M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

L’1 de maig va arribar-se a un acord. Determinaren servir amb 100.00 lliures, les quals pagarien amb els diners de la Generalitat en un termini de deu anys, de manera que el primer pagament començaria en acabar-se de satisfer el que restava de serveis anteriors. Per carta datada el 2 de maig de 1602, feien sabedor al rei de llur determinació a servir-lo, encara que sense notificar-li la quantitat. [13]

L’estament eclesiàstic prengué, el 28 de març de 1602, [14]la resolució de servir, encara que no fou fins el 2 de maig quan elegiren els seus representants que, juntament amb els dels altres estaments, haurien d’assenyalar la suma oferta, tenint en compte que no excedís el total de les 100.000 lliures, i amb les mateixes condicions esmentades adés. [15]

Pel que fa a l’estament reial, també prengué la determinació, el 2 de maig, d’oferir les 100.000 lliures i en les mateixes condicions; [16]cosa que sembla indicar que tant el reial com l’eclesiàstic no decidiren la quantitat fins a conèixer la resolució del militar, que, com hem dit anteriorment, tingué lloc l’1 de maig.

Una vegada presa la decisió cadascun dels estaments, els seus representants s’havien de reunir amb els diputats i els diferents oficials (comptadors, clavaris, administradors, assessors, síndic, escrivà i secretari) de la casa de la Diputació o Generalitat. Aquesta reunió conjunta tingué lloc el 29 de maig del mateix any, i després de ser llegida la lletra que el rei dirigia als diputats, tots ells, juntament, decidiren servir amb les 100.000 lliures, a pagar dels diners de la Generalitat, durant un termini de 10 anys, tal i com hem detallat abans, la qual cosa no hauria de causar cap perjudici o canvi en els tractes previs que els deutors de la Generalitat tinguessen, i també s’establia la impossibilitat d’introduir al regne cap imposició nova o en desús. Així mateix, es declarava tot aquest assumpte com a cas inopinat, terme que suposava una disposició més ràpida dels diners de la Generalitat i una agilització del pagament del servei. [17]

La petició d’un donatiu no anava dirigida solament als estaments del regne, sinó, com hem vist, també a les diferents viles i ciutats. Curiosament, fou el 2 de maig quan es reuniren els jurats, síndics i prohoms del quitament de la ciutat de València per tractar del servei que demanava el rei, i sembla que llavors sí que hi hagué una quantitat fixada en la petició, perquè, després d’exposar-se la greu situació que el monarca deia tenir, es diu: «Sa Magestat demana y encarrega a la present ciutat la vulla voler servir y socórrer en cent sinquanta mília lliures en aquesta ocació tan urgent...». La ciutat no anava a ser tan generosa i, emparantse en les difícils condicions econòmiques per les moltíssimes despeses passades, oferia unes discretes 30.000 lliures dels fons de la claveria comuna, i sense que causassen precedent. [18]En una reunió posteior, del 4 de maig, va ser designat Miquel Joan Diego, notari, perquè pogués entrar a la Taula i lliurar l’esmentada quantitat a Sa Majestat, [19]cosa que succeí el dia 21 del mateix mes. [20]

Un total de setanta-una ciutats i viles, a més de la de València, respongueren a la petició del monarca. Alacant ho va fer amb l’oferiment de 16.000 lliures, [21]Oriola amb 12.000 lliures, mentre que les viles de Castelló de la Plana i Morella n’oferiren 7.000 cadascuna, quantitat que ens fa suposar que en aquestes darreres dues viles tingué èxit una de les mesures de persuasió que apuntava el rei, com era el desig de fer-se ciutats, ja que uns serveis com aquests deurien haver suposat un gran esforç per a viles de la seua categoria. El mateix es pot dir d’Ontinyent, que va oferir 6.000 lliures, mentre que Gandia no contribuí en cap quantitat tot i que era una de les al·ludides per a negociar en aquest sentit. També foren ofertes 6.000 lliures per les viles de Morvedre, Vila-real i Alzira. L’oferiment de la vila d’Alcoi fou de 5.000 lliures, i respongueren amb 4.000 la ciutat de Xàtiva, així com les viles de Borriana, Sant Mateu, Llíria, Onda, Xèrica, Betxí i la universitat de Callosa. La vila de Xixona va servir amb 3.500 lliures, i Traiguera, Alpont, Carcaixent, Algemesí i Cullera ho feren amb 3.000. Les restants quantitats oscil·len entre les 2.500 lliures, de la vila de la Jana, i les 100 lliures dels llocs de Xert o Salzedella; la quantitat més freqüent fou de 2.000 lliures, donades per deu viles i universitats. [22]Així doncs, 71 ciutats, viles, universitats i llocs del regne serviren amb un total de 205.400 lliures, una quantitat que suposava més de la meitat del total del servei recaptat.

