Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

Un cas especial és constituït pels gitanos, que formen un barri de gran densitat demogràfica i que són els més fidels conservadors del català al Rosselló; formen part del seu discurs alguns castellanismes diferents dels esmentats (*cuento, *traje, *lejia, *juerga, *gafes, *toldo), potser per les seues relacions amb els gitanos del sud dels Pirineus, així com un lèxic musical relatiu al flamenc, desconegut pels paios de la Catalunya septen­-trional (buleries, fandangos, seguirilles, etc.) (Escudero, 1998: 241-248).

Algunes vegades s’han atribuït al castellà mots que són de procedència occitana com teta (cat. mamella), destetar (cat. desmamar), cogot (cat. clatell, nuca) la filiació occitana dels quals es demostra per la documentació rossellonesa del segle XIII en què ja apareixen; abans, per tant, de la influència castellana (Veny, 1979: 161-162 i n. 28 i 29).

e) L’Alguer, colònia catalana de Sardenya, on es parla català des del s. xiv, des de mitjan s. xvii fins a mitjan s. XVIII va conèixer una administració castellana que va exercir el seu influx també a la resta de l’illa. D’ací la presència en aquella ciutat de castellanismes d’àmbit general (*assustar cat. espantar, *assusto cat. ensurt; *averiguar cat. esbrinar) i altres propis de l’alguerès (*posento cat. cambra, *aguardar cat. esperar, *mesa cat. taula, *mariposa cat. papallona, *feo cat. lleig), de vegades amb adaptació semàntica (*carinyar cat. acaronar) (cf. Sanna, 1988).

6. Variable cronològica

Fins ací he al·ludit a préstecs introduïts en èpoques diverses. Igual com un ésser viu canvia amb els anys físicament i espiritualment, així també ho fa la llengua, a causa de les contingències de la història i de la pròpia evolució interna. I una generació es diferencia de l’anterior en l’aspecte lingüístic. Així, doncs, uns manlleus són antics com ara amo (s. xiv), *menos, *ciego (s. xv), tarda, burro (s. xvi), d’altres són més moderns, com *tonto, *después, *follar, *rato, *sostens, etc.

Podem anotar que alguns manlleus al castellà són pràcticament desusats en aquesta llengua mentre que es mantenen vitencs en català: misto (acceptat en el DIEC), armilla (ja DG 1932) i vano (ja DG «dit vulgarment vano», s. v. ventall; acceptat en el DIEC) han estat substituïts per cerilla (o fósforo), chaleco i abanico respectivament en la llengua d’origen.

7. Variable estàndard / col·loquial

El llarg contacte català-castellà ha provocat, com veiem, l’assentament d’unitats lèxiques diverses en la llengua col·loquial, algunes de les quals han trobat acollida en la llengua estàndard. Fabra en el seu DG, tot i que va fer una obra descastellanizadora, actitud necessària en una llengua sotmesa durant segles a la influència d’una altra, no hi va actuar a ultrança i va admetre en el corpus unitats de caràcter denotatiu (guerrilla, melindro, natilla, lloro, jota [ball]), o amb una implantació notable (estrella cat. estel, marfil cat. ivori, surra cat. pallissa, matxo cat. mul, borratxo cat. embriac, entrepussar cat. ensopegar, traguet (disfressa de trago, per evitar la fatídica -o), etc.; algunes amb la marca cast.[ellà], com feligrès, feligresia, camarilla, empleat, mulato, pandero, patilla, periquito...

El nou Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC, 1995), de l’Institut d’Estudis Catalans, fent-se ressò d’una proposta d’obertura cap a vocables externs de gran ús social, emanada d’instàncies mediàtiques, s’ha mostrat més generós i ha inclòs vocables com alabar, coça (← cast. coz), cuidar, entregar, guapo, quartos, banyador, caldo, monyo, llaga, etc. L’extensió geogràfica, la documentació, l’adaptació fònica i/o semàntica, el suport literari, el caràcter denotatiu del mot són criteris que, segons el cas, han pesat a l’hora d’admetre’l com a element lexicogràfic normatiu. El progrés dels estudis de lingüística històrica ha obligat a eliminar del DG i, per tant, a no incloure en el DIEC veus com ara l’ornitònim *torcecoll (cat. colltort), que és resultat d’una transfusió lèxica del cast. tuercecuello que Torra (1640) tradueix de Palmireno (qui al seu torn l’extrau de Gesner) i que va saltant a altres lexicògrafs (Lacavalleria, 1696; Belvitges, 1803; Labèrnia, 1839; Saura, 1886; Bulbena, 1905; Salvat, 1934) fins arribar a Fabra (Veny, l993c: 101-102).

