Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

9. Conclusions

A través d’aquestes pàgines i sense cap pretensió d’exhaustivitat, hem pogut seguir, a distints nivells, algunes repercussions lingüístiques en què ha desembocat el contacte del català amb el castellà.

En el registre col·loquial s’han consolidat algunes interferències, especialment en certs camps semàntics; l’escolarització i els mitjans de comunicació han tendit a substituir-les per les formes genuïnes i a evitar les ultracorreccions (excepte a l’Alguer i el Rosselló, on aquests factors han estat inactius).

En el registre formal la llengua estàndard ha acceptat un bon nombre de castellanismes, parcialment acollits en el Diccionari General i més generosament en el DIEC, perquè estan fortament arrelats en el sistema receptor.

Un nou repte es planteja al futur del català: la nova immigració, massiva i plurilingüe (marroquina, sud-sahariana, paquistanesa, sud-americana, etc.), que majoritàriament aposta pel castellà (a Catalunya, Balears i València es pot viure ignorant el català) i que, si no s’aplica una política lingüística més eficaç, pot provocar una progressiva recessió de l’ús social del català.

[*]Traducció al català de l’article «Sobre la interferencia catalán-castellano» publicat a Romanische Sprachwissenschaft. Festschrift für Christian Schmitt zum 60. Geburtstag, edició a cura d’Alberto Gil, Dietmar Osthus i Claudia Polzin-Haumann, Frankfurt-Berna-Brussel·les-Nova York-Oxford-Viena, 2004, pp. 339-354.

[1]Herreruelo (i ferreruelo) «capa algo larga, con solo cuello, sin capilla» (Autoridades, s.v.); Terreros.

[2]Vuelta «En las prendas de vestir, tira de tela, a veces con otro color, que se pone como forro en sitios en que se ve o queda a la vista al volverlos» (Moliner, s.v.).

[3]Nube «Especie de chal muy ligero, hecho de punto, con el que se envolvían la cabeza las señoras» (Moliner, s.v.).

[4]Céfiro «Tela de algodón casi transparente» (Moliner, s.v.); «Tela de algodón casi transparente y de color» (Seco, s.v.).

[5]Sayo «Casaca antigua, larga, hueca y sin botones» (Moliner, s.v.).

[6]Per a més documentació, cf. Veny (1978: 191-192).

[7]No falten ultracorreccions com *apo[x]inar (< apoquinar), *eu[x]aliptus (< eucaliptus), etc.

[8]Vocable alguerès introduït en el lèxic normatiu. En el DG figurava cerilla; el DIEC ha incorporat misto.

[9]La salutació catalana adéu és corrent entre els immigrants, com ho són plegar ‘acabar el treball i recollir’ i ratxola ‘rajola’.

[10]El valencià Josep Nebot (1887) considerava que calia «admitir como buenas y legítimamente valencianas ciertas frases y voses castellanas que es ya muy difícil si no imposible desterrarlas [...]; por ejemplo: adiós, palacio, labio, entonces, pues, después, hasta, quiçá, elevar, loco, limosna, abrigo, obispo, cepillo, pendiente, plano, plantilla, terremoto, cuna, y otras muchas» (ap. Rafanell, 1988: 88).

2

FORTUNA DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ: VISIÓ HISTÒRICA DE LA «QUEADA» [*]

Precedents

1. Els nombrosos contactes del castellà amb el català van donar lloc a la presència en aquesta llengua d’un so desconegut fins al s. xvi, [x], adoptat o adaptat sota variants diferents i lligat als castellanismes importats. Deixant a part les condemnes que en fan alguns puristes, el primer que es va ocupar del tema va ser Sebastià Mariner (1953), el qual, en un estudi global sobre els castellanismes a Vilaplana (Camp de Tarragona), n’inventaria un bon nombre d’afectats per la [x], que es poden dividir en tres grups:

– pronunciats amb /x/ (tipus [x]aleo);

– pronunciats amb oscil·lació /x/, /k/ (tipus [x]efe, [k]efe);

– pronunciats amb /Ʒ/ (tipus abadejo).

