Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

L’adveniment de la democràcia ha comportat la recuperació de les institucions i de l’oficialitat de la llengua, amb una normalització progressiva. Els ciutadans de Catalunya van adquirint un coneixement formal de les dues llengües i així la majoria dels monolingües castellanoparlants esdevenen bilingües o estan en disposició d’emprar les dues llengües, malgrat que l’ús social no fa molts progressos, fet agreujat per la recent presència massiva de nous immigrants.

En aquest marc històric i sociolingüístic la interferència estava servida. L’estudiaré aquí des de diverses perspectives: segons el grau d’im­plantació, el camp semàntic, el nivell generacional, l’àrea geogràfica, la cronologia i la relació amb la llengua estàndard.

2. Interferència segons el grau d’implantació

Una interferència és el resultat d’un procés d’introducció d’un element de la llengua A en la llengua B. Com bé ha explicat Weinreich (1968: 2.14), aquest procés comença en la parla, generalment entre parlants bilingües, com a reflex d’experiències personals; és «com l’arena que s’emporta un rierol». La segona fase és d’implantació de la interferència; aquesta ja és habitual, s’ha convertit en peça del sistema i forma part de la competència dels monolingües; és, diu Weinreich, «com l’arena que es diposita al fons del llac». De totes maneres, aquestes fases es veuen alterades per contingències polítiques, que afavoreixen o frenen les dites interferències.

En el primer cas, l’ús de sin embargo entre alguns parlants seria un exemple d’interferència en la parla o, en el pla sintàctic, l’ús de doncs no amb valor consecutiu, d’acord amb el seu ús tradicional («Plou, doncs no aniré a escola») sinó amb valor causal («No aniré a escola *doncs plou»), que només he observat entre bilingües, com a conseqüència del doble valor sintàctic del cast. pues. També en textos literaris i administratius, sobretot a partir del s. xvii, apareixen castellanismes esporàdics, de parla, limitats a l’ús escrit; així en la producció catalana del Rosselló, posterior a aquell segle, apareixen prisa, sosiego, desditxas, etc., sens dubte préstecs de parla, com ho demostra la seua falta de continuïtat en el registre parlat del dialecte actual on, en canvi, sí que circulen castellanismes com menos, embustero, etc. (vegeu § 5d); igualment, diccionaris que parteixen de fonts castellanes, com el de Figuera (1840), insereixen castellanismes llibrescos com aun, labransa, manirroto, palabrero, etc., absents de la parla col·loquial.

En la segona fase, quan n’hi ha, la interferència en la llengua se sent com a element normal del repertori d’un parlant. Per ex., burro (cat. ase), emprat per bilingües i monolingües. La clau per a deduir aquest grau profund d’implantació és determinada per:

1) la densitat derivativa: burrada, burral, burrenc, burrícia, burrejar, burresa, burrera; burrot, burret;

2) la proliferació semàntica: burro ‘estúpid’, ‘fogó’, ‘joc de cartes’, ‘escalfallits’, ‘espècie marina’, ‘animal de càrrega’, ‘tipus de carro’, ‘bony’, ‘caminadors’, etc. (vegeu DCVB);

3) l’adaptació fonètica: burr[u] en català oriental, burr[Ə]t en mallorquí;

4) la productivitat fraseològica: caure del burro ‘adonar-se d’un error’, carregat com un burro, el burro valent du la càrrega i no la sent, etc. (vegeu DCVB), burro de set soles.

En català col·loquial és freqüent *bueno! amb valors diversos (consentiment, resignació, desgrat, rectificació) (Seco), (ni el mateix Fabra s’escapava d’aquest barbarisme!), *rato (cat. estona), *cuidado (cat. compte, cura, alerta); en mallorquí *libre (cat. lliure), *grave (cat. greu), *companyero (cat. company); en eivissenc, *quissà; en valencià, *entonces (cat. aleshores), *cels (cat. gelosia); en valencià meridional *golondrina (cat. oreneta), *pavo (cat. gall dindi); en alguerès *assustar (cat. espantar), *duenyo (cat. amo), *fulano (cat. en Tal), *judia (cat. mongeta). La normalització lingüística dels últims decennis va substituint les dites formes per les correctes, especialment en el registre formal. Cal observar, tanmateix, que certes unitats lèxiques i/o gramaticals mantenen encara un arrelament notable, fins en nivells formals: *a rel de (← cast. a raíz de; cat. arran de), *forani (← cast. foráneo; cat. forà), *averiguar (← cast. averiguar; cat. esbrinar, escatir), *polvos (cat. pólvores), *reflexar (← cast. reflejar, creuat amb reflex; cat. reflectir), compte femení (← cast. cuenta; cat. compte masculí); fins i tot els responsables mediàtics no deixen de parlar d’un pols (entre Pujol i Aznar, per exemple) (← cast. pulso) en compte de prova de forca o torcebraç, que són els mots de recomanació acadèmica.

