Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

L’activitat gestora, directiva o organitzadora ja no pararia, sinó que en tot cas es va complementar amb l’ensenyament, i així, entre el 1981 i el 1984, amb diversos càrrecs administratius, mai consolidats (subdirector d’esports, cap del servei d’esports...), vaig estar organitzant l’esport a la Generalitat i muntant una estructura ajustada a les competències transferides el 1983 pel Govern central, i més específicament pel CSD. Van ser tres anys de molta faena i poca compensació, perquè moltes de les iniciatives s’aturaven. I és que l’esport no tenia ni tan sols una direcció general. Era compartida amb Joventut i, és clar, el director general procedia de les Joventuts socials. Fou el primer director i no era gaire amant de l’esport, però tenia un passi: Joventut i Esports estaven juntes. Però el seu escàs coneixement i la seua poca dedicació a l’esport en moments de forta transformació eren insofribles. El conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, va tardar a fer els canvis i a separar Joventut d’Esports. Procedia d’una cultura d’oposició al franquisme a la qual no agradava l’esport, ja que l’havia vist com l’»opi i l’entreteniment del poble», parafrasejant Marx. De manera que va ser impossible aguantar i un va dimitir i va tocar el dos, a fer classes al Juan de Garay i a posar en marxa el Palau de la Font de Sant Lluís, «el meu estimat monstre», com li he dit moltes vegades, transferit a l’Ajuntament i inaugurat finalment el 1984.

El Pavelló de la Fonteta, com se’l coneix popularment, era una obra increïble. Dissenyat als anys 1960, es va començar a construir el 1969, però es va paralitzar el 1972, més o menys. L’empresa constructora havia fet fallida i, com que li havien avançat certificacions, fins que es va reparar el tort van passar gairebé deu anys. Mentrestant, havien vingut les autonomies, el «monstre» s’havia transferit a la Generalitat i aquesta l’havia passat a l’Ajuntament, que va exigir al CSD el seu acabament o la subvenció corresponent. Fou una llarga reivindicació des del primer dia que Antonio Ten va arribar a l’Ajuntament i no el va veure inaugurat perquè no va repetir com a regidor. Per fi, el 1984, es va posar en marxa, amb pista d’atletisme, amb un parquet per a esports d’equip comprat expressament per l’Ajuntament, ja que no en tenia (al mig de la recta d’atletisme, havien pintat el camp d’handbol, bàsquet i voleibol: veure-ho per creure-ho!), amb una part central al soterrani, a sota de la pista, completament buit, i nou sales enormes que es van habilitar per a diferents esports de lluita i per a gimnàstica. Els millors equips de València van venir a jugar al nou pavelló i l’activitat fou frenètica. Després va venir el Pamesa, es van muntar grades mòbils, es va habilitar la part de sota per a les proves curtes i els salts d’atletisme, cosa que va amplificar els problemes, i... aquesta ja és una altra història.

I és una altra història perquè, en realitat, vaig durar un any i poc més en el càrrec. Convocades les oposicions a l’ensenyament mitjà, m’hi vaig presentar i vaig aprovar. Vaig traure el número tres de l’oposició i vaig poder triar institut a la mateixa ciutat de València, l’Institut de Batxillerat El Clot, al barri de l’Olivereta, al costat de l’avinguda Peset Aleixandre. Després de l’experiència a la Conselleria, tenia molt clar que no volia dependències polítiques. Tot i que estava molt bé a l’Ajuntament i al pavelló, això podia canviar i un crític com jo podia acabar al carrer o enganxant segells. La meua independència sempre ha estat per sobre de tot i aquesta possibilitat la donava el fet d’aprovar unes oposicions a l’ensenyament.

Però, el que jo pensava que seria per a un llarg temps o per a sempre també va durar poc, de manera que els anys 1980, ara que ho escric i ho recordo, van ser de canvis constants. Dos anys després, el 1987, es creà l’INEF de València i, som-hi, de nou una altra oposició. En realitat, es va tractar d’una «minioposició», però oposició al cap i a la fi, perquè hi havia un tribunal amb cinc membres: un representava la Conselleria de Cultura i Educació, un altre la Universitat i la resta eren professionals de l’activitat física i l’esport.

