M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

El primer contacte que al respecte tingué el virrei, comte de Benavente, està datat l’11 d’octubre de 1601. [3]Des de Castrocarbón, el rei exposava la necessitat en què es trobava de demanar a la Corona d’Aragó una subvenció que mitigàs la greu estretor que patien les finances reials. Justificava la demanda no sols per la difícil situació en què el seu pare deixà la hisenda reial, sinó també per les moltíssimes i inexcusables despeses a què havia hagut de fer front des de la seua arribada al govern, [4]i més, per altra banda, quan les contribucions ofertes pels regnes de Castella resultaven insuficients. Per tant, forçosament havia de recórrer als seus fidels vassalls de la Corona d’Aragó, esperant que llur inclinació vers el seu servei no fos menor que la d’altres regnes, «si·[e]n ella se buscan, con el cuydado y diligencia que es menester y yo lo espero, los medios necessarios para poderme prevaler luego de alguna relevante suma...». Per aplanar les possibles dificultats i facilitar la tasca de recaptació, s’apuntaven algunes idees persuasives. Això no obstant, es deixava la porta oberta a qualsevol altre tipus de procediment que servís a tal fi, ja que el virrei hauria de reunir-se amb la Junta Patrimonial i la Reial Audiència per a estudiar de quines altres coses es podria hechar mano, i negociar tot seguit amb el poble, els particulars i els estaments del regne, intentant-hi esbrinar el que de tots ells es podria extraure.

El que a la monarquia li semblava negociable i, per tant, apuntava com a possibilitat fou el desig d’alguns pobles de convertir-se en universitats i viles, així com les viles que s’alegrarien de fer-se ciutats, com era el cas de Morella, Castelló, Ontinyent i Gandia, entre altres. Confiaven que d’aquestes qüestions podrien traure’s bones quantitats, si les plantejaven de forma que fossen els pobles mateixos els que ho demanassen, ja que així oferirien més. Per altra banda, també podrien ser venudes algunes jurisdiccions, com les de Nules, Antella i altres pobles granados que hi havia en termes de viles i ciutats principals. On la jurisdicció estigués incorporada a la Corona, es podria concedir aquesta amb títol de portantveus del governador «inter suos et inibi delinquentes», com ja les tenien Alaquàs i Estivella. A més, com que a les viles de Benicarló i Vinaròs el mer i mixt imperi es trobava en litigi amb Peníscola i, per tant, la jurisdicció segrestada en poder del governador, podria tractar-se que, servint a Sa Majestat, se’ls concedís la jurisdicció desmembrant-la de Peníscola. Açò hauria de negociar-se amb molt bona manya i per persones que ho sabessen encaminar, perquè servissen voluntàriament amb «alguna quantitad aumentada». També es pensà que la vila d’Onda de bona gana compraria la jurisdicció alfonsina, pagant-la bé, atès que aquesta era possessió del comanador de l’Orde de Montesa, ja que sent Onda comanda d’aquest orde, el comanador també eixiria beneficiat, perquè s’estalviaria plets, i, possiblement, el mateix podria fer Vilafamés, per trobar-se en idèntica situació; tot hauria de fer-se amb autoritat apostòlica i mitjançant les vies de l’orde. A més, calia tractar d’imposar algun dret sobre els naips i augmentar tant com fos possible drets reials, com ara els del peatge, lleuda, crema, italià, alemany, savoià i altres. Podria tornar-se a imposar el dret dels nou diners, ja que, tal com se’ls donà la facultat de llevar-lo, la tenien per a imposar-lo de nou. Per últim, hauria d’intentar-se que els estaments fessen algun servei extraordinari sense esperar que hi haguessen Corts, tal i com es va fer en el temps del virrei marquès de Dénia. [5]Podem adonar-nos que totes aquestes indicacions estaven dirigides a induir no sols a l’acceptació de la demanda, sinó també a la recaptació d’un bon servei; els mots venda, concessió, imposició, eren els termes que, com en el joc de naips, es barallaven estratègicament encaminats a obtenir-lo.

