M. Lluïsa Muñoz Altabert - Les Corts valencianes de Felip III

La recaptació d’aquest elevat servei de 1602 havia anat refredant-se amb el pas del temps, i allò que tal vegada s’esperava que fos un cobrament ràpid es capgirà en una recaptació més lenta, encara que el caire de les dificultats sorgides no poden fer-nos emprar el mot de dificultosa. Des de la comunicació al regne de les necessitats reials (novembre de 1601), a la concessió del servei per part dels estaments (maig de 1602), passaren sis mesos. Un temps bastant dilatat que ens parla de la calma amb què els estaments es prengueren l’assumpte, parsimònia que es podria traduir com una certa resistència al desig reial d’una subvenció graciosa i sense contrapartides. Altrament, si les 387.075 lliures suposaven un servei important per la seua quantia, no anava a estar a disposició immediata del monarca en la seua totalitat. Les 100.000 lliures ofertes per la Generalitat no començarien a fer-se efectives fins el 1609, un espai de temps prou dilatat, i el seu pagament no finalitzaria fins deu anys després, amb les últimes 10.000 lliures en què es dividia aquest servei. Les 60.000 lliures ofertes pels moriscos serien de recaptació difícil, d’acord amb dels primers problemes sorgits amb les comunitats dels conversos, com hem vist, i de fet el seu pagament no restaria clos fins el 1609. Tot això fa que 160.000 lliures, quasi la meitat del servei, es deturassen durant un espai de temps prou extens com per obstaculitzar-ne la cancel·lació. De les 205.400 lliures servides per les ciutats, al setembre de 1603 se n’havien satisfet 155.445. La resta s’aniria pagant després, fins el 1618, quan es comptabilitzen 7.572 lliures, 16 sous i 6 diners en deutes de les ciutats. Pel que fa als particulars, en la mateixa data de setembre de 1603, les 21.675 lliures constituïen, pensem, la quantitat real de què el monarca podria disposar per a fer front a les seues urgències.

El servei de 1602 hauria de relacionar-se amb el desig d’un regne que feia disset anys que no celebrava Corts, i com a instrument de persuasió perquè la convocatòria fos acceptada. La mateixa documentació ho confirma, ja que, en decidir el estaments la concessió del servei en les seues reunions, tot seguit va votar-se l’organització d’una ambaixada al rei a fi de suplicar-li la celebració de Corts. Tema aquest que va ser tractat en una reunió conjunta dels representants dels estaments i els diputats de la Generalitat el 17 de juny de 1602, on s’anomenà ambaixador don Cristòfol Sanoguera, moment en què es va engegar el mecanisme d’organització d’ambaixades per obtenir aquest fi. [42]Així, el perill que podria suposar-li al regne l’oferiment d’un important servei fora de Corts com aquest, restava compensat amb la celebració posterior d’aquesta assemblea representiva.

Relació de l’oferta feta per ciutats, viles, llocs, prelats i particulars al servei voluntari de 1602 [43]

[44] [45] [46]

L’AMBAIXADA A LA CORT

El juliol de 1602 don Cristòfol Sanoguera ja es trobava a la cort per demanar la convocatòria. Davant la petició del regne, el rei va sol·licitar «consulta» al Consell d’Aragó, el parer del qual fou que tots els reis predecessors havien acostumat a celebrar Corts, i que si bé hi havia furs que prefixaven la convocatòria triennal, aquestos, però, no obligaven si existia impediment legítim. Eren moltes les raons per fer-hi la mercè de la convocatòria, entre altres, la gran fidelitat i amor que tenien al rei, i zel amb què atenien el seu servei, el

que estos dias han hecho a Vuestra Magestad de tanta consideración como se vee (pues ha passado de quatrocientos mil ducados) y la voluntad con que es tan de servir con mas, que las haziendas ençierra tantas que qualquiera dellas, dexadas aparte las obligatorias de la conservacion y govierno del Reyno, es sufficiente para merescer que Vuestra Magestad se incline a hazelles este favor.

A més a més, la convocatòria era convenient, ja que la Generalitat es trobava en destret pels serveis extraordinaris i les necessitats del regne. D’altra banda, el nou imposito in termino no bastava a sostenir la guarda marina, que assegurava la tranquil·litat del regne. Tot l’esmentat, i d’altres assumptes que llavors s’hi deixaven de dir, no podien solventar-se fora del marc de les Corts, per la qual cosa no sols era convenient, sinó necessari que es fes aquesta mercè. Així mateix, el Consell d’Aragó adverteix al rei que el moment és favorable, –«fuerças de gentes y hazienda estan tan en su punto quanto lo estuvieron jamás»– i fins i tot, des de la convocatòria a la proposició podien passar tres o quatre mesos, temps que es podia acurtar o perllongar tot el que es volgués. I en cas que el rei no pogués donar una resposta concreta, sí que podia donar-ne una de general. Amb aquesta disposició, el regne restaria complagut i Sanoguera podria tornar-se’n. [47]Així doncs, la resolució del Consell d’Aragó no sols era favorable, sinó que, a més a més, induïa el rei a acceptar la demanda del regne, fent-li veure que el moment era propici per realitzar la convocatòria.

