M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

En tot moment el monarca era coneixedor del desenvolupament de la recaptació. [27]Si bé fins a principi de 1603 tot semblava indicar un cobramen ràpid del servei, ja que tant les viles com els particulars anaven aportant parts o el total de les ofertes, a mitjan mes de març pot apreciar-se com fluixegen les anotacions d’entrades a la Taula: al mes d’abril no hi hagué cap recaptació, el maig n’hi hagueren dues, en juny i juliol tres i una respectivament, mentre que a l’agost se’n registren cinc i el 6 de setembre la relació es talla amb un sola entrada. [28]I és que la percepció dels donatius trobava algunes dificultats. Així, per exemple, el 2 d’agost de 1603 Jaume Bertran informava el rei com ell mateix havia tractat amb el virrei sobre quins serien els mitjans més adients per agilitzar el cobrament. Al virrei li va semblar que el doctor Monterde era la persona apropiada per tractar amb els jurats i consellers de la zona d’Alacant, i que don Felip Tallada ho fes amb els d’Alzira, Ontinyent, Ibi i Xixona, mentre que don Ramon Sans s’encarregaria de Xàtiva i de les universitats que li vinguessen de camí, ja que hi tenia molts deutes a cobrar. [29]

Les dificultats sorgides impedien a Jaume Bertran pagar a Octavi Centurión una quantitat superior a les 34 lliures, 14 sous i 7 diners, que és el que hi havia en aquell moment al compte de la Taula, [30]la qual cosa es justificava perquè ni les diligències que havia fet el comte de Benavente ni les del Patriarca havien tingut l’efecte desitjat de cobrar el total dels oferiments. No es podria comptar amb el servei de 100.000 lliures ofert per la Generalitat fins 1609, i pel que fa a les 60.000 lliures dels moriscos, segons deien, hi havia molts «romanços», ja que per a no pagar-les al·legaven que el comte de Benavente acordà que el servei no tingués efecte si tots els llocs de nous convertits no hi concorrien, i llavors faltaven per «obligar» 92 llocs. Segons el parer del virrei Ribera, s’hauria de parlar amb els seus senyors a fi que, mitjançant ells, se’ls obligàs a la contribució. [31]El cobrament també presentava problemes en algunes universitats, en unes per no haver-hi diners, en altres per no aconseguir-ho de cap manera o perquè estaven «muy pesadas en imbiar los sindicados», com era el cas d’Alzira, que encara no havia fet cap oferiment, malgrat confiar-se que ho faria. [32]

Sens dubte, les dificultats preocupaven al rei, tant en relació amb el servei dels moriscos com pel retard que suposava el cobrament del donatiu ofert per la Generalitat. El recaptador intentà tranquil·litzar-lo, expressant-li la confiança que tenia que el virrei aplanaria les dificultats «per la molta prudència que té» i perquè el seu desig s’encaminava al fet que el monarca fos ben servit. Les seues negociacions es dirigien, per una banda, a parlar amb els síndics dels moriscos i, per l’altra, a tractar amb la ciutat, com a únic remei d’agilitzar el pagament del servei de la Generalitat. En aquest sentit, la tasca es facilitaria molt si els estaments accedissen a destinar les 18.000 lliures anuals que estaven consignades a pagar les 70.000 lliures que la ciutat havia donat de bestreta al rei, [33]per a pagar el servei de la Generalitat de 100.000 lliures, perquè d’aquesta manera s’agilitzaria força la recaptació. [34]

Els comptes de la Taula, el 10 de setembre de 1603, eren els següents: la totalitat del servei ofert per ciutats, viles i particulars del Regne de València era de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals se n’havien fet efectives quasi la meitat, 175.949 lliures i 7 sous, i en restaven a cobrar 211.125 i 13 sous (les 100.000 de la Generalitat, les 60.000 dels moriscos, i 49.950 lliures i 13 sous de les ciutats, i 1.175 lliures dels particulars). Pel que fa a les eixides del compte de la Taula, se n’havien pagat 175.588 lliures, segons el desglossament següent: 67.276 lliures i 13 sous destinades a fer front al proveïment de l’armada reial, per manament del comte de Benavente; 154 lliures i 12 sous pagades per la vila d’Alpont, en concepte de despeses de recaptació; 76.657 lliures i 12 sous lliurades al procurador de Sinibaldo Fiesco i Joan Baptista Imperial, segons la cèdula reial del 20 de setembre de 1602; i 31.500 lliures al procurador d’Octavio Centurión, en acatament de la cèdula reial del 31 de gener de 1603. Per tant, al compte de la Taula de València, aleshores, restava la quantitat efectiva de 361 lliures. [35]

