Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

Això sí, es parla i s’escriu dels resultats, dels fitxatges, de les baralles o «raons» dels esportistes o els dirigents, de les seues eixides nocturnes, una mica menys de l’economia de l’esport, dels nivells de pràctica dels espanyols o de la preparació dels esportistes i d’altres estudis d’investigació, que difícilment arriben al «gran públic» lector.

Per tant, no es parla en excés de l’impacte d’aquesta activitat de l’ésser humà en la societat, que al llarg del segle XX ha deixat de tenir una forma de pràctica caracteritzada per un cert individualisme per a convertir-se en col·lectiva, en un «fet social» (Cagigal, 1979 i 1981; Parlebas, 1988) que traspassa el seu propi camp per a convertir-se en una de les més atractives per a la societat, en un element d’identificació de «l’home i la dona moderns».

Només hi ha dos períodes històrics en què l’«activitat física» puga assolir els nivells actuals: a la Grècia clàssica, com a pràctica, i a la Roma de l’Imperi, com a espectacle. En la resta dels períodes, o no ha existit o ho ha fet de manera tan secundària que no ha deixat gairebé restes, llevat de l’inici de la humanitat, en el qual totes les accions tenien, per raons òbvies, unes connotacions de «pràctica física» (Neuendorff, 1986).

Són molts els autors que han tractat aquest tema de l’esport en la societat i la llista seria interminable, però permeteu-me recordar José M. Cagigal que, amb les limitacions òbvies del final del franquisme, va ser capaç de publicar diverses obres que han fet «pensar» bastants professionals de l’activitat física i l’esport sobre aquest «quefer humà», com li agradava de dir (Cagigal, 1975, p. 19). Des de la seua mort en un desgraciat accident d’aviació, hem quedat orfes d’un «pensador» de la seua categoria. La seua altura intel·lectual traspassà àmpliament les fronteres del nostre país, i ara ell és objecte d’estudi en diferents països.

Per això he d’agrair al diari Levante-EMV i, sobretot, al seu cap de redacció d’esports, Josep Vicent Aleixandre, l’oportunitat que em van donar de publicar un article setmanal i, per tant, d’analitzar la matèria i reflexionar-hi. Perquè, al cap i a la fi, d’això es tracta: d’analitzar diversos aspectes de l’esport, des del més proper, el que es fa a València, fins a aquell que té unes connotacions més globals, ja que tres anys a un article setmanal donen per a molt, tenint en compte que l’esport és una de les activitats més igualitàries i generalistes d’aquesta «aldea global».

Escriure una columna en un diari, sincerament, no és fàcil i, de vegades, m’ha costat unes quantes hores, encara que pareixi al contrari. Són articles curts, de poc més d’una pàgina, en què la labor de síntesi és obligada i d’una dificultat tremenda, acostumat com estava, els últims temps, a estendre’m per a escriure un llibre o un capítol d’algun llibre col·lectiu o, pitjor encara, a escriure centenars d’informes per a algun dels comitès organitzadors o organismes internacionals de campionats en els quals he estat involucrat. Transformar aquests articles en la base d’aquest llibre gairebé m’ha deixat exhaust, perquè a cada pas introduïa més material

o corregia allò escrit, de manera que alguns passatges ja s’allunyen molt d’aquells articles preliminars. Més encara quan s’hi han inclòs capítols nous, com el primer, o taules que és impossible encabir en una petita columna i menys desenvolupar-les i explicar-les.

Tanmateix, per tal de ser sincer, he de dir que he gaudit ara, en escriure el llibre, i abans, amb els articles. I confessar, també, que m’he sentit llegit. Han estat unes quantes les trucades rebudes. Les dels amics i «col·legues» que, perdonant-me els errors, em felicitaven. Alguns altres han estat de tons variats. Alguns han trucat per a agrair-me haver tret a la llum alguns temes determinats; uns altres, per a avisar-me del perill que amenaça els caminants de la ploma quan la crítica i la reflexió són agres.

Però aquesta és la grandesa del periodisme i espero poder seguir fent aquest petit treball de reflexió en el futur, amenitzant els matins dels diumenges dels incondicionals que un té i sense voler tampoc amargar-los a aquells que, en ocupar un càrrec públic, es pensen en possessió de la veritat o, el que és pitjor, que l’hàbit fa el monjo i que el càrrec els dóna saviesa.

Les pàgines següents s’han estructurat en quatre capítols en funció de la seua temàtica, cosa que pot resultar més interessant per al lector en poder anar directament als temes del seu interès. No obstant això, hi ha un fil conductor general, una mateixa unitat de criteri que relliga l’anàlisi de l’entorn de la pràctica esportiva, en què es tracten temes genèrics o específics de l’esport, amb les reflexions sobre la política esportiva valenciana o la passió i la problemàtica del futbol modern.

Per això, he tractat de no perdre el vehicle historicista del moment en què té lloc un fet concret, un peatge que un paga a la seua dedicació universitària i a aquesta història de l’esport que ha impartit a l’antic INEF i avui Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport des del 1987, amb alguns períodes de recés. El viatge sobre aquests fets sol ser molt il·lustratiu amb el pas del temps, quan comencen a convertir-se en història, encara que siga història recent. D’aquesta manera, podem «contextualitzar-los» perquè el lector pugui traslladar la seua imaginació al passat, contribuint a rememorar les seues pròpies vivències i a reflexionar sobre la qüestió que es planteja.

L’anàlisi d’algunes qüestions es fa, a voltes, des d’una gran proximitat als fets, en haver ocupat diversos càrrecs directius dins el món de l’esport, des del professional fins al representatiu. Com a gestor, he organitzat esdeveniments com el 7è Campionat del Món d’Atletisme celebrat a Sevilla el 1999, el tercer en pista coberta del 1991 a la mateixa ciutat o l’Europeu en pista coberta a València el 1998, o els XV Jocs del Mediterrani celebrats a Almeria el 2005, entre d’altres. Això m’ha permès penetrar un poc més dins els «secrets» de l’organització esportiva.

Però també els càrrecs representatius m’han donat una visió de les dificultats de la pràctica esportiva associada i federada, des d’aquells primers temps en què vaig ser president de la Federació d’Atletisme de la Comunitat Valenciana. El seu primer president autonòmic el 1986, quan es va crear, fins al 1993. Igual que els vint anys, des del 1989, en què he estat vicepresident primer de la Federació Espanyola d’Atletisme. Tot això m’ha permès observar de prop l’esport espanyol i l’internacional, assistint a multitud de campionats del món i a tres Jocs Olímpics com a delegat de l’equip espanyol d’atletisme. Just quan es publica aquest llibre, he deixat de ser vicepresident. Potser ja tocava, perquè vint anys són molts i és lògic pensar en una renovació o en un canvi d’aires, sense detriment del meu amor per l’atletisme, la meua «petita gran passió».

Amb tot, la memòria se’n va per les tortuositats de més de quaranta anys entorn de l’esport, tota una vida que diria un clàssic, des que el 1964 vaig començar a practicar atletisme. Vaig ser, primer atleta, després entrenador, dirigent i organitzador, cosa que m’ha permès gaudir d’aquest esport universal, dur com pocs i extraordinàriament divers, i d’altres. Els seus ensenyaments són impagables. Primer, amb les teories de l’entrenament, després amb la seua gestió, i de tot això parle d’alguna manera al primer capítol, en què es mesclen les vivències personals amb el pas i el canvi d’una professió: la de l’antic professor d’Educació Física per la de llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.