Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

El president de la RFEA també em proposà, el març del 2008, com a coordinador general del Campionat del Món d’Atletisme en pista coberta de València. Era el més lògic, perquè, al marge de ser la meua ciutat, havia estat abans el màxim responsable executiu en un campionat paregut a Sevilla l’any 1991 i també havia estat al comitè organitzador que va muntar el mundial de pista coberta de Barcelona el 1995, és a dir, els dos campionats anteriors del mateix tipus fets a Espanya. Això sense comptar que vaig ser el coordinador general de l’únic mundial a l’aire lliure celebrat de moment a Espanya i, especialment, el coordinador general del Campionat d’Europa de València el 1998 amb el PP detenint tot el poder institucional en les seues mans: Ajuntament, Diputació, Generalitat i Govern central, i no hi havia hagut cap problema. No va poder ser perquè el PP s’hi va oposar rotundament o, almenys, si no com a partit, sí institucionalment a través dels seus representants en les negociacions per a la formació del comitè: l’ínclit David Serra, aleshores secretari autonòmic d’Esports, i Cristóbal Grau, regidor de l’Ajuntament de València. Però el culpable era molt més amunt, en el propi president de la Generalitat, instigat pel seu gran amic Rafael Blanquer, a qui no li interessava que jo estiguera en el campionat, per a manejar-lo al seu gust, cosa que no va aconseguir del tot, ja que al final tampoc va ser coordinador general qui a ell li haguera interessat.

La cosa resultava insòlita, encara més tenint en compte que els darrers vuit anys havia viscut fora de València. què havia fet jo? Si hem de fer cas a la versió oficial que van donar al president de la RFEA, en estar col·laborant amb Ricard Pérez Casado i, per tant, amb el PSOE, a la Copa de l’Amèrica no podia estar al Mundial d’Atletisme, deixant caure així la meua vinculació amb aquest partit. Si hem de creure la versió que donaren alguns d’aquests responsables polítics de l’esport valencià, Grau i Serra, vetadors oficials, preferien una persona que hi haguera estat des del principi i no a mi, que encara era a les costes Almeria. I si hem de creure la pròpia intuïció i la saviesa popular, és a dir, la base de l’esport i l’atletisme valencià, que ho té clar, el veto es va deure al personatge esmentat abans.

En qualsevol cas, la veritat és que no vaig poder estar a l’organització d’un campionat del món que s’organitzava al meu poble, perquè alguns indocumentats així ho van decidir seguint consignes polítiques. Un d’ells, fins i tot, David Serra, ha passat tan fugaçment pel camp de l’esport que no ha deixat res. Jo, almenys, per l’única cosa que el recordaré és per haver-me vetat per a organitzar aquest campionat. Trist balanç en la seua gestió.

Però allò que les institucions valencianes no van acceptar, sí que ho van fer les catalanes i, a més, he de dir que encantades. Vaig tenir un suport total i quan, obligat per les circumstàncies, vaig haver de renunciar, em va saber molt de greu, precisament per aquesta raó. A Barcelona no solament es va acceptar que una persona no catalana fóra el coordinador general, sinó també que el president de la RFEA fóra el president del comitè, cosa que a València tampoc no acceptaren, dit siga de passada, trencant el model organitzatiu més lògic que havia tramès i planificat la Federació. A València, Odriozola es va veure obligat a cedir aquesta presidència a l’alcaldessa de la ciutat. Diferents criteris, diferents visions entre els actors polítics d’una banda i els de l’altra. El cas és que, entre la cessió de la Presidència i el veto al coordinador proposat, la formació del comitè i la signatura dels convenis corresponents es retardaren vuit mesos, fins que jo mateix i Odriozola cedírem, ja que passava el temps i el campionat perilla-va. No valia la pena i no es podia treballar amb qui no et volia.

