Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

Joan Antoni Samaranch era al capdavant de la que en un altre temps s’anomenava Delegació Nacional d’Esports i buscava aquesta transformació. No el van acabar de deixar fer i la resistència de les federacions esportives a perdre la seua competència en les titulacions d’entrenadors dura fins avui. Federacions fortes com la de futbol i la de bàsquet mai no han acceptat els «mestratges» dels INEF, i la d’handbol ho féu amb reticències. Només els últims canvis i la conversió de les titulacions esportives en una formació professional de segon grau han modificat un xic el panorama, però, en realitat, ha passat al revés: les federacions han vist reconeguts acadèmicament els seus títols.

Per això, quan la primera orientació dels titulats de l’INEF era docent esportiva, gairebé el cent per cent de les primeres promocions vivia, a la pràctica, de l’ensenyament i, en tot cas, l’entrenament esportiu representava un petit sobresou. Només quan Carlos Alvárez del Villar enlluernà amb la preparació física d’aquell Rayo Vallecano que entrenava a la Casa de Campo i que va pujar a primera divisió i després amb la de la selecció espanyola, en la qual va aguantar poc, van començar a canviar les coses. Amb l’Athletic de Bilbao i amb la selecció, Manolo Delgado Meco va ser un altre estendard de la professió i va provocar canvis substancials en la preparació de l’esportista, i va permetre que alguns professionals de l’INEF pogueren viure exclusivament del seu treball esportiu, tot i que la qüestió va tardar alguns anys a generalitzarse i no fou perceptible fins a finals dels anys 1980.

Aquesta orientació docent esportiva va tardar a canviar, i l’obertura cap a un coneixement menys reduccionista no va arribar fins a l’entrada dels estudis a la universitat a mitjan anys 1990. No obstant això, la creació de nous INEF comportà nous plans d’estudi, que ja van començar a introduir matèries de gestió de l’esport, un itinerari molt necessari en el camp professional, ja que a finals dels anys 1980 els ajuntaments es van convertir en la segona font d’ocupació de l’esport i necessitaven gestors (Campos, 2005; Martínez, 2008). Es van haver de traure entre els antics titulats que anaren —anàrem— aprenent sobre la marxa.

El panorama dels anys 1970 havia canviat substancialment. De l’existència d’un sol INEF, creat a Madrid el 1967, i d’un altre a Barcelona el 1975, i de pocs professionals, es passà a una gran demanda d’aquests estudis als anys 1980 i a la creació de diversos INEF més: Granada el 1982, i la Corunya, Las Palmas, Lleó, València i Vitòria el 1987, més una extensió del de Barcelona a Lleida el mateix any. Tots van ser creats per acords entre les comunitats autònomes i el Govern de l’Estat, que mantenia competències sobre l’ensenyament superior i, a través del CSD, sobre els INEF.

Lògicament, això comportà un cert canvi d’orientació, tot i que petit, perquè els INEF que van sorgir el 1987 i els existents (només Granada, on hi estava involucrada la Universitat, era un poc diferent) seguien depenent dels organismes esportius i no dels educatius. Per exemple, l’INEF de València (autobatejat com a IVEF o Institut Valencià d’Educació Física i que pocs utilitzaven) es va crear mitjançant un acord de finançament entre el Consell Superior d’Esports i la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, que tenia les competències esportives a través d’una direcció general. I això no va canviar fins que el 1992 es formalitzà un conveni amb la Universitat de València pel qual el centre s’adscrivia a aquesta universitat, qüestió determinant per a donar validesa als títols, que ja no eren de professor d’educació física, sinó de llicenciat.

