M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

Al clima d’inseguretat i preocupació, s’afegia el del bandolerisme, el qual, diferenciat ja de la delinqüència comuna, es va desenvolupar tant en la forma habitual de la Mediterrània, l’aristocràtic i el popular, com en la més característica de les terres valencianes, el morisc i el rural. La seua proliferació fou aprofitada per la monarquia a fi de guanyar terreny en detriment de la normativa foral, i donà lloc a l’enfrontament entre els oficials reials i els estaments.

D’ençà el «viratge filipí», la política reial va decantar-se cap a una major rigidesa i provocà una topada oberta amb els regnes de la Corona d’Aragó. La crisi de 1568, el contacte dels hugonots francesos amb el bandolerisme català i aragonès; la rebel·lió de las Alpujarras a partir de la reial pragmàtica de 1567 contrària als costums dels moriscos, i l’alçament als Països Baixos, foren tots a l’hora els causants del viratge. Va ser el virrei Don Francisco de Montcada, comte d’Aitona, durant els seus successius virregnats (1580-1595) al Regne de València, l’encarregat d’executar la política rigorosa del monarca. Hi havia dos objectius ben definits en el seu punt de mira: l’un el desarmament i control dels moriscos, donada la malfiança generalitzada que planejava sobre ells; l’altre, l’eradicació del bandolerisme. La seua política es mostrà obertament antiforal, i el ressò n’arribà a les Corts de 1585 amb la denúncia dels braços per les contínues transgressions al cos legislatiu. Tanmateix, si bé Felip II hi acceptà les denúncies de contrafur més evidents, també s’hi negà a qualsevol concessió que empenyoràs o afeblís la prossecució encaminada a reprimir i posar fi al desordre públic. Així, segons S. Garcia Martínez, la clausura de les Corts suposà una mena de xec en blanc per a una nova escomesa repressiva, clau de la qual fou una pragmàtica que es va fer pública a València el 7 de juny, en què s’establien clàusules contra encobridors, acollats i oficials negligents. A les darreries de 1586, els objectius de la política repressora no s’havien assolit, i les directrius seguides pel comte d’Aitona, fins que morí en 1594, se centraren en el manteniment de les disposicions adients. Van ser anys durant els quals hi hagué nous intents d’aconseguir la instrucció dels moriscos, de l’empenta a favor del cors cristià perquè defensàs el litoral i barràs les fugides dels cristians nous a Berberia, així com algun ensurt com la confabulació de l’antic secretari Antoni Pérez i Enric IV de França, amb la col·laboració d’Isabel d’Anglaterra, per avalotar els moriscos valencians descoberta, però, a temps. [4]

L’ofensiva antiforal desplegada en temps de Felip II farà que, donades les escasses convocatòries de Corts –1564 i 1585, totes dues a Montsó–, els estaments practiquen un mecanisme de protesta reglamentat pels Furs encara que no ben rebut, quan no obstruït, pel monarca, com són les ambaixades al rei, que constituïen una evidència de dissensions entre el monarca i el regne. Però si la denúncia de contrafur mitjançant ambaixada podia ser desoïda per la monarquia, les reclamacions que es feien en Corts exigien una resposta si es volia percebre el servei. No obstant això, en temps de Felip II, el regne va contribuir dues vegades de forma extraordinària i fora de Corts a les necessitats econòmiques de la monarquia; foren dues contribucions de 100.000 lliures cadascuna que en 1574 i 1592 obtingueren els virreis Mondéjar i Aitona sota el pretext de fortificar el regne.

Durant els virregnats del marquès de Dénia (1595-1597) i del comte de Benavente (1598-1602), el bandolerisme, amansit en el ferri virregnat d’Aitona, reviscolava amb més força i presentava ara una nova cara, la de les bandositats, a més dels ja clàssics bandolerismes morisc, aristocràtic i popular. Força arrelades a la Ribera del Xúquer, les bandositats es mostraven com un tipus de bandolerisme prou més enrevessat, cosa que feia estèrils les mesures adreçades a apavaigar-lo. La situació s’anava complicant amb les escomeses episòdiques dels corsaris nord-africans i, sobretot, amb un desassossec que esclatà al regne en 1596, quan, a conseqüència de la guerra de la monarquia hispànica amb la coalició de Greenwich, es va creure en una possible connexió dels moriscos valencians amb els anglesos primer, i després amb els turcs. Aquest afer donà lloc a l’establiment d’una estreta vigilància dels cristians nous i féu que el marquès de Dénia iniciàs les disposicions adients per assolir la defensa del regne, que es materialitzaren un any després (1597) en la pragmàtica de la milícia efectiva. [5]