La qüestió, per als qui ens dediquem a la gestió, va acabar essent més absurda encara, ja que, atès que el CSD no acceptava el meu veto i que, si es produïa, no acceptarien la pro-posta alternativa emanada des de València, la solució de consens fou nomenar José Luis de Carlos, director general de la RFEA, com a coordinador general. En síntesi, que un senyor que vivia a Madrid i que ja tenia molta faena (a part de la RFEA, era el coordinador general del Campionat d’Europa de cros que se celebrava a Toro el desembre del 2007 i vicepresident de l’Associació Europea d’Atletisme) va haver de venir a València a fer-se càrrec del Mundial mentre que jo mateix, que vivia a València, havia d’anar-me’n a Barcelona per a organitzar un europeu a l’aire lliure.

No obstant això, aquest incident em va permetre un millor i més tranquil retorn a l’ensenyament a la FCAFD de la Universitat de València, encara que a la pràctica continue en contacte amb la gestió esportiva a través de diversos esdeveniments o candidatures, com el Campionat d’Europa d’Atletisme de Barcelona o la candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani 2017.

En aquesta tornada a l’ensenyament, hi ha hagut canvis importants en els plans d’estudis i l’àrea de gestió ja té una sèrie de matèries que permeten als estudiants eixir amb els coneixements necessaris per a desenvolupar-se professionalment en un sector que s’ha convertit els darrers anys en la segona font d’ocupació i, probablement, en la primera amb un major nombre de places lliures, ja que l’ensenyament està saturat i les places ixen amb comptagotes.

Això representà un canvi substancial des que el 1987 es creara l’INEF valencià i em va permetre impartir matèries més d’acord amb la meua activitat i amb una especialització a la qual m’havia encaminat als últims temps, qüestió que beneficiaria, crec, els estudiants perquè podia afegir l’experiència pràctica a la teoria. Així, he assumit una assignatura que tothom coneix per planificació d’esdeveniments, però que té un nom molt més ampli i enrevessat, i que vaig compartir amb el que s’ha convertit en un gran hobby intel·lectual: la història de l’esport, a la qual estic dedicat des que es van obrir les portes de Xest a aquests estudis.

No eren els únics canvis amb què em vaig trobar, perquè el més transcendental va ser la consolidació de la integració a la Universitat i el trasllat del centre al campus de Blasco Ibáñez, una vella reivindicació, sobretot estudiantil. Això acabà amb el període d’interinatge, amb directors o degans que no pertanyien a aquests estudis i ni tan sols al centre, com havia passat fins a l’elecció de Vicent Carratalà com a degà, excepte un petit període en què Pepe Campos va ser nomenat director tècnic per la Conselleria de Cultura i Educació, una manera de no incomplir un conveni amb la Universitat en què es marcava que el director, nomenat per la Conselleria, havia de ser professor de la Universitat i tenir una persona vinculada al centre i, específicament, a la professió.

En aquests sis anys, s’havien consolidat tres unitats de recerca i el Departament d’Educació Física i Esportiva només era incipient i gairebé acabat de crear el 2000, mentre que els professors havien anat desenvolupant el seu currículum universitari, en el qual partíem amb el desavantatge de la tardana incorporació a la Universitat. Això és el transcendental, el veritablement important i on es tracen les vies per al futur, al marge de les discussions i discrepàncies de sempre o les petites rivalitats personals fruit del quefer humà. Ens falta molt camí per a recórrer per a la consolidació del centre dins de les estructures universitàries, per a comptar més entre els òrgans directius de la pròpia Universitat i entre la resta de la comunitat científica, però tot arribarà.

De manera que, molt al contrari del que em va ocórrer l’octubre del 1999 a la meua tornada del Campionat del Món de Sevilla, en què vaig estar un període escàs de nou mesos abans de la meua marxa a Almeria, ara he consolidat la meua faceta universitària. M’he acoblat bé després de sis anys d’absència, estic entusiasmat, he participat en l’elaboració del nou pla d’estudis (d’alguna manera obligat pel procés de convergència europeu de l’ensenyament superior, l’anomenat procés de Bolonya), el grau de ciències de l’activitat física i l’esport, i he reorientat els meus passos cap a l’ensenyament i la recerca, alhora que vull tenir una major dedicació a la tasca d’»escrividor», un poc abandonada per la dedicació a la gestió.