M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

L’absència del monarca dels seus territoris patrimonials donava peu a una situació perillosa per a l’autoritarisme monàrquic, com era un major protagonisme de les institucions representatives dels regnes: les juntes d’estaments, la Generalitat i els municipis de reialenc. S’imposava, doncs, establir mecanismes que permetessen exercir el màxim control polític i econòmic sobre les institucions forals, a fi d’acomodar-les als interessos de la monarquia. Pel que respecta a la Generalitat i als municipis de reialenc, la fórmula més efectiva era controlar l’elecció dels càrrecs, i pel que fa a les Corts, eludir-les. Tot això encara que a les Corts de 1301 va ser estipulada una assiduïtat triennal, tot i que cap monarca de l’època foral moderna va respectar l’acord. [1]El fet que la convocatòria fos prerrogativa reial, que els sobirans poguessen optar per obtenir ajuts econòmics mitjançant altres alternatives de recaptació, com préstecs i donatius, i que les Corts fossen ensems tribuna del manteniment de l’organització politicoadministrativa del regne i exponent del pactisme legislatiu, tot alhora féu que la Corona defugís convocar-les.

De tots els regnes de la Corona d’Aragó, Aragó fou el que més refractari es va mostrar a l’autoritat monàrquica i on la noblesa va ser prou més turbulenta. Saragossa va veure segrestada per ordre reial l’elecció dels seus jurats, la Diputació va perdre el nomenament dels seus oficials, les Corts de Saragossa de 1488 assistiren a la suspensió temporal del privilegi de manifestació dels seus representants, i la noblesa aragonesa es va trobar davant una germandat aragonesa similar a la castellana; així de contundent responia el Catòlic a l’assassinat de l’inquisidor Pere de Arbués i al xoc amb l’autoritat dels jurats. Els catalans també sofriren en nom del «redreç» la suspensió de les eleccions a la Generalitat i al Consell de Barcelona, i el monarca va designar-ne els administradors. Així mateix, les eleccions a la Diputació de València es veieren suspeses sine die en favor de funcionaris reials. [2]

També al Regne de València, el poder reial hi va anar en augment, la qual cosa es va veure afavorida pel fet que la Diputació no hi va arribar a assumir completament el seu vessant polític –com si que ho féu la Diputació catalana–; els representants dels braç reial en la Diputació estaven molt controlats, ja que la seua carrera política s’havia fet al cap i casal, i el Consell executiu sempre va ser dominat pel monarca mitjançant el racional. Encara que els estaments valencians es mostraren molt actius en la defensa dels interessos polítics del regne davant el control reial sobre la Generalitat.

Durant un temps després de la mort d’Isabel de Castella (1504), l’ordre constitucional existent va estar en escac per la qüestió de l’herència. La mort de Ferran II i la instauració dels Habsburg sancionarà definitivament la unió dinàstica de les dues corones. Els primers anys de regnat de Carles I es presentaren tibants: la imperícia política del monarca i el seu desconeixement de les llengües peninsulars, el malestar per la presència d’una cort estrangera acusada de rapinyaire, els interessos imperials, les tensions provocades per l’avanç de l’autoritarisme en temps del Ferran II, tot a l’hora es va projectar contra Carles I en forma de rebel·lia inicial, i ben aviat esclatarien dues crisis de no poca envergadura, les Comunitats a Castella i les Germanies als regnes de València i Mallorca. L’error polític del rei pel que fa al Regne de València fou no convocar-hi Corts, com ja havia fet a Castella, a Catalunya i a Aragó, per complir així el precepte de jurar els Furs, sense la qual cosa no hi havia reconeixent com a sobirà i els seus actes mancaven de valor jurídic. La feblesa política del rei va ser aprofitada per la ciutat de València per prendre la iniciativa perduda en l’etapa anterior. Com a primer pas, el Consell Secret va restaurar el sistema d’elecció de càrrecs per sorteig, en substitució del de la ceda imposat per Ferran d’Aragó; com a segon, es va recuperar el nomenament de racional per part del Consell General.