A partir d’aquesta data, hi ha un buit informatiu en la documentació consultada, fins el 2 d’octubre de 1618, quan Bernardí Sanoguera, mestre racional, tramet a la corona una «Memòria de les cantitats que resten devent a sa Magestat del servei graciós que les ciutats, viles i locs y particulars persones del Regne de València feren a sa Magestat en lo any 1602». [36]En aquesta relació, a més del lloc o persona que resta en deute, hi consta algun comentari al respecte. Així, es diu que la universitat de Guardamar i la de Monfort havien ofert servir en 500 lliures cadascuna, per la qual cosa les haurien de posar a censals. Però com que no hi trobaven qui volgués donar-les, no podien fer-les efectives, i restaven totes en deute. La vila d’Alzira va oferir 6.000 lliures, [37]de les quals n’havia pagat 4.855 i en devia 1.145, amb la pretensió de deduir-se’n 1.115, 17 sous i 8 diners, per despeses en dues companyies de soldats que havia reclutat en temps de d’expulsió dels moriscos, i que el reis els havia fet la mercè de poder-se-les deduir; per tant, només devia 30 lliures, 17 sous i 8 diners. [38]La vila de la Iessa contribuí al servei amb 1.000 lliures, de les quals tan sols n’havia pagat 550. Aquesta vila havia suplicat al rei que se li fes mercè de les 450 que faltaven pagar, i per carta del 17 de juliol de 1610, el monarca comunica al virrei, marquès de Caracena, que aquesta vila no fos executada per l’esmentada quantitat fins que se li manàs una altra cosa. A la ciutat d’Alacant, li restaven 3.154 lliures, 18 sous i 10 diners pendents de pagament, de les 16.000 lliures que oferí, i la universitat de Callosa era deutora de 2.937 lliures de les 4.000 amb què contribuïa.

Per altra banda, cinc particulars apareixien com a morosos: don Lluís de Calatayud, comte del Real i lloctinent de general governador del Regne de València, que devia 500 lliures; Francesc de Vallebrera, senyor d’Agost, 100 lliures; don Gaspar Mercader, senyor de Bunyol i batlle general, 400 lliures, don Joan Vilaragut, senyor d’Olocau, altres 400 lliures; [39]i don Pere Maça, olim don Joan Maça, 100 lliures. Totes les quals lliures fan un muntant de 1.500 en deutes de particulars. Es notifica al monarca com resulta d’injustificable que tant don Lluís Calatayud com don Joan Vilaragut no haguessen fet efectius els seus deutes. Per una part, perquè llurs contribucions incloïen tant les pròpies com les dels llocs de moriscos vassalls seus, per la qual cosa aquests llocs no pagaven conjuntament amb l’oferta feta pels moriscos, i sens dubte li sembla a Sanoguera que tant l’un com l’altre degueren cobrar als seus vassalls la part amb què ells haurien de contribuir. Altrament, el recaptador Jaume Bertran hauria pogut cobrar-los el que oferien, com també el que havia ofert don Gaspar Mercader, ja que tant aquest últim com don Lluís Calatayud rebien dels ingressos de la Batllia General el seus salaris de lloctinent de governador i de batlle general; encara que se’ls devien alguns salaris: a don Lluís 200 lliures de l’any 1603 i 95 lliures de prorrata des de gener de 1594 fins al 24 de juny següent en què deixà l’ofici pel de virrei de Sardenya, i a don Gaspar Mercader se li devia el salari de 1602 i la part de 1603 fins al dia que va morir, «y per ventura aquestos dos deixaren de cobrar estes quantitats perquè feyen compte de pagar a Sa Magestat de sos propis salaris lo que offerien servir». Don Joan Vilaragut encara tenia menys disculpa, perquè fins que morí rebia la mercè de 420 lliures de la Batllia General, i com que hi era gratuïta tenia més obligació d’haver pagat. [40]Aquesta memòria deixa ben palès com setze anys després d’haver-se demanat el servei encara no se n’havia finalitzat el pagament. L’any 1630, Felip IV va sol·licitar que la Generalitat li lliuràs tot el que li devia dels serveis i donatius oferts al monarca entre les Corts de 1585 i les de 1604, la qual cosa ens fa pensar que molt possiblement encara no s’havia finalitzat el pagament del servei de 1602. [41]