Al setembre de 1598, Felip III accedia a la Corona. La mort de Felip II tan-cava una dura i difícil època amb conseqüències en les relacions de la monarquia amb els regnes de la Corona d’Aragó. La concentració del poder en la persona mateixa del monarca, el pes de la raó d’Estat en totes les decisions de govern, la lentitud dels últims temps de malaltia del rei, van suscitar esperances de canvi amb el nou jove monarca, que donava una imatge de resolució i d’iniciativa que va durar poc; una imatge que tenia més a veure amb una reacció biològica fruit de l’ànsia d’ocupar-se d’allò que fins al moment li havia estat vedat, que amb la personalitat pròpia del monarca. [6]Efectivament, si hi ha un tret que caracteritzà el regnat de Felip III (1598-1621), fou el fet d’iniciar el costum de delegar les funcions de govern en mans de persones de confiança, conegudes com privats o favorits (validos), els quals no només concentraven el poder sinó també les influències, de manera que es trencava així el sistema d’equilibri entre faccions característic d’etapes anteriors. La «nissaga de poder» la va iniciar el Don Francesc de Sandoval i Rojas, cinquè marquès de Dénia i primer duc de Lerma des de 1599, que va saber fer-se lloc en l’ànim de Felip III quan era príncep, malgrat els intents de Felip II d’allunyar-lo de la seua influència, atesa l’afición que el príncep mostrava dia a dia pel marquès. De fet, el 1595 envià el marquès a València com a virrei, encara que alguns s’estimaven més haver-lo destinat al Perú. Rellevat del seu càrrec de virrei en l’octubre de 1597, Sandoval retornà a la cort i per voluntat de l’hereu se l’anomenava cavallerís major del príncep. L’accés al tron de Felip III li obria definitivament les portes al valiment i des d’aquest a moure els fils del govern, encara que més en benefici propi que en el de la monarquia. [7]Les actuacions inicials del privat s’encaminaren així cap al seu afiançament, i això feia necessari controlar l’àmbit més pròxim al monarca, la cort, centre de poder polític, administratiu i de distribució de patronatge. Qui volgués acostar-se a Felip III, hauria de passar primer per Sandoval. Va fer fora tots els servidors fidels de Felip II que no li eren afins, com Cristóbal de Moura, que va perdre el seu ofici de «sumiller de corps», càrrec que ocupà el mateix duc de Lerma, ja que això suposava assumir totes les tasques relacionades amb el servei personal del monarca, uns afers d’importants conseqüències polítiques; Rodrigo Vázquez de Arce –president del Consell de Castella–, Juan de Portocarrero –inquisidor general–, García de Loaisa –antic preceptor del rei– o Diego Fernández de Córdoba, marquès de Chinchón, entre altres, també van ser foragitats. Per a assegurar-se el recolzament i estendre el seu poder, va promoure el nomenament de persones afins, ja fossen familiars o clients, una pràctica d’altra banda no desconeguda a l’època, però que ara omplia el govern de mediocres i venals que entenien el poder només com a guany personal, i tot açò alhora que «las mejores cabezas» eren allunyades de la cort i col·locades en virregnats, governacions, ambaixades; el mateix Moura fou enviat de virrei a Portugal. A més de la seua posició política, un altre aspecte que va controlar fou el seu propi prestigi social i econòmic, i per extensió el del seu llinatge: en 1599 va obtenir el títol de duc de Lerma, títol castellà que desplaçava a un segon lloc el valencià de marquès; i el complementava amb la política matrimonial de casar els seus fills amb llinatges importants, com els Enríquez –almiralls de Castella–, els Mendoza –ducs de l’Infantado– o amb els ducs de Medina Sidonia.