Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

*Curro, que en castellà significa «majo, chulo, pincho» (Moliner, 1973), va heretar en català aquests sentits i, a més, es va cobrir del de ‘bell, bonic’ (canvi semàntic semblant al de majo/maco).

La dependència política d’un domini lingüístic respecte d’un estat que imposa una altra llengua com a oficial condiciona, com veiem, un bon nombre d’interferències. La dependència eclesiàstica provoca igualment interferències relatives a l’esfera religiosa. Les poblacions del Matarranya són de parla catalana però la seua incardinació a la diòcesi de Saragossa, des de fa segles, és responsable de la presència en la parla corrent de les dites localitats de veus clarament castellanes com *obispo (cat. bisbe), *la Virgen (cat. Mare de Déu), *vinajeres (cat. canadelles, cadanelles), *Evangelios (cat. Evangelis), etc., com a resultat de l’exercici del ministeri sacerdotal en aquests municipis per part de preveres de parla castellana que en les activitats de la catequesi i en la predicació feien servir –fan servir– la dita llengua. De 157 mots de l’esfera religiosa, 30 tenen segell castellà (Quintana, 1977).

En canvi, hi ha camps semàntics que s’han mostrat totalment refractaris a la influència externa, com són els noms dels colors bàsics: blanc, negre, groc, vermell/roig, blau, verd.

He parlat de la notable influència del castellà en la varietat de València. No obstant això, convé subratllar que la fauna marina s’ha mostrat particularment poc inclinada a la dita interferència en aquesta àrea semàntica: de 200 ictiònims recollits per Esteve (1887), només en trobe 10 d’encuny castellà i alguns d’ells corresponen a apel·latius corrents en el català de València (burro, *tonto, *bobo, *làtigo) (Veny, 1993b: 518, n. 29). Fins castellanismes instal·lats en el valencià meridional, com golondrina, mantenen el mot genuí (uroneta ‘oroneta, verat volador, Hirundichthys rondeletii’) per a una espècie marina a través d’un ús metafòric (Beltran et al., 2004: 75).

4. Variable generacional

És un fet que els parlants monolingües són els menys exposats a la interferència i aquests es confonen amb la primera generació, més expo­sada al (semi)analfabetisme; si bé avui són escassos, a causa de la imposició del castellà a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, n’hi havia un nombre considerable fins el principi del s. xx. Els pocs castellanismes que es van assentar en aquesta franja d’edat són els que hem anomenat de llengua (guapo, menos, barato, burro, etc.), tot i que no en manca algun propi amb solució de continuïtat (com andar ‘caminar, obrar’), de vegades per canvis de la moda, amb obsolescència del referent (nube, cèfiro, tontillo) (cf. § 3).

Entre parlants joves i d’edat mitjana (i en tot el sector més castellanitzat de la postguerra) és freqüent la interferència, si bé està en funció de la seua consciència lingüística, de la seua adhesió a l’idioma propi; especialment des de l’escolarització i el desplegament dels mitjans de comunicació en català, assistim a una recuperació de les formes genuïnes, o d’altres propugnades per la normativa: *assiento → seient, *sello → segell, *busson → bústia, *barco → vaixell, *misto → llumí, [8]*cego, *ciego → cec, *antes → abans, *bocadillo → entrepà, *fiambrera → carmanyola, (a)diós → adéu, [9]etc.

Entre parlants de la tercera generació, alguns mots que designen certes eines agrícoles o bé són desconeguts o bé n’ocupa el lloc un castellanisme: així, al Baix Camp el rodet de batre (o corró) passa a *rodillo i les llongues, a *riendes (Vilà, 1991: 72 i 148).