Encara que a les reunions deliberatòries del servei consta una nombrosa assistència de components de l’estament militar, són pocs els nobles que contribueixen al servei. A la relació d’aportacions de particulars no s’esmenten moltes cases de gran importància i prestigi del regne que, altrament, sí que apareixen a les reunions prèvies. Un total de vint-i-sis noms formen la llista de prelats i particulars que voluntàriament decidiren servir al monarca, i recaptaren, en conjunt, un total de 21.675 lliures i 10 sous, de les quals 15.000 lliures foren ofertes per l’arquebisbe Joan de Ribera, una quantitat seguida immediatament per les 1.437 lliures i 20 sous servides pel bisbe d’Oriola, o les 1.000 lliures del bisbe de Sogorb. Les altres sumes fluctuen entre les 600 i les 50 lliures, i és nombrosa l’aportació de 100. En aquesta quantitat general hi ha els oferiments del comte del Real amb 500 lliures, les 400 de don Gaspar Mercader i les 100 de don Joan Maça i Francesc Vallterra, respectivament; tots ells romandrien deutors durant molts anys, com més endavant veurem. La resta de particulars feren efectius els oferiments abans del setembre de 1603.

Així doncs, es va respondre a les demandes reials amb un donatiu de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals 100.000 lliures eren ofertes per la Generalitat, 205.400 lliures per ciutats, viles i llocs del regne, 21.675 lliures i 10 sous de prelats i particulars, i 60.000 lliures que s’adjudicaren als moriscos, sense que conste quins criteris foren utilitzats per fixar aquesta quantitat.

Des de l’abril de 1602 al setembre de 1603, la recaptació anava fent-se a poc a poc. L’encarregat d’organitzar-la va ser Jaume Bertran, recaptador de la Batllia General del Regne, que tenia l’ordre que les quantitats que arribassen fossen dipositades en la Taula de València, en un compte a part, i que no se’n pogués disposar sense un manament previ. El rei, per a facilitar la recaptació, havia disposat que als més reticents i retardats en el pagament no se’ls «hiciese costas», sinó que se’ls anàs sol·licitant amb cura i suavitat, només permetent que fossen executats amb un sol porter i amb la dieta assignada. [23]Puntualment, Jaume Bertran notificava al monarca les entrades al compte de la Taula i també les eixides, ja que, en execució de la cèdula reial del 28 d’abril de 1602, havia de pagar tot el que li ordenàs el comte de Benavente pel preu dels bastiments que el rei li havia manat proveir a la seua armada, la qual cosa féu un muntant de 67.276 lliures i 13 sous. [24]A més, Jaume Bertran havia d’informar de les quantitats que, en un primer moment, rebia Pablo de Castro, procurador de Sinibaldo Fiesco (sic) i de Joan Baptista Justiniano (segons cèdula reial del 20 de novembre de 1602) i més tard (segons cèdula reial del 31 de gener de 1603) Erculiano Pustela, procurador d’Octavio Centurion, [25]quantitats que ascendiren a 76.657 lliures i 2 sous, i 31. 500 lliures, respectivament. [26]També fou registrat com a eixida el pagament de 154 lliures i 12 sous que la vila d’Alpont, per manament del comte de Benavente, havia realitzat als agutzils i altres persones que van acompanyar el doctors Vicent Pau Pellicer i Felip Tallada en les seus comeses de procurar que les viles servissen.