En resposta a una sol·licitud del virrei, li van ser trameses lletres datades el 10 i el 15 de novembre, destinades als jurats, diputats, estaments del regne, així com a les diferents viles i ciutats, [6]perquè en fes l’ús que cregués més convenient. En totes elles i en termes semblants, el monarca exposava la necessitat que hi havia de recórrer als seus súbdits a causa de les grans i contínues despeses i pel destret en què es trobava la Reial Hisenda. Els requeria que donassen crèdit a tot el que digués i demanàs el virrei, amb l’advertiment que hi haurien de disposar amb la major brevetat. [7]

En ser conegut al regne el desig reial, van tenir lloc les diferents reunions dels estaments per a tractar el tema. El 28 de gener de 1602 fou la primera reunió de l’estament militar, amb l’objectiu de llegir la carta on es feia la demanda. La sessió va ser infructuosa, ja que alguns dels assistents protestaren perquè certes persones que hi eren presents no tenien provada llur condició de militars, per la qual cosa la reunió es prorrogava fins l’endemà i, d’aquesta manera, es guanyava temps per a examinar els drets dels assistents. [8]Al dia següent, la protesta restà anul·lada, la carta reial fou llegida en veu alta i la reunió es va prorrogar al proper 5 de febrer. [9]Hem de ressaltar la gran assistència que hi hagué a totes les reunions i la gran quantitat d’hores emprades en quasi totes elles, sessions que es perllongaven més enllà de les dotze de la nit, fins i tot durant quatre dies consecutius, com és el cas de la començada el 26 de març i prolongada fins al 30 del mateix mes, aspecte que ens pot indicar una manca de l’enteniment i la unanimitat necessaris per arribar a un acord. Prosseguint amb la seqüència temporal de les reunions de l’estament militar, atès que són les que més ens aproximen a com es desenvolupaven alhora que constitueixen la documentació més rica, el 5 de febrer es decidí l’elecció de quatre persones, dues de nobles i dues de cavallers, perquè, juntament amb els elegits pels altres estaments, poguessen «veure, mirar y regonèxer» les disponibilitats de la Generalitat. [10]El resultat va ser llegit el 18 de març del mateix any 1602 [11]i tampoc en aquesta ocasió s’acordà cap determinació.

La lentitud en les negociacions d’aquest servei voluntari per part de l’estament militar degué inquietar el monarca, ja que decidí d’enviar-los una carta que, datada a Valladolid el 13 d’abril de 1602, fou llegida per l’estament el dia 24 del mateix mes, en la qual el rei els exhortava a una ràpida resolució, esperant d’ells que llur comportament exemplar servís de model a tots els altres. [12]En aquesta reunió va sorgir un assumpte força curiós: s’havien assabentat «per certes vies» que el rei havia estat «sinistrament informat» que, en totes les reunions realitzades per l’estament en la negociació del servei a les quals havia assistit don Paulo Sanoguera, aquest era del parer o havia impedit que se servís al rei. Com que hi havia testimonis que tal cosa no era certa i veritable, i per tant, era just que així es reconegués, decidiren d’anar en ambaixada al virrei i exposar-li la situació, a fi que don Paulo restàs limpio. Aquell mateix dia l’ambaixada s’entrevistà amb el virrei, el qual, tranquil·litzant-los, els digué que sabia perfectament que Sanoguera no havia impedit res i que el rei estava satisfet d’ell, per la qual cosa no estimava necessari escriure-li defensant-lo. Si tal vegada hi hagué algun bri de veritat en aquest afer, fins ara no ho hem sabut, ja que la documentació no recull els detalls de les reunions. A més, possiblement, donada la necessitat que tant el rei com el virrei tenien d’agilitzar les negociacions, haurien pogut deixar de banda qualsevol investigació que pogués, no tan sols alterar la negociació, sinó també entrebancar aquesta finalitat.