M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

Optàrem, com a primer pas, per la lògica separació dels contrafurs, furs i actes de cort, i van decidir donar un tractament conjunt a aquests últims, a fi d’evitar possibles reiteracions. Agrupàrem la legislació en grans blocs de continguts que d’alguna manera ens semblava que assenyalaven cada una de les barnilles que composen el ventall legislatiu de les Corts de 1604. Un d’aquestos gran blocs té com a fil conductor les institucions, tant les delegades de la monarquia –Reial Audiència, Capitania General, Governació o Batllia–, com les pròpies del Regne –Generalitat i institució municipal, aquesta última desglossada en el Cap i Casal i la resta de municipis de reialenc– i dins de cada una es tracten les qüestions de funcionament, socials, polítiques i econòmiques. En altres grans apartats, se sondegen les preocupacions e interessos dels valencians d’aleshores relatius a dret civil o política defensiva i d’ordre públic, i també es recullen interessos més específics com són els del braç eclesiàstic o de l’àmbit senyorial. A més a més, totes aquestes qüestions queden reflectides en un índex de matèries on es pot trobar amb facilitat la seua ubicació en la publicació facsímil.

Si per alguna cosa pot ser singularitzada la present convocatòria, és, si més no, pel primmirat intent de solucionar el problema de la defensa costanera, la qual s’amplia a la circumscripció marítima, amb la dotació de quatre galeres. De la seua organització i de fer possible el seu finançament, fou encarregada una junta de 54 membres, que a més a més fou comissionada el darrer dia de les Corts per a fer-se càrrec del pagament del servei, i es constituí així, a més de com a Junta de la Costa, com a Junta del Servei.

De tota la documentació consultada –força abundant, molt variada i dispersa, i sovint incompleta– fou la relativa al pagament del servei la que es presentà com més fragmentària, contradictòria i confusa. D’una banda perquè ens trobàrem amb una lluita legal, fruit de les dissensions en el repartiment del terç del servei que per costum es destinava al desagreujament; i d’altra per suposar submergir-nos en l’embolica i desorganitzada documentació comptable de l’època foral, a tot el qual s’afegia la certesa de no posseir el conjunt dels documents adients. A grans trets, no caminaren a l’uníson les ordres reials de lliurar determinades quantitats a compte del servei, amb les disponibilitats del Regne per a fer-les efectives. El pagament, que es va iniciar ja endarrerit, va anar perllongant-se en el temps, fins que Felip IV, com hereu del problema, hagué de negociar-ne la finalització.

* * *

En gran mesura haig d’agrair les directrius i consells de dues admirables i molt estimades persones: Carme Pérez Aparicio i Amparo Felipo Orts. L’atenció i el suport humà que en tot moment m’han oferit, el seu contagiós entusiasme, els inapreciables consells i directrius, han tingut com a fruit tot el millor d’aquest treball. El més sincer agraïment. També he d’expressar la meua gratitud a Lluís Guia Marín, per la seua col·laboració posant al meu abast les fonts de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. A Carme Muñoz, pel seu assessorament lingüístic, i a Maria Creu i Beni pel seu recolzament.

INTRODUCCIÓ

Cap a la fi del segle XV, les monarquies europees inicien un procés de concentració territorial i de consolidació de la seua autoritat, en un intent de superar l’atomització del poder que va caracteritzar l’etapa medieval. La unió d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó en 1469 és considerada com a punt de partida d’aquesta dinàmica de consolidació i concentració del poder que continuaran els seus successors.

La unió de les dues corones, l’aragonesa i la castellana, fou plantejada, però, des del punt de vista merament dinàstic i de cap manera territorial. De fet, els distints regnes peninsulars s’integraven confederadament en una monarquia que només es projectaria com a una unitat d’acció cap a l’exterior, ja que a l’interior no es va preveure cap canvi ni en l’estructura ni en la forma de govern. La mateixa Corona d’Aragó posseïa una estructura confederal, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó i València. Aquest nou ordre constitucional que establiren els Reis Catòlics va ser el que heretaren els Àustria i el que es va mantenir fins el final de la dinastia. Suposava el manteniment del diàleg ja existent entre el rei i els regnes, així com fer front a l’ofensiva reial cap a l’autoritarisme, l’avanç del qual donarà lloc a crisis i confrontacions, que es resoldran positivament per als postulats monàrquics, encara que sense atrevir-se a desarticular l’entramat constitucional.