S’haurà d’esperar fins a la creació dels estudis superiors de ciències de l’activitat física i l’esport, des de la Universitat mateix, perquè el panorama canviï completament i la pròpia definició comporti un canvi conceptual substancial. A partir d’aquest moment, l’enfocament esportiu perd força gradualment en els diferents plans i van guanyant-la altres àrees com la de gestió, la d’activitats per a col·lectius especials i, últimament, les de salut i qualitat de vida, mentre que es manté l’ensenyament, que segueix sent la nostra primera font d’ocupació (Martínez del Castillo, 1991; Campos, 2005; Martínez, 2008).

D’aquesta manera, aprovats els estudis superiors de ciències de l’activitat física i l’esport, qualsevol universitat podia crear una facultat específica, com ho va fer la de Castella-la Manxa a Toledo, la d’Extremadura a Càceres, les primeres a nàixer ja dins l’entorn universitari, o la Pablo Olavide de Sevilla o les més recents de Múrcia i Elx o les privades com l’Europea de Madrid o les catòliques de València i Múrcia. Mentrestant, els antics INEF acabaren convertintse en facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, fins i tot el de Madrid, i integrant-se plenament en la Universitat. Només quedaren amb l’antic títol i fora de la Universitat, tot i estar-hi adscrits, els INEF de Catalunya: Barcelona i Lleida.

Tots aquests canvis, com sempre passa en qualsevol ordre de la vida, s’han anat produint en la vida civil i després els poders públics, arrossegats per la pressió social, s’han vist en l’obligació de donar resposta a les noves necessitats. Les primeres oposicions a l’ensenyament mitjà van arribar després de diverses vagues i manifestacions a tot Espanya, de la creació de nous INEF davant una pressió forta del sector i del fet que a principis dels anys 1980 els tres INEF existents eren insuficients davant la gran demanda existent. Si en 1969, quan em vaig presentar a les proves per a l’ingrés a l’INEF de Madrid, hi havia uns sis-cents aspirants, una xifra similar era la que aspirava a entrar a l’INEF de València el 1987, quan ja n’hi havia nou de repartits per tot el territori espanyol. Mobilitzacions, articles, cartes, tancades i una multitud de reunions van aconseguir que l’educació física adquirira carta de naturalesa, començara a existir realment a partir de mitjan anys 1980, i que, en tots els seus nivells acadèmics, passara a tenir el seu propi espai, ja que també en els estudis per a professor d’ensenyament primari (magisteri) es va implantar l’especialitat a començament dels anys 1990 i els seus professors es van integrar als cossos universitaris docents.

Doncs bé, en totes aquestes «mogudes», hi he estat involucrat d’una manera o d’una altra, des dels meus primers passos com a professor i com a entrenador fins a les tasques organitzatives més recents, passant per la mobilització i presència en diferents càrrecs professionals els anys 1970 i 1980 per tal de col·laborar en la resolució dels problemes de la nostra professió.

Així, que el meu primer lloc de treball com a professor fóra a les Escoles Professionals de Sant Josep dels jesuïtes, al costat de l’anomenada «pista d’Ademús», rodejada d’horta pertot arreu i que no es pareix gens a l’actual. En aquestes Escoles Professionals de Sant Josep, havia nascut de la mà d’un mecenes esportiu, dels que ja no en queden, Antonio Costa, el club d’atletisme Estudiants-Sant Josep, que es va mantenir des de principis fins a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat. érem a l’any 1973 i allò s’agafava amb moltes ganes. No hi havia hores. Els entrenaments seguien les classes, i acabàvem més enllà de les nou de la nit. Però aquella idea romàntica i altruista no es va poder mantenir. En aquells miserables moments, cap institució pública donava diners per a l’esport i menys per a l’atletisme, no existien els patrocinadors i només alguns pares (no eren de classe alta) pagaven una quota com a socis. Antonio Costa ho va deixar i el club va aguantar poc temps. La unió amb el club universitari va perllongar l’agonia, però poc es podia fer si, tan ingrata com era la promoció, després venia el totpoderós València CF, amb la seua secció d’atletisme, i et «robava» els atletes més destacats. A què us sona?