M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

Un dels objectius del duc de Lerma fou aïllar el monarca d’influències de la cort que no li resultassen favorables, i aprofitant la predisposició viatgera del rei, li planificava viatges i estades en ciutats i viles pertanyents a la seua senyoria o relacionades amb ell com València, Ventosilla o Lerma, on es podia practicar la cacera, una activitat a què Felip III era prou aficionat. El trasllat de la cort a Valladolid el 1601, durant sis anys, tingué molt a veure amb l’interès d’aïllar el rei d’un ambient crític cap a la figura del favorit, a més de fer-se pagar a preu d’or els trasllats que tant interessaven a les dues ciutats rivals, Madrid i Valladolid. I tot açò, al mateix temps que allunyava el monarca de la influència que hi exercia l’emperadriu Maria. L’autoritat del favorit es fa palesa també en l’elecció de la ciutat de València com a lloc de celebració d’un doble enllaç: el de Felip III amb Margarida d’Àustria, i el de la infanta Isabel Clara Eugènia amb l’arxiduc Albert. I això malgrat que a Barcelona se li havia promès celebrar-hi les núpcies i per això hi havien començat els preparatius, a més d’haver prestat obediència, encara que no hi estiguessen obligats fins després que el rei hagués fet el jurament acostumat. La mà de Lerma en l’elecció de València es fa palesa si considerem les veus en contra que sorgiren a la cort respecte al viatge del rei per rebre la seua esposa, ja que el moment no era favorable: hi havia fam, es patia un brot de pesta a Madrid i altres ciutats, les arques estaven exhaustes... Així i tot, es va fer una consulta al comte de Chinchón, el qual va manifestar-se en contra del viatge, i per iniciativa del privat es consultà Juan de Idiáquez, que s’hi mostrà favorable, i va ser aquest dictamen el que es portà endavant. El duc de Lerma satisfaria la seua vanitat rebent el rei en la seua pròpia senyoria, alhora que mostraria públicament el seu protagonisme i el favor reial. Al febrer, el rei ja era a València; la ciutat s’omplia de grans d’Espanya i de noblesa titulada, i mentre s’esperava l’arribada de la reina, el temps es consumia en festes, caceres per l’Albufera i oficis de devoció. Diumenge 18 d’abril, per la porta dels Serrans, entrava la reina Margarida a la ciutat, on en l’església major, el nunci Camilo Caetani anava a ratificar les esposalles celebrades a Ferrara mig any abans. [8]Amb bous, torneigs, justes i tot tipus de jocs festejaren durant vuit dies les noces. El cap i casal hi va fer despesa de 30.000 lliures, encara que amb la promesa de restitució.

Abans de tornar a Castella, Felip III va celebrar Corts a Barcelona, davant les pressions que hi rebia del Principat; el mateix virrei, el duc de Feria, havia manifestat que els ànims s’hi trobaven alterats. Concloses aquestes, i amb un servei d’un milió de lliures, tornà de nou a València i a Dénia, per anar després a Saragossa, on el reclamaven els aragonesos. Allí va concedir el perdó general per a tots excepte tres dels implicats en els esdeveniments de 1591, va jurar els Furs a la Seu, però no va celebrar-hi Corts en tot el seu regnat malgrat la insistència amb què se li demanava. Hom diu que va mantenir un gran desinterès pel Regne d’Aragó i els seus assumptes, encara que, en la línia autoritària, va controlar totes aquelles manifestacions en contra seua i tots els aspectes de govern mitjançant institucions i persones. No tornà el rei a València fins la celebració de les Corts en 1604 i, concloses aquestes, mai més no va visitar la Corona d’Aragó, i aquesta va patir les conseqüències de l’absentisme reial.

