Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

como nosotros.

MARIANO Recuerno!

como lo aplegue a coquer,

li voy a rompre el servello.

(Antoni Roig, En la plasa de bous

ó un’hora de cuarentena, València, 1871, p. 22)

Els comediògrafs espanyols (per ex. Don Ramón de la Cruz) estrafan sovint la llengua dels italians i francesos posant en la seva boca cacas per cajas, alacas per alhajas, ocos per ojos, etc. (Pensado, 1983: 33-34).

c) Manlleus

8. Incloem aquí els castellanismes que, proveïts de /x/ en la llengua d’origen, han estat assimilats a la /k/ i han format part del català d’una ma­nera efímera, estable o fluctuant. Faig la presentació des d’un eix diacrònic.

– Formes efímeres documentades abans de 1900, especialment en obres lexicogràfiques, però que no han tingut continuïtat:

agasacar ‘obsequiar, regalar’ (cast. agasajar): Febrer Cardona (v. 1830), Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859). [12]

agasaco ‘obsequi, regal’ (cast. agasajo): Febrer Cardona (1830), Figue­ra (1840), Amengual (1858) (agasaco remet a agasac i aclareix: «Aga­-saco es palabra que sin necesidad se toma en castellano»), Amigos (1859).

agasacad, agasacador, agasacament, derivats que es troben en les mateixes fonts anteriorment citades.

alocar ‘allotjar’ (cast. alojar): «per pagar lo gasto [...] tant dels officials com dels soldats, y alocar aquells de lo necessari», «soldats alocats» 1715 (Mallorca) ap. C. Martínez (1998: 141-143), Servera (1812; ap. Solà, 1977), Figuera (1840).

alocament ‘allotjament’, alocad ‘allotjat’: Figuera (1840) (alojad remet a alocad), Amigos (1859). [13]

antocos ‘antulls’ (cast. antojos): Figuera (1840), Amigos (1859). [14]

antocarse ‘encapritxar-se’, antocad ‘encapritxat’, antocadís ‘capritxós’: Figuera (1840), Amigos (1859). [15]

arrocat ‘resolt, intrèpid, temerari’ (cast. arrojado): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).

arroco ‘intrepidesa, temeritat’, arrocarse ‘tirar-se, llançar-se’.

arrocament ‘intrepidesa’, arrocadament ‘intrèpidament’: les mateixes fonts d’arrocat.

bosqueco ‘esbós’ (cast. bosquejo): Figuera (1840), Amigos (1859). [16]

cerraques (parar en aigua de) ‘acabar en aiguapoll’ (cast. quedar en agua de cerrajas): 1767 Rondalla de Rondalles, p. 74 («Estigué molt prim de desvanirse com el fum y de parar en aigua de cerraques»).

elicar (cast. elijar): Figuera (1840) («Elicar. Terme de químic. Fer bullir simples en algún líquido convenient para estrenyer después la seva sustancia. Elijar»), Amengual (1858) (derivats: elicació, elicable), Amigos (1859) (elicabble, elicació, elicàd).

esdrúculo «Espêcie de vers dâctilo. [cast.] esdrújulo»: Figuera (1840).

gaques «Emoluménts. [cast.] Gages, percances»: Figuera (1840).

oquerissa «rencor, inquina» (cast. ojeriza): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).

paradoca ‘paradoxa’ (cast. paradoja): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859). [17]

pelleco ‘pell’ (cast. pellejo): «i no temes, guarde es pelleco» Pronòstics 1744 (Mallorca) ap. Corbera.

pintarroca ‘gat, p. Scyliorhinus canicula’ (cast. pintarroja) (De Puig, 1786; ap. Veny, 1994: 84)

quicote ‘quixot’ (cast. quijote): Figuera (1840) «El hombre ridícula­mente serio», Amengual (1858) («La celebèrrima novèlla composta per Cervantes. Homo ridículo. Quijote»), Amigos (1859).

quinete «El qui cuâlca a cavâll. [cast.] Ginete», Figuera (1840).

quicoteria, quicotada ‘quixotada’, les mateixes fonts que quicote.

reconcillo, ‘pica curta’ (cast. rejoncillo): «torejaren dos (toros) de reconcillo», Ferran (Llibre de notícias, 1769, MS 24 B 52 Arxiu Històric de la Ciutat).

sortica (córrer la-) «fer passar un genet una llança o bastó punxegut pel mig d’una anella penjant» (cast. correr sortija, vegeu la descripció del joc a Autoridades 1737): «lo més vistós era el Born; corregueren, los cavallers, la sortica el segon dia», Tomàs Amorós (Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, Abadia de Montserrat, 1983, p. 111). [18]

9. Cap d’aquests mots afectats de «queada» ha arrelat en els nostres parlars; això no vol dir que qualque parlant monolingüe, si l’ocasió es presenta, no pugui articular variants com quicote, antoco, etc. Tret de reconcillo i sagaleco, totes són formes mallorquines que parteixen de la pauta de Figuera: Amigos (1859) les reprodueix totes iAmengual (1858) només prescindeix d’alocar i antoco; Febrer Cardona (1830), en canvi, amb més sentit de la llengua, només acull agasacar (i agasaco). Aquestes formes no es troben en els diccionaris coetanis peninsulars o bé s’hi troben sota altres variants (per ex. Agasajar Esteve, 1803).

