Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

A part de l’estrat biològic dels ancians, tendent a minvar, la «quea­da» es manté en alguna locució (d’estranquis) o en mots d’algun dialecte (potaco) o del grup social dels pescadors (toquino, marraco); només han accedit a la llengua estàndard d’estranquis i maco, que al tractament fonètic uneix qualitats semàntiques específiques i omple la casella del concepte «bell», molt empobrida d’elements autòctons. La «queada», doncs, avui és tan sols un episodi de la nostra història lingüística; només s’hi recorre amb finalitat irònica o grotesca.

Si féssim un estudi comparatiu dels casos de «queada» amb els de «xeada» (tipus empuixar ← cast. empujar), [33]constataríem que aquests son més nombrosos a València que a les Balears i el Principat. L’explicació d’aquesta diferència rau probablement en el fet que el bilingüisme era més puixant i vigorós a les terres valencianes.

La normativització i ulterior normalització van drenant i retirant d’escena tant la «queada» com la «heada», sigui en benefici del so autòcton (lu[x]o / luco → luxe), sigui per substitució lexemàtica ([x]efe / quefe → cap, director). En aquest procés s’ha passat a voltes per una fase d’expressivitat, de connotació lligada al lexema (idea de pedanteria, ironia, ponderació, «de la ceba», etc.), com abans en la penetració del castellanisme. [34]

En el cas de la substitució lexemàtica, algunes vegades s’ha trencat la hiperdiferenciació semàntica que el contacte de llengües havia generat (lleixiu / le[x]ia, lleuger / liquero). S’ha preferit la puresa lingüís­tica a la precisió léxica. Una opció fàcil de comprendre.

[*]Ponència llegida al «IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, 9-14 setembre 1991) amb el títol «Problemes d’interferència en català» i publicada amb el de «Fortuna del fonema /x/ en català: visió històrica de la queada» a les Actes del susdit Col·loqui (II, Barcelona, 1993, pp. 405-436).

[1]Em plau d’expressar la meva gratitud als professors Joan Bastardas i Lluís Payrató, de la Universitat de Barcelona, per les seves agudes observacions a la primera redacció d’aquesta ponència.

[2]Es tracta d’un treball que és l’ampliació d’un altre anterior: «Interferen­cias estructurales castellano-gallegas: el problema de la geada y sus causas», Revista de Filología Española, 53 (1970), pp. 27-44.

[3]Altres hipòtesis sobre l’origen de la «geada» gallega (substrat, evolució interna) són analitzades a Pensado (1983).

[4]Segons dades d’El Propagador Balear, 1835; d’Aracil (1968) i d’Américo Castro, La enseñanza del español en España, Madrid, 2a ed., 1959, p. 112, n. 1.

[5]Ap. Jaume Mascaró, Transmissions de noms de bateig a Ciutadella de Menorca, Ciutadella, 1982, p. 2.

[6]Francesc Talladas era un historiador local, autor d’una notable Historia de Campos, escrita el 1814 i publicada a Palma el 1892. El manuscrit que conté la vida del bisbe Talladas pertany al Sr. Bartomeu Oliver, de Campos. Vegeu, per a més detalls, J. Veny, El historiador mallorquín Dr. Francisco Talladas Vanrell, hijo ilustre de Campos del Puerto (Mallorca), Campos, 1966, i «L’historiador mallorquí Francesc Talladas (1746-1818)», dins Homenatge a Jaume Vicens i Vives, II, Barcelona, 1967, pp. 755-760. En una nota manuscrita de Talladas que ara no puc localitzar usa la forma he sajado (cast. he sacado) amb evident ultracorrecció (cf. §13); com en el Diario Loreto-San Diego de Fra Juníper Serra apareix tabajo, marijones i berrajo, per tabaco, maricones i verraco (A. Blanco, La lengua española en la historia de California, Madrid, 1971, pp. 271, 274 i 175).

[7]No podem tenir en compte el cas de «Cofayna. Vas o Safata» (Baldiri i Rexach, Instruccions per a la ensenyança dels minyons, Barcelona, 1749 [1923]) perquè aquesta variant per jofaina (o aljofaina), ja es registra en caste­llà des del s. xviii i és freqüent en el llenguatge col·loquial d’algunes regions de parla castellana (DCEC, s.v.).

