Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

En els articles 2-4 estudio amb certa profunditat i amb una dimensió històrica i geolingüística, com no s’havia fet fins ara, el tractament en català del fonema castellà /x/, inexistent en la nostra llengua: la seva adaptació en /k/ entre els monolingües i la seva adaptació en /∫/, en /Ʒ/ o, eventualment, en /g/ entre bilingües i d’acord amb uns paràmetres de correspondències; exemplifico també, en sentit invers català → castellà, l’adaptació del fonema /Ʒ/ de mots del substrat català incorporats al murcià d’Oriola.

En l’article 4 m’ocupo de l’equivalència cast. /x/ = cat. /ʎ/ per tal de discernir els casos d’aragonesisme (carcallada), de continuïtat d’àrea lingüística (navalla) o d’adaptació en virtut d’un joc de correspondències entre les dues llengües (estropall).

1

SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ [*]

1. Introducció

El contacte del català amb el castellà coneix una tradició de segles. L’enamoriscament comença el s. xvi i tindrà més tard aparences de festeig que es prolongarà, com deia Milà (1881, ap. Almirall 1997: 68), amb un vincle «indissoluble». Hi ha diverses circumstàncies que contribueixen a aquesta relació: la puixança econòmica, política i militar de Castella, la seua frondosa expansió a ultramar, el floriment d’una literatura brillant, la desaparició de la cort de Barcelona, els avantatges de les edicions en castellà, la presència d’ordes religiosos castellanitzats, etc. Així, Boscà escriu la seua obra poètica en castellà (1543), el valencià Beuter tradueix i refon en castellà la primera part de la seua història de València (1546) i ja redacta en aquesta llengua la segona part de la dita obra (1550), i el balear Binimelis tradueix al castellà la seua Història general del Regne de Mallorca (abans de 1612) (GEC).

Després de la Guerra de Successió (1705-1714), arran de la victòria de Felip V, Catalunya, València i Balears veuen abolides les seues institucions i l’oficialitat de la seua llengua. La repressió s’hi accentua amb la cèdula reial d’Aranjuez (1768), de Carles III, amb imposició del castellà als jutjats, l’ensenyament i la cúria diocesana. Altres ordres i decrets concreten l’exclusivisme del castellà: ús d’aquesta llengua (o del llatí) entre els escolapis «sota pena de pa i aigua» (1755), obligatorietat d’escriure els llibres del Gremi de Vara de València en castellà (1764) així com els llibres de comptabilitat (1772), que la Universitat de Cervera no publique llibres didàctics en català (1773), que l’ensenyament siga en castellà i d’acord amb les normes de l’Acadèmia Espanyola (1780) (Ferrer Gironés, 1985).

Cal dir que els decrets que conculcaven el dret a la llengua pròpia sovint no s’aplicaven, especialment a les àrees rurals, i que el coneixement de la llengua sobrevinguda va ser patrimoni d’una elit (polítics, escriptors, nobles, una part de la burgesia), que de vegades amb prou feines sabia emprar-la; el poble, en canvi, a causa de l’alt analfabetisme, hi tenia escassa familiaritat: un menorquí afirmava que el castellà, per a ell, era «grego» (grec) (López Casanova, 1982) i a Mallorca, en el període constitucional (1821), el rector d’una parròquia en compte de resumir o traduir al català la pastoral enviada pel bisbe, en la qual defensava que la Constitució no s’oposava als principis religiosos, la va llegir en castellà, conscient que els fidels no l’entendrien (Font, 1995). De fet, doncs, l’ús social del castellà era molt limitat, un «idioma tan extranjero en Mallorca como en nuestra Cataluña, cuyos pueblos, tanto el de la isla como el de nuestro Principado, son tan refractarios a hablarlo que puede asegurarse no se lograrà nunca que lo admitan para sustituirlo al suyo propio» (Capella, 1889, ap. Anguera, 2004: 83, n. 5). A l’interior del Principat els factors afavoridors de la llengua sobrevinguda completaven decrets oficials: la presència de tropes de Castella, l’aparició de periòdics de la classe obrera en castellà a Barcelona (1842, 1864, 1866), el desig de la burgesia de donar-se to i de proveir-se d’un servei domèstic que parlés la seva llengua als fills, la promoció a un ascens social, el rebuig per part d’algun diari a acceptar anuncis en català o el col·laboracionisme d’alguns sectors de l’església, traduït en la publicació de catecismes en castellà. Afegim-hi encara dificultats per escriure epitafis en català (1838), crítica als rètols dels carrers en català i els que apareixien en castellà titllats de «oprobio de la buena ortografía española» (1836), vergonya d’alguns de ser sorpresos parlant ca­-talà («alguns ... se avergonyeixen de que se les sorprengue parlant en català, com un criminal a qui atrapan en lo acte» (Rubió, 1841, ap. Kailuweit, 2003: 477); entre intel·lectuals i en reunions científiques el català, de tota manera, era escassament usat: Milà deia: «hemos hablado en catalán y nadie ha reído» (cf. per tot això Anguera, passim, i Kailuweit, passim). Així, anava consolidant-se la dicotomia que equiparava el català a la llengua parlada i el castellà a la llengua escrita. Fins i tot, a principis del s. xix, quan es parlava de traduir al català el Codi napoleònic, la comissió s’hi va opo­-sar perquè a quin català –deia– s’havia de traduir, el del Camp de Tarragona, el de la Plana de Vic o el de la comarca d’Urgell? Una mostra del caos lin­-güístic que el col·lapse de la tradició havia causat (Marcet, 1987: II, 27-28).

