’empenta d’algunes persones que són a la frontera política bregant cada dia, com Concha Caballero i Jeannette Segarra, a les quals se’ls fa molt dur el control d’aquesta república monàrquica campista o campsista en què s’ha convertit la Comunitat Valenciana, País Valencià per als amics. I, per descomptat, el suport incondicional dels amics, sobretot dels membres de la Germandat, aquesta associació judeomaçònica a la qual pertanye. Som quatre individus tan perillosos que ens ajuntem a sopar un cop al mes per a contuberniar.

A totes aquestes persones, el meu petit homenatge, perquè el seu alè se sent i et reconforta. Però hi ha una persona especial, el nom de la qual em guardo, que ho fa quotidianament: em passa el comunicat cada diumenge, siga on siga, i em comenta l’article. Fins i tot em dóna idees per a altres de futurs. Així que, gràcies dobles.

Com gràcies dobles, i triples, al diari Levante-EMV, que empara els meus «totxos» dominicals i que m’ha permès redactar aquest llibre, així com a Eliseu Climent i a Publicacions de la Universitat de València, que van acollir amb entusiasme la idea d’escriure’l. Eliseu, a més, un inconformista, el que va fer la primera vegada que li ho vaig comentar fou donar-me més faena.

I què no dir d’eixe amic de tota la vida, el company Aleixandre, un bon munyidor d’aquesta història, que va sorgir allà per octubre o novembre del 2006, en una conversa intranscendent enfront d’una cerveseta. Vicent Aleixandre, el «gran Alex», cap de redacció d’esports del diari, és per a mi un dels millors, per no dir el millor, «escrividor» d’esports d’Espanya –així, amb totes les lletres. I com li he dit moltes vegades, és una pena que no es prodigue més. Li dec el rescat de la meua vena periodística i d’aquests «Ocios y Negocios», base d’aquest llibre amb alguna aportació més.

Gràcies!

1. LA TRANSFORMACIÓ D’UNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE L’EXPERIÈNCIA PERSONAL

Pareix com la segona versió de la famosa cançó de Serrat «Ara que tinc vint anys»: «Ara que fa vint anys que dic que tinc vint anys», però la transformació de l’educació física a Espanya ha acompanyat l’esdevenir de la meua història personal. Vaig arribar a Madrid el 1969 disposat a estudiar aquesta carrera nova, un cop conclòs aquell extingit preuniversitari que s’havia d’estudiar per a entrar a la universitat, encara que no era necessari per a l’Institut d’Educació Física (INEF) de Madrid, l’únic existent en aquell moment, que només exigia el sisè i la revàlida de l’època.

Vaig anar a Madrid sense tenir ni idea del que representaven aquests estudis a Espanya. Eren quatre anys de carrera, això sí, però aviat descobrírem que vam ser conillets d’índies. Aquests estudis no eren universitaris ni depenien del Ministeri d’Educació. Mai se sabrà amb certesa si va ser per deixadesa d’aquest ministeri o perquè «els d’esports», és a dir, la Delegació Nacional d’Esports, no volien deixar anar l’excel·lent mos competencial que conservaven (Cagigal, 1975) des que va acabar la Guerra Civil espanyola i Franco, més aviat la part oficial de la Falange, va copiar el model esportiu italià.

En qualsevol cas, la veritat és que els estudis d’educació física, l’INEF de Madrid, i posteriorment el de Barcelona, creat el 1975, depenien de la Delegació Nacional d’Esports, que, al seu torn, estava adscrita al Ministeri de la Secretaria General del Movimiento. Aquesta dependència dels organismes esportius en lloc dels educatius va ser una rèmora i va tardar a corregir-se fins uns quants anys després que la democràcia s’afermés al nostre país. Almenys, en l’ensenyament superior, no es va aconseguir fins a mitjan anys noranta, que ja és dir, gairebé vint anys després.

Però l’octubre del 1969, quan vam aterrar a Madrid, no sabíem el que s’acostava. La resposta més esperançadora quan preguntaves què passava amb els estudis d’educació física era que aviat ens integraríem a la universitat. De fet, l’INEF de Madrid es va construir en terrenys de la Universitat Complutense, cosa que es posava com a exemple del fet que aviat tocaríem el cel i eixiríem dels llimbs on estàvem. Perquè els «inefians» érem mitja figa mig raïm, o ni carn ni peix. què significava? que per al món universitari i per a la predemocràcia espanyola procedíem d’un organisme pertanyent a la Secretaria General del Movimiento, però aquests tenien les seues pròpies escoles: l’Academia de Mandos José Antonio, que va canviar de nom als últims anys del franquisme per a no significar-se tant, i l’Escuela Femenina Isabel la Catòlica, o alguna cosa així. Acabats els estudis, havia de buscar faena, i la impartició de l’educació física a les escoles o a la universitat, on existia aquesta matèria com a tal, depenia de la Delegació Nacional de la Joventut, la dels xicots, o de la Delegació Nacional de la Secció Femenina, la de les xicotes, amb les seues delegacions provincials en ús. I és clar, per als «inefians», no solia haver-hi faena als centres públics. No érem dels seus. Però, en homes, els col·legis privats, majoritàriament religiosos en aquell temps, ja s’havien escapat del control de les delegacions de la Joventut i contractaven qui volien. Als pocs que vam aparèixer per València a principis dels anys setanta (dos de la primera promoció, quatre de la segona i cinc de la tercera, en la qual em trobava), se’ns rifaven. No volien «els de Falange», com se’ls deia en l’argot de l’ensenyament, i no vam tenir problemes de faena.

Però, tornant al principi, aquesta entrada a la Universitat es va retardar més de vint anys. Els estudis d’educació física, després de «ciències de l’activitat física i l’esport», no es van crear des de l’òptica universitària fins al 1993. Prèviament, però, el 1992, els INEF existents van signar un protocol d’adscripció a la Universitat amb un termini fins al 1998 per a integrar-s’hi totalment, però que va seguir vies diferents en les diverses comunitats autònomes.

Es va haver d’esperar, doncs, una mica més de deu anys en el meu cas per a tenir el títol de llicenciat en educació física firmat pel ministre d’Educació el 13 d’abril de 1984, quan havia acabat el 1973. Exercíem amb un mer certificat de l’INEF dient que havíem acabat els estudis i que havíem pagat els drets del títol. Però, ja ho he dit, l’arribada del títol es va retardar onze anys. Més encara, vaig obtenir abans el de llicenciat en psicologia, carrera que vaig cursar posteriorment a la de l’INEF i el títol de la qual porta data del 24 de febrer de 1983, anterior al que ha estat la meua professió i amb el qual em guanyava la vida, que diria un clàssic.