[8]Es podrien extreure molts d’altres textos, amb exemples semblants, del mateix Vergés.

[9]Vegeu la «Introducció» de Francesc de B. Moll a l’obra del P. Ginard Bauçà, citada a (13) (IV, XXX-XXXII).

[10]Sembla que en la transcripció d’aquests romanços, l’editor no ha estat sempre fidel a la fonètica utilitzada pels cantadors. Per a la fonètica de locucions amb Girineldo, vegeu §12, Testimonis onomàstics.

[11]Aquesta mateixa corranda figura a Joan Moreira, Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, p. 26.

[12]En canvi agasajar a Esteve (1803), Ferrer (1839), Saura (1886).

[13]Amengual (1858) només recull alojar i els seus derivats.

[14]Vegeu, en canvi, antox a Esteve (1803) i val. actual antoixos.

[15]Vegeu, en canvi, el val. antoixar-se.

[16]Vegeu, en canvi, bosquecj (i bosquecjar, bosquecjat a Amengual (1858), bosquetj a Ferrer (1839), bosqueig a Saura (1868), bosquetg (i bosquejar, bosquejament) a Esteve (1803).

[17]Vegeu, en canvi, paradoxa a Esteve (1803), paradocs a Febrer Cardona (v. 1830).

[18]Vegeu l’adaptació en sortija ap. Veny (1989: 309-310 i I, 4, § 3 d’aquest llibre); el derivat genuí és sortilla.

[19]Cas infreqüent de mescla de codis en una definició.

[20]Vegeu també Fàbregas (1989: 234).

[21]Amengual (1858) introdueix jota.

[22]Segons m’informa l’amic Dr. Amadeu-J. Soberanas qui, a més, ha tingut la gentilesa de passar-me’n la recepta recollida d’una anciana de Darmós (Tivissa): «És un sofregit de ceba i tomàquet, més una costella de porc o bacallà, i una obergínia, una pataca, olives verdes trencades o un carabassó». Uns pocs en deien barrejat de cassola o bacallà amb obergínia i pataca.

[23]La forma no assimilada apareix en aquest document de Maspujol: «[decret] del Senyor Gefe Polítich Senyor Intandén y Diputado Provincial» (1813) (ap. Carmina Llaurador, Estudi lingüístic sobre uns textos del segle xix, treball de doctorat, curs 1990-1991).

[24]Atestació que dec a l’amistat d’A. J. Soberanas.

[25]Ap. Antònia Tayadella, «La punyalada» de Marià Vayreda, tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1989, p. 87.

[26]J. Veny, Estudis de geolingüística catalana, Barcelona, 1978, pp. 19-20.

[27]Vegeu Francesc de B. Moll, Lliçó introductòria sobre la formació dels cultismes en català, Universitat de Barcelona, 1975, pp. 19-20.

[28]Àngels Massip, El lèxic tortosí: història i present, tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1991.

[29]Els exemples són abundosos. Són famosos els quesusets (=jesusets) o sants de guix d’Olot. És possible que l’expressió de tota cànara «de tota classe» contingui, com apunta el DCVB, el cast. género, potser creuat amb casta.

[30]Crec interessant aquest text d’un rossellonès: «—Parli... Parli, mes també parlen espanyol [els catalans del sud de les Alberes]! En Jan sempre nos diu insultes en espanyol, nos diu: “Toqueu-vos els ‘cocones’”» (J. Tocabens, A l’ombra de Bellaguarda, Barcelona, 1983, p. 26). Un altre text literari encara: «–Diu que [l’aigua] la faria xuclar de sota terra, amb una manguera de vent. —«Naranques!» –féu despectiu lo sinyó Llopis, que no es recordava mai per on era diputat» (Joan Santamaria, L’Apòstol, Barcelona, 1927, p. 59).

[31]Vegeu Navarro (1991).

[32]Vegeu Moll (1952: 157-158). Agraeixo les observacions de Guillem Calaforra.

[33]Que estudio al cap. I, 3 d’aquest llibre, juntament amb la importació de /x/ i les adaptacions en /Ʒ/ i /g/.

[34]Així: luxe «no se emplea sino intencionadamente, para ponderación, ironía, etc.», escacs «usado sólo afectada o irónicamente» (Mariner, 1953: 195 i 213).