M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

Malgrat tot, i comparant amb les tensions que hi hagué durant el regnat de Felip II, i més en concret des dels últims anys del segle XVI, les relacions del Regne de València amb la monarquia de Felip III van ser prou relaxades. Almenys no es van plantejar conflictives, tot i que l’expulsió dels moriscos podia haver donat peu a un punt de fricció. El mateix Lerma havia mantingut una actitud fluctuant en aquest respecte; com a marquès de Dénia, i per tant un més de l’estament militar del regne, compartia les preocupacions dels senyors per les pèrdues econòmiques que la mesura suposava, per la qual cosa en 1582 es va oposar al projecte. Però com a duc de Lerma i favorit del rei, reunida una gran fortuna amb l’acumulació de càrrecs i prebendes, i amb la solució d’indemnitzar els senyors que es veiessen perjudicats, no va tenir inconvenient a sancionar l’expulsió. D’altra banda, Lerma va saber jugar amb la suposada predilecció del monarca pel Regne de València –recordem que tres vegades va visitar el rei les nostres terres, fet sense precedents que no era altra cosa que la influència que Lerma exercia sobre el rei–, unes atencions reials que es compensaren amb importants contribucions econòmiques del regne. Així, a les 100.000 lliures que es van oferir extraordinàriament durant el virregnat del duc, se n’afegien poc més de 387.075 de servei voluntari el 1602, servei que, com més endavant veurem, fou recaptat entre les ciutats, viles, llocs, prelats, particulars, Generalitat i moriscos. Poc després el regne es va comprometre en 400.000 lliures (100.000 de servei ordinari i 300.000 més d’extraordinari) oferides a les Corts de 1604, a més de 62.095 lliures per pagar als qui havien treballat en aquesta assemblea parlamentària, de les quals 15.000 lliures anirien a les butxaques de Lerma. Però si quantiós era el muntant econòmic, de més envergadura era el projecte aprovat a les Corts de dotar el regne de quatre galeres per a la defensa de la costa, que la monarquia volia estendre més enllà de les aigües del litoral. En aquest sentit, la jugada sembla que fou doble: si d’una banda el monarca no va acceptar el capítols que no li eren favorables, per l’altra, el regne, encara que sí que va imposar el drets destinats a les galeres, tal vegada no va posar massa interès a executar un projecte que hauria desembocat en una contribució permanent a la monarquia i a la defensa de la costa valenciana.

Del 9 de gener al 20 de febrer de 1604, els tres braços del Regne de València, reunits al convent de Sant Domènec de la ciutat, tractaren i presentaren a Felip III els furs i actes de Cort acordats en les sessions dels braços. Es presentaren també un total de 28 denúncies de contrafur, un nombre elevat que evidencia la política antiforal de les institucions delegades de la monarquia, i la defensa del regne davant l’augment de l’autoritarisme reial. Tots els capítols van rebre el seu decret reial, i no hi ha constància de cap irregularitat en el procediment. La participació fou àmplia, sobretot la del braç militar, que va veure’s molt recompensat. El rei va obtenir l’objectiu pel qual va accedir a la convocatòria: un bon servei, que el poble va interpretar com una traïció dels seus representants.

[1]S. Romeu Alfaro: Les Corts valencianes, València, 1985, p. 37.

[2]E. Belenguer Cebrià: El Imperio hispánico, 1479-1665, Barcelona, 1995, p. 56.

[3]C. Pérez Aparicio: «Foralisme i centralisme al País Valencià modern», dins I Congrés d’Administració Valenciana: De la Història a la Modernitat, València, 1992, p. 141.

[4]S. Garcia Martínez: Valencia bajo Carlos II. Bandolerismo, reivindicaciones agrarias y servicios a la monarquía, Villena, 1991, pp. 84 i 85.

[5]Ibidem, pp. 103-110.

[6]C. Seco Serrano: «Aproximación al reinado de Felipe III: una época de crisis». Pròleg a Ciriaco Pérez Bustamante, La España de Felipe III, en Historia de España dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1983.