A les àrees rurals era diferent. Un secretari de l’ajuntament de Campos (Mallorca) va ser expulsat per no saber recollir els acords de les reunions del consistori que es feien en el català de l’Illa (Veny, 1998: 58).

A l’empara del romanticisme sorgeix la Renaixença, que comporta la recuperació lingüística i literària del català, l’aparició de premsa i revistes, el naixement d’inquietuds regionalistes, l’edició de gramàtiques i diccionaris, etc. Però els greuges a la llengua pròpia no cessaven, com la imposició del càstig de l’anell als alumnes sorpresos parlant en català de Mallorca (1837), l’obligació d’estendre les escriptures públiques en castellà (1862) o la prohibició de representar peces teatrals redactades exclusivament «en cualquiera de los dialectos de las provincias de España» (1867) (Ferrer Gironés, 1985).

A principis del s. xx, la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la seua Secció Filològica (1911) marca l’inici d’una època brillant per a la llengua i la cultura catalanes, amb la solució definitiva del problema ortogràfic (1913) i les propostes d’una codificació gramatical (1918) i lèxica (1932), amb P. Fabra com a artífex principal; una proposta que uneix la síntesi dialectal amb la indiscutible unitat lingüística i que arracona definitivament el desconcert ortogràfic del segle anterior. S’inicien els treballs del Diccionari català-valencià-balear (conclòs el 1962), s’enceta una col·lecció d’autors antics i una altra de traduccions dels clàssics grecs i llatins, augmenta la producció literària, etc. El català era al mateix temps llengua col·loquial i llengua de cultura. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) constituirà novament un fre a aquestes manifestacions de rehabilitació i il·lustració de la llengua autòctona ja que intenta reduir-ne l’ús a àmbits més aviat folklòrics.

El triomf del franquisme va comportar l’abolició de l’Estatut d’Autonomia i la conculcació de drets anteriors, com el de la llengua pròpia, que és bandejada de l’escola, la justícia, els mitjans de comunicació, etc. (vegeu Badia, 1973; Marcet, 1987: II, 172-184; Ferrer Gironés, 1985: 177-201) Durant aquells quaranta anys, va continuar l’ús social del català entre la gent del país, però, sense escolarització ni canals mediàtics, li faltava l’ús formal, practicat només per grups de militants i autodidactes; el bilingüisme era general. D’altra banda, l’impacte massiu de la immigració va provocar un alt percentatge de castellanoparlants que, mancats de mitjans per al coneixement de la llengua del país de recepció, van continuar en la majoria monolingües, al revés dels que, en un nombre menor, havien arribat abans de la guerra civil i «sentien» Catalunya en el seu entorn (recordem les etapes d’autogovern: 1914-1925; 1932-1939).