Alguna vegada indica el caràcter expressiu de la forma castellana (per ex. traje/traque «introdújose para designar afectadamente un vestido ponderando su calidad o lujo» [Mariner 1953, 224]), grau d’assentament, competidors, etc. Compara també l’absència de penetració de /θ/ enfront de la introducció de /x/ (i la seva adaptació en /k/) i conclou, a tall d’hipòtesi, que les diferències en el mode d’articulació (/x/, /k/) serien més perceptibles que les diferències en el punt d’articulació (/θ/, /s/). [1]

Més tard, R. Cerdà (1967) reprèn el tema en el tractament del qual enriqueix l’inventari amb nous mots afectats per la /x/, subjectes o no al pas a /k/; justifica l’entrada de /x/ per les caselles buides de l’ordre velar enfront de l’inventari complet en l’ordre anterior i classifica els castellanismes per modalitats semàntiques de substitució (*ajedrez en comptes d’escacs), de desplaçament (*lejia en lloc de lleixiu) i d’innovació (*pi[x]ama); aquest darrer grup correspon a neologismes denotatius.

El 1976 Mariner torna parcialment sobre el tema arran del manlleu fonològic, per a oferir una llista opositiva de mots amb /x/ i amb /k/ (com ra[x]ar-/ra[k]ar/) i intentar demostrar, de manera precària, el valor fonemàtic de /x/ en català. Payrató (1985: 100-103) ha fet veure febleses en aquesta proposta: parells amb un component que és un manlleu no integrat, adaptable a fonemes altres que /k/, absència de mots gramaticals, etc. Sembla més airosa, com suggereix Payrató, la proposta de Muljačić (1969: 56 i 63) que considera sons com el que ens ocupa «satèl·lits» del sistema, una mena de sons paràsits («fonema extraño» en diu J. Rafel [1981: 235]) que no tenen una plaça de titular en el sistema, que estan mancats de la carta de ciutadania lingüística.

Veiem, doncs, que el tema ha estat tractat des d’un angle descriptiu, sincrònic. Ara bé: per pocs textos dels segles XVIII i XIX que el lec­tor hagi manejat, convindrà amb mi que el problema coneix una altra vessant, no menys atractiva, que és la històrica i que encara no ha merescut l’atenció dels nostres estudiosos. Ho deia J. L. Pensado (1983), [2]que es va ocupar magistralment d’un fenomen molt semblant al gallec: «En las hablas hispánicas que no participaron de modo espontáneo en el paso de la /∫/ a la /x/ la historia de la penetración y reproducción del nuevo fonema está por hacer» (p. 34). [3]

Conscient d’aquesta llacuna i atret fa temps per un tema tan sugges­-tiu, vaig començar per ocupar-me de les equivalències castellà /x/ = català /λ/ (Veny, 1989 i I, 4 d’aquest llibre) que em van permetre subratllar el caràcter genuí del català occidental tenalla ‘gerra, alfàbia’ o el manlleu aragonès, en valencià, de carcallada ‘cop de rialla’, així com mostrar l’adaptació en estropall i encollir dels mots castellans estropajo i encoger en virtut d’un joc de correspondències fonètiques afavorides pel bilingüisme. Em permetré ara de fer una altra aproximació al tema vertebrada en l’adaptació de /x/ en /k/ des d’una doble perspectiva: la geogràfica, no limitada a un parlar, sinó extensiva a tot el domini lingüístic, i la històrica, que il·lustri les condicions en què s’ha desenvolupat el fenomen des del segle XVII. Dedicaré un altre capítol a l’estudi de la importació de /x/ i de les altres adaptacions en /Ʒ/, /∫/ i /g/ també des dels dos angles esmentats (vg. I, 3 i II, 5 d’aquest llibre).

Terminologia

2. Atès que els fenòmens d’importació i adaptació fònica als quals he al·ludit no coneixen noms específics en català i sí que n’han generat en gallec, n’assajaré una adaptació amb finalitat pràctica (tot i que en aquesta ocasió només me n’ocuparé d’un). El gallec, com el català, tampoc tenia /x/ en el seu sistema consonàntic. A partir del s. xvii, a causa del progressiu contacte amb el castellà, els gallecs van anar adaptant la /x/ en /g/: així, el cast. hi/x/o en boca seva esdevenia *higo, paja es convertia en *paga, etc.; és el que X. Alonso Montero anomena gueada (Pensado, 1983: 115). Davant la burla, però, del sector més culte –castellà o acastellanat–, provocada pels qui practicaven aquesta substitució tan vulgar, els gallecs menys cultivats es van esforçar per aprendre la /x/ –calia parlar bé!–, que van aplicar tant al castellà com al gallec, fent-ne, però, un gra massa, excedint-se en el seu afany guturalitzador, car no sols deien [x]abón, com cal, sinó que, per ultracorrecció, articulaven –articulen– *[x]ato per gato, *[x]ota per gota, *[x]ía per guía, etc.; és el que avui s’anomena geada ([x]eada).