[7]C. Pérez Bustamante: Semblanza de un monarca y perfiles de una privanza, Madrid, 1950, p. 39.

[8]Ibidem, pp. 64-70.

[9]C. Seco Serrano: op. cit.

[10]F. Tomás y Valiente: Los validos en la monarquía española del siglo XVII, Madrid, 1983, pp. 54-55.

[11]ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 403.

[12]S. Garcia Martínez: op. cit., pp. 118-119.

PRIMERA PART

LES CORTS DE 1604

I. LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS

EL SERVEI DE 1602: EL PUNT DE PARTIDA

Ja en abril del 1599, aprofitant la vinguda de Felip III per celebrar les seues noces amb Margarida d’Àustria, els estaments li suplicaren sense èxit la convocatòria de Corts. Tampoc l’obtingueren pocs mesos després, el setembre del mateix any, quan per mitjà de Don Baltasar Mercader, li fou feta una petició semblant a Saragossa, on es trobava el rei celebrant-hi Corts. [1]Sens dubte, davant la manca de resposta, els estaments decidiren esperar una ocasió millor per reiterar el prec, i aquesta no va tardar molt a presentar-se. Efectivament, a les darreries del 1601, les necessitats financeres de Felip III el portaren a haver de demanar al Regne de València un donatiu que pal·liàs el fort destret en què es trobaven les arques reials. Els deutes heretats del seu pare i les despeses constants de la monarquia, exigien uns ingressos majors i més continus, que resultaven insuficients amb l’estancament dels recursos americans, i amb la sola aportació de la Corona de Castella sotmesa a una pressió contributiva més forta. La desigualtat es feia força patent i calia remeiar-la, sobretot davant la resistència que mostraven els regnes perifèrics a les exigències del govern central. Però com que es tractava d’una tasca en gran mesura malmirada, tant el rei com el seu privat, el duc de Lerma, van defugir-la amb la clara intenció de no excitar l’opinió pública. Per altra banda, el fet que a la Corona d’Aragó les Corts fossen utilitzades com a plataforma de manteniment de la seua organització politicoadministrativa front a la trajectòria centralista-absolutista de la monarquia, feia que la seua convocatòria fos eludida en la mesura que la situació financera i les pressions dels regnes ho permetien. Altres alternatives de recaptació, com els préstecs i els donatius, podien resultar molt més rendibles, tenint en compte que no calia «pactar» amb els regnes cap tipus de reivindicació que se’n pogués formular, a més de tenir l’avantatge de no haver de patir les incomoditats d’un viatge i una estada que sempre solia ajornar-se més del que era desitjable a la part reial. En contrapartida, la possibilitat d’aconseguir serveis fora de Corts podia suposar un afebliment del règim foral, per la impossibilitat d’adequar la legislació als nous canvis.

Era necessari, per tant, eixir de l’entrebanc i fer front a les exigències immediates. Aquest és el sentit del donatiu que llavors es va demanar, i per això, es revestia amb els apel·latius de graciós i voluntari: graciós perquè es feia sense cap contrapartida de la part reial, i voluntari perquè no s’estipulava cap contribució, i aquesta es deixava a la lliure voluntat de les ciutats, viles i particulars del regne. Conegut com a servei de 1602, anava a ser el primer i l’únic servei amb les característiques de voluntari i fora de Corts que es féu durant el regnat de Felip III. El precedent més immediat era el de 100.000 lliures realitzat en temps del virregnat del marquès de Dénia (1595-1597), ja que la despesa de 30.000 lliures que el Regne de València havia fet amb motiu de les noces reials de Felip III i Margarida d’Àustria –celebrades com ja hem dit a València el 1599–, no les podem considerar com a tal, ja que hi havia la promesa d’ésser reintegrades a la ciutat. [2]Tal i com es plantejava aquest servei, i pel seu caràcter de voluntari, no es coneixeria el seu muntant fins que els fils del govern central anassen movent-se pel regne i, salvades les possibles dificultats, els regnícoles s’hi pronunciassen. Per tant, calia diligència, brevetat i, per damunt de tot, buena maña, a fi d’aconseguir un servei substanciós.