8. Purisme

El català, a partir de l’ensenyament oficial en castellà, amb ordres dictades el 1768 però realment acatades més o menys tard, segons les àrees del territori, per inèrcia de la tradició, es va convertir en llengua estrictament col·loquial –tret d’algunes excepcions– que tenia com a correlat formal un estàndard que s’identificava amb la llengua hegemònica, el castellà. Amb el ressorgiment de l’esperit nacional de valoració de la llengua com a instrument literari (Renaixença), la ulterior codificació (Fabra i la Secció Filològica) i, especialment en el cas del Principat, amb l’escolarització i el desplegament de mitjans de comunicació en la llengua pròpia, coincidents amb períodes d’autogovern, assistim a un esforç de «descastellanització»: per a subratllar la independència i la personalitat del català, calia distanciar-se de la llengua que l’havia omplert d’interferències. Aquest procés de depuració fou propiciat pels nombrosos tractats de barbarismes i pels postulats fabrians. Calia recuperar les formes genuïnes: seient en compte de *assiento, abans enfront de *antes, segell enfront de *sello, etc. (cf. § 4). Naturalment, al principi, l’ús de les dites formes «pures» era patrimoni del sector més militant, més catalanista, més sensibilitzat per la dignitat de la llengua pròpia, els «de la ceba», com se’n solia dir. Més tard, després del franquisme, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (1979), el restabliment de l’ensenyament i els mitjans de comunicació en la llengua del país, aquelles s’han convertit en formes quasi normals; els fills corregeixen els pares quan diuen *barco o *sello.

Aquest rebuig d’unitats espúries tingué dues conseqüències: 1) una tendència a triar, entre dues variants o entre dues unitats sinònimes, la més allunyada del castellà: visca! i no viva!, glaçat i no gelat, vídua i no viuda, quec i no tartamut (Fabra, 1932), per bé que tant viuda com tartamut tenien el suport de la tradició escrita (després el DIEC les va acceptar); és probable que la difusió i l’auge de melic, vocable del català occidental majoritàriament, es produís per atribuir-li més catalanitat que no a llombrígo(l), més pròxima al cast. ombligo (Veny, 1988b); 2) ús de formes ultracorrectes per aquest afany descastellanitzador: *ambent per ambient (= cast. ambiente) (reacció contra el model cast. ie = cat. e, com a tierra = terra, cielo = cel, etc.); *mitgeval per medieval; *tarja per targeta; *avantposar per anteposar, etc. En dialectes perifèrics es donen casos interessants: [korté], pronunciació mallorquina de quarter ‘cada una de les quatre parts en què es divideix la cansalada’, es converteix sovint en [kórte], perquè els parlants relacionen el mot amb el cast. corte i creuen que l’accentuen malament; és possible que l’arcaisme notxer, variant de nauxer ‘marí que dirigia la maniobra d’una embarcació’, s’haja convertit en Notxe, malnom de Santanyí (Mallorca) que, com apunta Cosme Aguiló, podria ser resultat d’una atracció del cast. noche.

En aquesta direcció, alguns lexicògrafs, en el seu desig purificador, van cometre veritables destarifos. En trobem esporàdicament en el jesuïta Antoni Font que, en el seu diccionari catalanollatí, Fons verborum (1637), traçant un paral·lelisme entre el segment cast. -illo i el seu equivalent català -ell, adaptava el cast. parrilla (cat. graella) en *parrella; igualment el mallorquí J. J. Amengual (1858) traduïa el cast. ardilla (cat. esquirol) com *ardella, aplicant-hi la mateixa regla de tres. Més dràsticament procedia el valencià Carles Ros (1764) quan catalanitzava (valencianitzava) mots castellans suprimint-los la vocal final i així acebuche es convertia en *acebùig (cat. ullastre), charco en *jarch (pron. txarc, cat. toll, bassal), etc., autèntiques paraules fantasma que no han conegut mai un ús social.