10. – Formes que, documentades fins 1900, han estat testificadesdurant el segle xx en fonts escrites i/o orals:

alaca ‘joia, joiell’ (cast. alhaja); ‘toia, mala peça’: doc. 1747 (Sóller, Mallorca) «guardar los grans, alacas i altres coses» (ap. DCVB, s. v.); finals segle xviii «matar aquestes alacas» (Guillem Roca, Rondalla de rondalles, ed. de J. Vidal Alcover, Randa, 6, 1977); 1793 «las pocas alacas de que usa són el Breviari, (...) alguns llibres de devoció» (A. Roig, Sermó, 1793, p. 9); finals segle xviii (amb sentit irònic) «Alaca, dolent, traidor» (G. Roca, El misser fet míser, ap. Serra, 1995: 248), v. 1830 «Aláca. Floxo, cobarde; lâche, poltron. Invers. Alaca. Alhaja; meubles précieux; supellex» Febrer Cardona; 1840 «Alaca. Moble, adorno/. Homo astut, traviesso. Alhaca (sic)» Figuera (derivats: alacad, alacar, alaqueta); 1858 «alaca» (diversos significats) i derivats: alacar, alacament, alacardo («polissardo»), alacardot («polissardot»), alacador («el que o la que alaca/. Que puede alacar o que es digno de ser alacad») Amengual; [19]1914 «Ses fadrines de Consey / anaven ben envidades / en ses alhaques posades / y es seu floch groch o vermey» (ap. Rosselló, 2001: 49); 1935 «Ham de deixar esta alhaca d’allò més pito» Pascual Tirado, Garbera, 82. Sentit a Mallorca.

anteocos ‘binocles’ (cast. anteojos): 1840 «anteoco. Instrument ab vidres para mirar. Anteojo y ant. antojo» Figuera; 1841 Amengual. Sentit algun cop a Mallorca.

antiqüela, entiqüela, llentiqüela ‘lluentor, llustrí, platalló, lluneta’ (cast. lentejuela):1783 antiqüelas (Inventari in Alier, 1990, pp. 582-584) 1789 «antiqüela» Baró de Maldà (ap. Eberenz, p. 211); 1839: entiqüela «planxeta rodona de plata o altre metall que serveix pera brodar, assegurantla en la roba ab punts que passan per un foradet que te en lo mitg. Lantejuela, lentejuela, tembleque, lenticula, ae», anticuela Labèrnia; 1839 Ferrer: antiqüela; 1868 Saura; 1886 «com lluentes i blanques llentiqüeles» Verdaguer, Canigó, IX (ap. DCVB); 1909 «una costella en antiqüeles o siga una sardina de bota», Vergés, Espurnes, p. 39; v. 1912 «Anticuela. Enticuela» Salvat. El fort grau d’adaptació es manifesta en la desaglutinació del suposat article, en la palatalització de la l- inicial i en la formació de derivats com llentiqüelat «guarnit de llentiqüeles» (Serra, Calendari folklòric d’Urgell, 1914, ap. DCVB). La pronunciació [antikw’ela] és registrada a l’Empordà, Barcelona, Reus i Tortosa (DCVB). [20]No he trobat documentació mallorquina.

aquedrés ‘escacs’ (cast. ajedrez): 1840 «Roch. El rey del aquedres. Roque» Figuera, suplement; 1858 Amengual. Al Camp de Tarragona es registra amb alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).

caleo ‘xivarri, rebombori’ (cast. jaleo): 1878 «Déu no mos dó més contraris i mos durarà es caleo» M. Bibiloni, Aferra qui pot, Palma, I, 9 (ap. Corbera); 1892 «perqué sa sanch arrípia per allà, ja n’hi ha d’havê de queleo» G. Maura, Aygoforts, p. 102; 1931 «el sen Caleo», malnom de Campos (ap. Reus, 1998: 4 i 44); Mariner (1953) enregistra el mot amb /x/; a Ciutadella (Menorca) és un aspecte de la festa de Sant Joan i predomina la forma amb /x/.