Malgrat apuntar-se la possibilitat de donar una resposta general sense cap compromís, arribà gener sense que el monarca contestàs la petició del regne. Sanoguera, que aleshores portava ja set mesos en la cort, es mostrava impacient i amb pretensions de tornar-se’n amb l’excusa de les grans despeses que la seua estada a la cort suposaven per al regne. Hi era retingut pel vicecanceller Covarrubias en espera de la resposta que no aplegava, i per tal cosa es lamentava Covarrubias al duc de Lerma, que Sanoguera «esta resentido de mi», y li semblava molt convenient al vice-canceller oferir una resposta general. [48]Finalment, aquesta va arribar, i tal i com ho havia apuntat el Consell d’Aragó, es tractava d’una contestació general amb un marcat caràcter dilatori, on el rei no es comprometia a cap data:

Con el particular amor que tengo al Reyno de Valencia y a sus naturales, me he detenido en responder a esta consulta deseando que mis muchas ocupaciones me dieran lugar para tenerles cortes como he deseado. Y ya que agora no puedo, lo aré quanto más presto pudiere desenbaraçarme para ello. Y assí se responda y diga de mi parte a don Cristóval Zanoguera, y escríbasse a aquel reyno en respuesta de la carta que él me trajo, agradeciéndoles el zelo que tienen a mi servicio y del bien de aquel Reyno. Y con esso se despache a don Cristóval. [49]

En setembre de 1603 no havia aplegat al regne cap altra notícia sobre l’afer, d’ençà que Sanoguera arribà amb la resposta reial confirmada, pel que sembla, per un carta datada des de Valladolid el gener d’aquell any. La impaciència dels estaments anava in crescendo, i donat els greuges que s’havien anat acumulant, era necessari insistir en la súplica. Aquest fou el sentit de la reunió dels representants dels estaments celebrada el 18 de setembre, quan determinaren l’organització d’una nova ambaixada a la cort, alhora que pregaven a l’arquebisbe Ribera, aleshores virrei, la seua intercessió. [50]Fins el 27 d’octubre no hem trobat constància de cap altra reunió; en aquesta va votar-se l’elecció d’un ambaixador que trametria la súplica al rei. Es féu, però, sense acudir a la casa de la Diputació ni ajuntar-se amb els seus oficials. La manca dels vots suficients, va tenir com a conseqüència que no es prengués cap resolució en aquest sentit. Davant el resultat de la primera votació, s’introduí un canvi d’estratègia: mitjançant una nova votació es resoldria si la súplica es feia per via de continuació i prossecució de l’ambaixada de Sanoguera. D’un total de disset vots, onze es pronunciaren a favor de la continuació, tres ho van fer en contra, mentre que dels tres restants, dos eren de l’opinió que caldria consultar un advocat per a veure si l’ambaixada es considerava conclosa pel fet d’haver-se’n tornat Sanoguera; l’altra fou una abstenció que se sumaria a la majoria. Novament, no hi feren cap acte, ja que el fet que cinc dels presents isquessen de la junta (sense especificar-ne el motiu) donà lloc que no hi hagués el nombre suficient de persones. No obstant això, establiren que, per via de provisió, la dita ambaixada fos prosseguida i continuada per don Cristòfol Sanoguera. Les instruccions que els electes dels tres estaments donaren a don Cristòfol van ser molt precises: dipositar la lletra del regne a les mateixes mans reials alhora que, de paraula, li suplicaria allò mateix que aquesta contenia; repartir les lletres adreçades al duc de Lerma, al vicecanceller i a don Pedro Franquesa, als qui hauria de remarcar que el regne confiava molt que la seua intercessió servís com a mitjà per a l’acceptació de celebrar les Corts; a més, i de paraula, suplicaria al rei que, feta la dita mercè, fossen «presents e intervinguen en aquelles tots los doctors del Supremo Consell de Aragó conforme se ha acostumat». Com a darrera instrucció, havia de mantenir-los informats de les negociacions, i no tornar al regne sense l’ordre expressa dels electes. Tot el que restava es deixava a l’enteniment del dit Sanoguera. [51]