5. Variable geogràfica

El domini català, fragmentat políticament i administrativament al llarg dels segles (Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya, Franja d’Aragó, Catalunya del Nord, l’Alguer, Andorra; modernament en províncies, departaments i autonomies) ha experimentat una influència variable del castellà, vinculada a factors històrics i socials propis de cada àrea.

a) Catalunya es va mantenir refractària a la uniformització lingüística. L’església, l’ensenyament, els organismes públics van conservar la llengua pròpia fins al principi del s. xviii, un viu contrast amb la situació valenciana.

b) No es pot ignorar que la conquesta i colonització del País Valen­cià va ser obra de catalans i aragonesos i que a l’àrea actualment catalanoparlant va tenir lloc una osmosi a favor del català, no sense que el substrat aragonès hi deixés la seua empremta (sinse ‘sense’, llanda ‘llauna’, gemecar ‘gemegar’; val. ant. lolo, cat. avi; etc. (Veny, 1991 i cap. 7 d’aquest llibre). Des del s. xvi la predicació i la literatura en castellà, la immigració constant d’aragonesos (sovint ja castellanitzats), el prestigi de nuclis socials castellanitzats, el teatre bilingüe, etc., especialment a la ciutat de València van propiciar un contacte estret amb l’altra llengua (Fuster, 1962; Comas, 1967; Aracil, 1968; Vallverdú, 1970), que va generalitzar a tot l’àmbit de parla valenciana paraules com *entonces (cat. aleshores), [10]la substitució de capsa per caixa, i la propagació de formes verbals com el present d’ésser, persona 2, (tu) *eres (cat. tu ets) (Casanova, 1986) o els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara cat. cantés, poguera cat. pogués, sentira cat. sentís). La premsa satírica de setmanaris com El Mole, El Tabalet, La Donsayna, etc., de tendència progressista, que pretenia apropar-se al poble, reflecteix, amerada de dialectalismes i castellanismes, aquest estat de llengua.

Especialment ciutats com València i Alacant s’han mostrat des del s. xix més sensibles a la influència forana, mentre que els sectors rurals es mantenen més fidels a la llengua pròpia.

Mereix una consideració especial l’àrea valenciana situada al sud de la línia Biar-Busot, separada de la resta del valencià per les serres de Mariola i Aitana, que havia format una administració pròpia i una diòcesi («governació» i diòcesi d’Oriola). Aquesta part més «alacantina», que va rebre allaus d’immigrants murcians i manxecs, ha assimilat una sèrie de castellanismes que generalment no es troben en la resta del valencià ni del català, com *trompa (cat. morro), *muletes (cat. crosses), *pavo (cat. gall dindi), *golondrina (cat. oreneta) i casos d’hibridació (*tatxar-se ‘tacar-se’) (Veny, 1976).

c) Les Balears es van mantenir quasi immunes a la interferència fins a la guerra de 1936-39. Posteriorment a aquesta data, l’ensenyament obligatori del castellà, la prohibició de publicar llibres en aquesta llengua (que a poc a poc es va relaxar), la presència de mà d’obra forana i de tècnics de turisme i l’abdicació de la llengua pròpia per part de la burgesia hi van determinar la intromissió d’un cert nombre de castellanismes. Se senten, se sentien almenys abans de 1980, paraules com *después (cat. després), *hasta (o *hasta i tot) (cat. fins, fins i tot), *fressa (cat. maduixa), *barco (cat. vaixell), *traje (cat. vestit), *llimosna (cat. almoina), *sello (cat. segell), vago (cat. peresós)*(a)diós (cat. adéu), *lapis (cat. llapis), *pertenèixer (cat. pertànyer), *libre (cat. lliure), lento (cat. lent), etc. La inclusió del català en els plans d’estudi hi ha reintroduït formes genuïnes, especialment en parlants de la tercera generació.

d) L’annexió del Rosselló a França arran del Tractat dels Pirineus (1659) no va significar una frontera real amb el Principat sinó que hi va continuar mantenint relacions econòmiques, religioses, literàries, de pasturatge, etc., de manera que la nòmina de castellanismes rossellonesos, coincident amb els sud-pirinencs, és notable: n’hi ha de més antics (*antes, borratxo, burro, -a, *candelero, *ciego, enfadar-se, matxo, gitano, *menos, tarda, totxo ‘ximple’, tropessar, vano) i de més tardans (almenys la documentació ho testifica així): *flato, guapo (gopo), *hasta, *navaja (cf. Veny, 1978).