Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

Així, doncs, manllevaré, adaptaré i ampliaré aquests dos termes al català per tal d’evitar perífrasis incòmodes i de poder copsar millor el barnillatge més variat que en aquest aspecte ofereix la nostra llengua (encara que aquí només estudiï un dels fenòmens al·ludits). D’aquesta manera, hea­da (amb h aspirada o [x]) voldrà dir importació de [x] (ex.: *despe[x]ar); queada, adaptació en /k/ (ex.: maco); geada (/Ʒ/eada), adaptació en [Ʒ] (ex.: *mejicà); xeada (/∫/eada, adaptació en /∫/ (ex.: *navaixa); gueada, adaptació en /g/ (ex.: *sanga ‘rasa, sèquia’). Notem que el català heada correspon al gallec geada i que el català geada es cobreix d’un valor semàntic nou (adaptació de /x/ en /Ʒ/).

Origen de la /x/ castellana

3. El contacte de llengües castellà i català, iniciat tènuement el segle XV i esdevingut progresssivament vigorós, sobretot des del s. xviii arran de la implantació de l’administració borbònica, va impli­car que els catalanoparlants sentissin un so que era desconegut en el seu sistema fonètic, la /x/ de mots com mu[x]er, di[x]o, o[x]o, etc. El castellà posseeix aquest fonema almanco des del segle XVII; des del punt de vista geogràfic, degué arribar més tard a les àrees perifèriques del castellà (o a aquelles on s’instal·là com a superstrat): així –com ens diu Pensado (1983: 15-16)–, Scioppo justifica la pronúncia «cum adspiratione» el 1629, però el saragossà Juan Pablo Forner el 1620 encara descriu el so com a fricatiu prepalatal (és a dir, /∫/). La [x] prové d’una velarització de la /∫/ sorda de dixo «dijo», exe, «eje», etc. i de la /Ʒ/ ensordida en /∫/ de mu[Ʒ]er, conse[Ʒ]o, etc. Segons els fonòlegs, la reestructuració consonàntica obeeix a un canvi intern afavorit pel fet que «en el orden velar no existían consonantes fricativas sordas, y, por otra parte, /∫, Ʒ/, casi palatales, estaban muy cerca del punto articulatorio de /s, z/» (Alarcos Llorach, 1965: 272).

Condicions de la «queada»

4. L’adaptació de la /x/ castellana en /k/ en els castellanismes traspassats al català s’ha realitzat segons el punt d’articulació; efectivament, tant l’un com l’altre fonema son d’articulació velar. El fenomen és imputable a parlants monolingües o d’un bilingüisme tardà o desequilibrat pel que fa al domini de la llengua prestadora. Com que el percentatge d’analfabetisme ha estat força alt fins al segle actual (92,6 % a Mallorca [1835], 58,3 % a la ciutat de Valèn­cia [1867], 57,7 % a Catalunya [1910], [4]no ens ha d’estranyar que aquesta adaptació abundi des del segle XVIII en mots d’origen castellà i que la puguem sentir in vivo de boca dels nostres ancians, de la generació del «banc del foc», que no van conèixer –o només tímidament van tastar– el benefici de la instrucció, encara que fos a través d’una altra llengua.

Per tal d’abordar el tema amb la seva amplitud, l’hem d’emmarcar dins el concepte de repertori, és a dir, del conjunt de recursos lingüístics de què disposa la nostra comunitat, que comprèn la suma de llengües i varietats d’aquestes. Així, doncs, no sols hem d’estudiar els fets que es registren en català, sinó també en castellà, llengua que, d’una manera molt diversa, segons variables cronològiques i socials, formava i forma part del repertori dels nostres parlants.

a) Codi castellà

5. En textos redactats per individus catalans de certa cultura (preve­-res, historiadors, lexicògrafs, membres de la noblesa rural, etc.):

– Clergues:

(1) 1782-1797 (Mallorca):

elequió en albacea de su alma a los doctores Dn. Joaquín y Dn. Lorenzo Fiol (...). Mas eliquió sepultura en la iglesia parroquial de Sn. Miguel

(Partida de defunció de la mare del Dr. Fiol, Llibre de difunts)

(2) 1800 (Menorca):

Jo abaco firmado, baptizé (...) Bautizó a un hico de Josep... [5]

Es tracta de registres de bateig de Ciutadella, fets per capellans que, acostumats a redactar-los en català, es veuen constrets a fer-ho en castellà per imposició del bisbe Vila que, havent viscut temps a Madrid i havent-ne rebut la corresponent empremta lingüística, establí la forma a seguir en la llengua forana.