El moviment agermanat, que va esclatar la primavera del 1519, manifestava el descontent de les classes populars i menestrals per la corrupció i la mala administració dels jurats, els abusos dels privilegiats i una justícia discriminatòria en favor dels poderosos. No es va presentar com un moviment antimonàrquic, sinó de lluita social, i per les peticions, reformes i canvis en el govern municipal, com un rebuig a la pràctica autoritària de l’etapa anterior. La gran jugada de l’aristocràcia fou implicar el rei en la seua causa, fet que palesa la seua incapacitat per a fer front al conflicte i la seua dependència del monarca; el gran desencert dels agermanats rau en les contradicions en què incorregueren. Mentre que era el mateix estament militar qui recordava al rei el precepte foral de convocar Corts, els agermanats, considerant contraproduent per als seus interessos la presència del rei al regne, li oferien la possibilitat de ser jurat mitjançant un representant, proposta insòlita i aliena al procediment jurídic, més favorable als interessos de la política autoritària. El fracàs de les Germanies, a l’igual que el de les Comunitats, va suposar una clara dependència de l’aristocràcia respecte a la monarquia, i «no sols es frustaren les aspiracions de les classes populars, sinó que, a més a més i sobretot, es validà el camí de l’autoritarisme dibuixat per Ferran el Catòlic, reforçat ara amb l’aliança rei-noblesa». [3]

Després de les tensions inicials i la llarga i cruenta repressió de Na Germana de Foix, s’inicia un període més relaxat en les relacions entre el regne i el poder reial, tal i com ho corrobora el govern no massa conflictiu dels lloctinents generals, l’escassa problemàtica plantejada en Corts i la freqüència amb què el monarca va convocar-les, sis vegades front a les dues de Ferran el Catòlic, encara que sempre com a Corts Generals de la Corona d’Aragó celebrades a Montsó. Una disposició parlamentària que hem de relacionar amb les necessitats econòmiques que li ocasionaven les diverses empreses imperials. Els serveis, que al llarg del segle XVI es mantingueren en 110.000 lliures, van suposar, per la freqüència de les reunions, una contribució important del Regne de València a les necessitats econòmiques de la monarquia. Però de tots els regnes de la Corona, era Castella el que suportava el major pes contributiu: als serveis extraordinaris votats en Corts, les rendes ordinàries i regalies, els ingressos de gràcia procedents de fonts eclesiàstiques, s’afegia l’alcabala i els terços reials. Encara que Castella ho va suportar durant la primera meitat del XVI, per trobar-se en plena expansió econòmica i demogràfica, ja a finals de segle va mostrar signes d’esgotament a mesura que es caminava cap a l’estancament demogràfic, l’empobriment camperol, el col·lapse artesanal i el debilitament comercial. Aquest major pes contributiu anirà creant un corrent d’opinió favorable a una major aportació dels regnes no castellans a la monarquia.

Amb el regnat de Felip II (1555-1598), les relacions rei-regne tornen a un clima de crispació, que té molt a veure amb tres qüestions veritablement conflictives: el bandolerisme, molt arrelat a l’àrea mediterrània; la qüestió morisca, derivada de la no assimilació i relacionada amb l’ideal d’unitat religiosa, i la tercera, la defensa de la costa, donada la inseguretat del litoral pels atacs de la pirateria nord-africana. Començant per aquesta última qüestió, des del regnat de Carles I, els atacs s’havien fet sistemàtics; en la memòria de tots estava Barbarossa, Dragut, Salah Rais, l’assalt de Cullera en 1550, atacs que palesaven la vulnerabilitat del litoral i els problemes de seguretat del regne. Això va fer que els estaments demanassen al rei la revisió del sistema defensiu, i donà lloc al desenvolupament i perfeccionament de l’organització de la defensa costanera, la qual suposarà, d’una banda, una major integració del regne en la defensa de la monarquia, encara que les actuacions es limitaren a les fronteres del territori propi; d’una altra, provocà tant l’augment de l’aportació econòmica com d’una contribució en homes, mitjançant l’organització del «batalló de la milícia efectiva», format per deu mil homes encarregats de fer front a qualsevol atac exterior. Al perill dels atacs turcobarbarescos, però, s’afegia la por que aquestos entrassen en connivència amb els moriscos, considerats com a «quinta columna otomana», fet que augmentava les tensions entra la població cristiana vella i la morisca.