3. Interferència segons els camps conceptuals

És obvi que certs camps conceptuals són més propensos a la recepció d’elements estrangers. En un domini lingüístic (i deixo de banda el Rosselló i l’Alguer) on l’escolarització, des del s. xviii-xix, segons les àrees, s’ha dut a terme en castellà (únicament al Principat el català va conèixer dos períodes de cooficialitat, cf.§ 1) és evident que una gran part de la terminologia pròpia de la Geografia, les Matemàtiques, les Ciències Naturals, etc. va retre tribut a la dita llengua: *Alemània, *Àssia, *Inglaterra, *lago, *oceano, *quebrats, *equis, *quadrilàtero, *polígono, *basse, *àngulo, etc., en compte dels normatius Alemanya, Àsia, Anglaterra, llac, oceà, trencats, ics, quadrilàter, polígon, base, angle, etc.

D’altra banda, l’àrea temàtica de la indumentària, amb elements constantment renovats a causa de les modes, ha estat particularment sensible a la intromissió lèxica: uns han caigut completament en desús, com *arruelo ‘capa curta usada entre els segles XV-XVII’ (← cast. herreruelo) [1](DCVB, Corbera, 1982), *tontillo «prenda armada que llevaban las mujeres debajo de la falda para ahuecarla» (Moliner, 1973), usat almenys a València i Balears els segles XVIII-XIX (Corbera, 1982; Blasco, 1984: 87, n. 120); altres han deixat un record entre ancians i ancianes, com *vuelta ‘peça de vestir que va sobre els enagos’ (Oix [Garrotxa, ALDC]), [2]*nube, peça que «es posava pel coll com una bufanda deixada» (Marçà, Priorat [ALDC]) [3]o *cèfiro (cèfino) ‘varietat de xal’; [4]altres han estat substi­-tuïts per equivalents genuïns (*sombrero → capell, barret); altres fins i tot han estat acollits per la normativa (enagos ← cast. enaguas, armilla ← cast. almilla), a part de casos locals com el del menorquí sau ‘americana’ (← cast. sayo). [5]

Alguns dialectes, com l’apitxat valencià, ofereixen un percentatge alt d’interferències de la dita esfera semàntica, que oscil·la entre un 15 i un 30 %, enfront del lèxic agrícola, més estable, que no va més enllà d’un 5 % (Veny, 1998: 117).

És un fet singular que el concepte ‘bell’ haja sofert en el registre col·loquial un dèficit notable d’unitats pròpies. Bell és d’ús literari, avui refugiat en frases fetes com fer bell ‘netejar l’era’, al bell [mig, cim, etc.] ‘exactament, justament’, de bell nou ‘de nou’, o amb un altre ús figurat (una bella [o bellíssima] persona); formós és un cultisme, difós literàriament pel vers de Maragall («Si el món ja és tan formós...»), defensat per A. M. Alcover (DECat) però que se sent artificial, actualment sense reflex culte ni popular; bonic posseeix una connotació relacionada amb gràcia, grat, etc. (vegeu les definicions de bell i bonic en el DIEC); el menorquí polit, evolució semàntica d’un anterior ‘net, polit’, és propi només d’aquest dialecte. En canvi el català ha rebut la interferència de *hermós (← cast. hermoso) que s’ha instal·lat en la parla corrent i en la literatura prefabriana (Verdaguer, Guimerà, el mateix Maragall) (DCVB), amb els seus derivats (hermosura, hermosejar, hermosor); la de guapo, gal·licisme castellà, procedent del món rufianesc, documentat en aquesta llengua en els segles XVII («rufián») i xviii («hermoso»); en català de València, la documentació és antiga («La Guapa, bagassa», s. xv, Sueca (ap. Cortès, 1986: 62); «i no fassa tant lo guapo» 1724, ap. Blasco, 1984: 122) i freqüent en el s. xix-xx; el rossellonès hi ha monoftongat el diftong (gopo), amb tractament popular del grup gua- tònic (com engony < enguany, igol < igual), prova del grau absolut d’implantació. Tant el rossellonès com el balear han estès el valor semàntic de guapo a éssers inanimats (un paisatge guapo). Els derivats morfològics són abundants: guapor, guaperia, guapament, guapesa, guapot; i no falten els refranys («Guapa hostalera, la bossa alleugera», DCVB). [6]Maco és una adaptació del cast. majo, segons el punt d’articulació i que es dóna entre monolingües o bilingües làbils (en àrees contigües a l’aragonès sona ma[x]o); aquesta adaptació presenta molts exemples, sense continuïtat (*alocar ← cast. alojar, *paradoca ← cast. paradoja) o amb continuïtat escrita o oral (decreixent a causa del progrés de l’ensenyament en català i un major contacte de llengües), com *luco ← cast. lujo, *alaca ← cast. alhaja, *traque ← cast. traje, *quefe ← cast. jefe (quefe era molt emprat en l’escriptura de novel·listes, poetes i eclesiàstics del s. xix i principis del xx); en les enquestes de l’ALDC, hem recollit de boca de parlants poc instruïts casos de *anquines ← cast. anginas, *tequemaneque ← cast. tejemaneje, *Cuanita ← cast. Juanita. La documentació es remunta a 1767. La normativa postfabriana va admetre maco en el DG, amb la marca familiar, i va ser corroborat pel DIEC amb la marca popular. [7](V. més endavant cap. 3).