(3) 1810 (Mallorca):

el mencionado tratado ilustrado que he trabacado, lo destinaré (...) en lo Archivo del Rl. Convento de S. Domin­go de esta ciudad de Palma.

(Francesc Talladas, Tratado curioso relativo

al P. Mro. Fr. Julián Talladas, 1810, nota p. 3). [6]

– Lexicògrafs:

(4) 1840 Pere Antoni Figuera (Mallorca):

coder (< joder), antrueco (< antruejo), yacica (< yacija), mico (< mijo)

(Figuera, 1840)

(5) S. xix (Mallorca):

[cast.] coder [mall.] fer-le-y; [mall.] ram de fil [cast.] madeca. [llat.] fila conoluta.

(Diccionari anònim mallorquí-castellà i llatí,

MS Biblioteca March de Palma de Mallorca) [7]

– Semianalfabets i persones d’instrucció elemental:

(6) 1840 (Mallorca):

me an dicho de ti que tu ya stás cortecando con un vieco (...) si te casabas con él penso que (...) de noche no te devertería ni gusto no ti daría porque es vieco (...) te digo, Margarita, que bien lo puedes marchar y cortecarás con un jove que más gusto ti dará (...) me mandarás a desir si conmigo quieres hablar y a ti daré respuesta la ves que io podré andar que sea dia de gala i lo vieco se rretirarà quando verá esto joven (...) como verá galania que ti viene adora(r) un coven purificado que ti viene a cortecar y así que se vaia el vieco con su casa a retirar.

(Del meu arxiu familiar)

Com es veu, es tracta d’una carta escrita per un soldat, des de Palma, a Margarida perquè despatxi un pretendent d’edat i l’accepti a ell com a promès.

(7) 1865 (Mallorca):

se hobliga sobre dicho Me(s)quida de pagar todos los gastos y percudissios.

(Certificat de deute de Pere Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)

(8) Segle xix (Mallorca):

Dos cornales de maestro y uno de manobra.

(D’una Relación de gastos de obra

de Sebastià Moll Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)

(9) 1884 (Menorca):

El vuelo del pacarito

(Títol d’una peça musical de Francesc Rosselló Sintes, de Ciutadella)

(10) 1935 (Campos, Mallorca):

por requilla, puntas y otros

(Llibre de despeses d’una casa. Arxiu familiar)

– Cançons populars:

(11) Tortosa:

Yo vengo de sangre nobla

y tú vienes de codíos

y no se puede acuntar

tu linaque con el mío.

(12)

Yo sé que tienes la fama

de caquetón y valiente

con una espada de caña

en un callecón sin quente.

(R. Vergés Pauli, Espumes de la llar.

Costum i tradicions tortosines, I, Tortosa, 1909, p. 471) [8]

– Romanços castellans difosos per terres de parla catalana. Els romanços castellans van començar a introduir-se a Catalunya, segons Menéndez Pidal, [9]abans de la seva propagació per la impremta i hi van conèixer una notable difusió. Aquests versos del romanç de Gerineldo, si hem de jutjar per les «queades» que s’hi han esmunyit, han de ser posteriors al s. xvi:

(13) Carinel·lo, Carinel·lo, Carinel·lo, amante mío

si te tuviera una noche tres horas a mi albedrío.

(R. Ginard Bauçà, Canconer popular de Mallorca, IV,

Mallorca, 1975, p. 543; versió d’Inca)

En la següent versió, l’etimologia popular ja hi juga un paper:

(14) Cardinero, Cardinero, mi camarero pulido,

si te podria tener tres horas a mi retiro!

(Ibidem, versió de Bunyola) [10]

Vet aquí una altra mostra, recollida de diverses fonts literàries:

(15) Escuchen, señores míos,

les diré de Cuan Portela,

el ladrón más afamado

de la gran Sierra Morena.

(Reproduït per Gabriel Maura, Aygoforts, 1892: 111,