De reis, en serien en cadascun dels regnes, i prevaldria el respecte a les llibertats regnícoles i als privilegis corporatius, cadascun conservaria els seus furs, costums, institucions, llengua, moneda, fronteres, duanes... La major diferència entre les dues corones residia en la concepció mateixa del poder reial: la concepció pactista, enunciada i defensada per juristes catalans com Francesc Eiximenis, es mantindria als regnes de la Corona d’Aragó, cosa que suposava una limitació del poder de la monarquia, ja que el rei ho era en funció d’un pacte pel qual es comprometia a respectar les lleis i els costums del regne, i aquest a donar-li fidelitat i acatament. Aquesta concepció ja no es mantenia a la corona castellana des que la recepció del dret romà va obrir pas a la idea de la plenitud del poder del príncep, tal i com la va recollir Alfons X el Savi en la II Partida; una supremacia del poder reial que entrava en contradicció amb la concepció pactista.

El pactisme caracteritzà la vida política i institucional de la Corona d’Aragó, i la institució que l’encarnava millor eren les Corts, representació màxima dels regnes. Generals o particulars, aquestes condicionaven el servei –prestació econòmica a la monarquia– a la sanció reial dels acords dels braços en Cort, sense la qual no aconseguien el rang de llei. En la mesura que això suposava un fre per a les aspiracions de les noves monarquies, aquestes intentaven reduir les convocatòries i acudien a altres sistemes de recaptació com préstecs o donatius. Els reis a Castella ja havien assumit la plenitud legislativa, amb la utilització de pragmàtiques sense passar per les Corts, i la facultat de derogar qualsevol ús, costum o privilegi del sistema normatiu, per la qual cosa les funcions de les Corts ja havien quedat reduïdes al jurament de l’hereu i a les necessitats de recaptació fiscal. Així, l’ideal de la nova monarquia estava més consolidat a Castella, i la seua major governabilitat pel que respecta a l’autoritarisme, la va configurar com a paradigma a seguir en els territoris no castellans.

A la Corona d’Aragó, la trajectòria autoritària de la monarquia experimentà un significatiu impuls en el segle XV. L’entronització de Ferran II (1479) afegirà una nova empenta per organitzar un sistema de govern més supeditat als interessos reials i assentat territorialment a la Corona de Castella, cosa que allunyava el monarca dels seus territoris patrimonials. La política centralista que s’inaugura farà que, als regnes no castellans, s’instauren uns mitjans d’acció depenents i al servei directe del monarca. Van desenvolupant-se així òrgans de govern delegats de la monarquia com el virregnat, la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, institucions totes elles que es configuren com a instruments bàsics en l’ampliació i consolidació del poder autoritari. L’absentisme monàrquic durà a potenciar la figura del lloctinent general, institució medieval com la del portantveus de general governador, per a suplir l’absència reial a tots els territoris. El virrei assumeix la representació del monarca al regne com el seu alter ego, per això el nomenament havia de recaure en familiars directes del rei, premissa que a poc a poc deixarà de complir-se, com també que fossen naturals del regne, cosa que provocava el recel i les protestes dels regnícoles. Recel que també es manifestà pels amplis poders amb què fou investida la institució, entre altres la convocatòria i presidència de les Corts. El 1494 Ferran II reorganitzà el Consell d’Aragó per assessorar el rei en tot allò concernent al govern d’aquesta corona. Era ensems consell per la seua funció d’assessorament, cancelleria perquè s’hi emetien pragmàtiques, privilegis, provisions per als distints territoris, i tribunal per actuar com a instància suprema de les causes que li arribaven en apel·lació. L’absentisme va justificar també, com hem dit adés, l’entrada en funcionament d’una altra de les institucions depenents directament de la monarquia, la Reial Audiència. Posada en marxa al Regne de València el 1506 amb la presidència del lloctinent, es convertirà en el màxim instrument d’administració de justícia, i intentaria posar fi als problemes de competències jurisdiccionals.

Читать дальше