Abans de convocar les places per a professors, aquell any 1987 es van concretar els acords amb el CSD que permeteren posar-lo en marxa. Un llarg procés que ja es va iniciar el 1984, essent jo encara a la Conselleria, amb unes jornades obertes sobre el futur de la professió dels INEF i la petició formal al Govern central de la seua creació, que no s’havia fet i que va ser una de les primeres actuacions que portà a terme el primer govern autonòmic de la Comunitat Valenciana, del PSPV-PSOE, un cop aprovat l’estatut d’autonomia. Les converses amb el CSD estaven molt avançades en 1984, però la petició de diverses comunitats autònomes al mateix temps va fer que la decisió final es retardara fins al 1987. Per fi, el febrer d’aquell any es va signar un conveni amb el CSD pel qual aquest aportava fons per a la infraestructura de l’INEF, que va ser ubicat a l’antiga Universitat Laboral de Xest, convertida en aquell moment en centre d’ensenyaments integrats transferit a la Generalitat. Allà s’impartien classes d’ensenyament secundari, a través de diversos instituts públics, amb alumnat procedent majoritàriament de la pròpia ciutat de València, en la qual no cabien; s’impartia magisteri, infermeria, alguns altres estudis i, per fi, l’INEF. D’aquesta manera, a la Conselleria li costava menys diners perquè ja es disposava d’aules i d’instal·lacions esportives. Amb quatre canvis i arranjaments, tema resolt, devia pensar algú. Cras error, perquè la deficiència de les instal·lacions era monumental, els arranjaments van tardar a arribar i ni tan sols ens van adjudicar aules com a tals, sinó que habilitaren una de les antigues residències d’estudiants. Al principi, fins que es van construir les aules, aquesta habilitació va consistir en una mera col·locació de cadires i taules en un espai lliure que, els dies de pluja, pareixia més un barranc dels diversos que circumdaven la muntanya que una aula d’ensenyament.

És necessari recordar que aquest centre va ser una de les megalòmanes obres del tardofranquisme que va albergar al complex de Xest, construït ex professo, 5.000 xiquets del segon cicle d’EGB (segons la Llei d’educació del 1970) de tot el territori espanyol, és a dir, xiquets d’entre 11 i 14 anys trets del seu entorn natural i internats allà durant el curs escolar, dins la xarxa d’universitats laborals. Construït a finals dels anys 1960 i posat en marxa a principi dels anys 1970, la monumentalitat de les seues edificacions (residències, aules, equipaments esportius, menjadors...) era tanta que la seua despesa en manteniment es feia insuportable, sobretot quan, acabat el franquisme i eliminada la seua funció bàsica d’internat massiu, el seu ús era molt menor. La degradació, que encara continua, era ja patent el 1987: les residències tenien molts problemes de serveis; a la pista d’atletisme ja no li quedava material sintètic, era pur ciment, i els pavellons eren freds, petits i inapropiats per a un INEF.

Això va provocar diverses vagues i reivindicacions d’alumnes i professors gairebé fins al moment en què, un cop integrats a la Universitat, el centre es va ubicar al campus de Blasco Ibáñez. Aquesta fou, des dels seus inicis, una reivindicació dels estudiants: baixar al campus universitari i integrar-se plenament amb la resta de la comunitat universitària.

Però ens havíem quedat en la «minioposició» per a la contractació dels professors de l’INEF i la composició del tribunal: sobre aquesta minioposició s’ha d’apuntar l’intent de designar els professors a dit per part de la Direcció General d’Esports de l’època, que no va anar més enllà perquè sempre hi ha, des dels serveis jurídics, per exemple, algú que avisa persones més assenyades i sensates sobre possibles problemes legals. De manera que l’opció final fou traure a concurs públic les places de professors de matèries específiques que no donava la Universitat de València (la convocatòria es va publicar al DOGV). Aquests dubtes inicials sobre el sistema de designació del professorat van provocar un cert retard i les places van eixir gairebé iniciat el curs.