Com assenyala C. Seco Serrano, [9]la figura del duc de Lerma ha esta condemnada per la historiografia tradicional fonamentalment perquè va moure la maquinària política sense obeir un programa de govern que oferís solucions als problemes de la monarquia, i per la corrupció i ambició sense mesura del mateix Lerma i dels seus promocionats, alguns dels quals arribaren a ser processats per corrupció, com fou el cas de Ramírez de Prado i de Don Pedro Franqueza, comte de Vilallonga i secretari del Consell d’Estat. Per a Francesc Tomás y Valiente, els favorits es van situar per damunt de la figura dels secretaris d’Estat, eclipsant la importància que aquesta figura havia tingut amb Carles I i Felip II. A diferència del secretari d’Estat, el favorit posseïa «ambición de mando, alta categoría nobiliaria y la inicial y profunda amistad con el rey, disfrutada antes de que el príncipe llegara a rey», i per això no es conformaven amb la simple influència, sinó amb el reconeixement i el títol jurídic i polític. El valiment fou l’intent de la aristocràcia cortesana «de asaltar de modo pacífico los escalones políticos administrativos del poder, situándose por encima de todos ellos en la dirección del Estado». [10]

D’altra banda, amb la Corona, Felip III va rebre una herència llastada: un ampli imperi amb un gran nombre de regnes i territoris cadascú amb lleis i privilegis propis; una situació financera crítica amb unes arques reials exhaustes;el declivi del prestigi a l’exterior, i unes relacions tibants amb els regnes no castellans, conseqüència del rigor que caracteritzà l’últim terç del regnat de Felip II. L’estat ja havia conegut tres fallides –1557, 1576 i 1596–, molt relacionades amb la manca d’una política econòmica coherent i una política exterior molt cara que obligava a l’ús constant del crèdit i la recaptació d’impostos. A tot això s’afegia la disminució de l’arribada de metall americà i l’onada de pesta que, sobretot a Castella, tingué lloc entre 1597 i 1602, amb una considerable disminució de la població. Era una situació econòmica crítica que portà Felip III a iniciar una pràctica que havia estat refusada pels dos avantpassats seus i que sovint continuaria el seu successor, les alteracions monetàries. Va iniciar-la en 1599, retirant el poc argent que tenia la moneda de billó; tres anys després, en 1602, la reduirà de pes mantenint el seu valor, mentre que en 1603 ressegellava les monedes duplicant-ne el valor nominal, i cap a la fi del seu regnat, emetrà una gran quantitat de moneda. Aquest col·lapse financer posarà de manifest la necessitat d’imposar una política pacifista, i així, després de signada la pau a Vervins amb França en 1598, poc abans de la mort de Felip II, Felip III continuarà signant la pau amb els altres dos integrants de la coalició de Greenwich: Anglaterra, signada a Londres en 1604, i la Treva dels Dotze Anys amb Holanda en 1609.

El desenvolupament del bandolerisme va prosseguir al llarg del regnat. Durant el virregnat del comte de Benavente (1598-1602), Don Joan Alfons Pimentel, una onada de criminalitat i desordre públic va ensenyorir-se del Regne de València. El seu govern hi va resultar inoperant, ja que les mesures adoptades s’hi mostraren incapaces de fer-li front. El va succeir Joan de Ribera, arquebisbe de València, i per tant primera veu de l’estament eclesiàstic del regne. El virregnat de l’arquebisbe fou breu, sols catorze mesos, però va ser d’una tal energia que aconseguí aturar l’escalada del bandidatge, encara que amb el cost de transgredir els Furs. Des d’un principi, es va guanyar la malvolença dels estaments valencians, la qual cosa es féu palesa en la reunió de l’estament militar del 6 de setembre de 1603, on es consideraren les queixes constants que havien sorgit des de feia temps, donat que l’arquebisbe, per la seua condició de virrei, no podia ser present al braç eclesiàstic. Apuntaven també que la reparació dels greuges es feia molt dificultosa i gairebé impossible per trobar-se en mans seues les jurisdiccions eclesiàstica i secular. De l’esmentada reunió isqué el ferm propòsit d’aconseguir del rei «enviar virrei seglar y de capa y espada». [11]Així doncs, per a S. García Martínez, l’esmentada malvolença, els seus intents de dissuadir el rei de celebrar Corts, un possible acte de nepotisme del duc de Lerma, i el no respecte a la legislació valenciana, dugueren com a conseqüència que el rei no el tingués en compte a l’hora de designar un nou virrei, i acabà així la seua trajectòria política. [12]