Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

caraco interjecció ‘caram’ (cast. carajo): s. xviii «Caraco, Do­mingo, obriu» Entremesos mallorquins del segle xviii, Barcelona, 1971, p. 57 (ap. Corbera). Recollit, entre altres llocs, a Lloret (Fàbregas, 1989: 234).

caraco de rei ‘donzella, senyoreta, espècie marina Coris julis’ (Menorca): 1919 «Quan son mascles (les donzelles) se diuen caracus de rei» P. Ba­-llester, Pesca marítima: costums i tractes més usuals a Menorca, p. 247.

cota ‘jota (dansa)’ (cast. jota): 1840 Figuera, 1859 Amigos. [21]El DCVB con­-sidera la variant com a «vulgarisme» i afirma que procedeix del cast. «jota, amb pronunciació defectuosa de la j». Al Camp de Tarra­gona és més freqüent amb /k/ que amb /x/ (Mariner, 1953). Sentit a Mallorca.

cota ‘jota (lletra)’ (cast. jota): 1860 «que no sap parlar ni... cota» Marors d’una fadrina, p. 12. Al Camp de Tarragona, alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).

liquero 1855 «Chuan Deu ser bona [la somera]. Visiente Mol liquera» La nit que venen els musics, Alcoi, p. 10; 1878 «llaquero. Ágil, veloz, pronto», «llaqueresa La cualidad de lo que es poco pesado; presteza, agilidad» Amengual; 1879 «Sou més lliquera que un ca» Ignorància (ap. DCVB).

luco ‘luxe’ (cast. lujo): 1840 «Sumptuosidat escessiva. [cast..] lujo» Figuera; 1858 Amengual, 1859 Amigos; segle xviii «en vanidad y luco tenia gastava quant tenia» Guillem Roca, Versos (ap. Vidal, 1977: 143); 1871 «Bernat Y asó qué son? Andrés Premios. Bernat Ya. Quin luco!» Balader, Més fa el que vol qu’el que pot, València, p. 22. Derivats: lucós. Al Camp de Tarragona alterna luco amb lu[x]o (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).

maco, -a «tipus arrufianat que afecta força i elegància; bonic» (cast. majo): 1767 «hasta unes arracades molt maquetes» Galiana, Rondalla de rondalles (ed. Vidal, p. 28); 1789 «(cacau) per regalar a unes maques/ que li feyan bona cara» Glòria i miracles d’Antoni Aguiló ap. Corbera 1982; 1839 «la persona guapa ayrosa, ben vestida. [cast.] Majo, achulado, macareno» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1840 «xixisbeyos» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos; 1892 «Que surti el maco que·ns bescanta» E. Vilanova, Qui... compra maduxes (dins Obres completes, XI, 1906, pp. 168-169); 1892 «Un gallet de lo més maco» G. Maura, Aygoforts, Palma, p. 141. Derivat: 1903 maquència «boniquesa» Querol i Bofarull, Hereu i cabaler (ap. DCVB).

potaco ‘xamfaina’ (cast. potaje): 1839 «Guisat de esbargínias, tomátech y carabassa tot picat. Alboronía, boronía. Moretum» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1903 «Hau tastat lo potaque del Garrofer (...) —Chiques, anem a fé’l potaque!» Verges, Espurnes de la llar, p. 108. És viu a la Ribera d’Ebre. [22]Al Camp de Tarragona es diu irònicament «Maco com una olla de fer potaco».

ocalà ‘tant de bo’ (cast. ojalá): 1840 «Ocalà. Interjecció. Valga Déu. [cast.] Ojalà» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos. Al Camp de Tarragona coexisteixen o/k/alà i o/x/alà (Mariner, 1953; Cerdà, 1967 només recull la darrera forma); a Mallorca ho he sentit als vells i ho hem recollit a Taüll (ALDC).

marraco ‘tipus de tauró, Lamna nasus’ (cast. marrajo). La doc. més antiga correspon al sentit figurat: 1840 «el qui fuig del tracto de la gent» Figuera; 1858 Amengual. Com a nom de peix ha estat recollit a Barcelona (= Carcharodon lamia «ca marí», Gibert, 1913: 11), Lloret (Fàbregas, 1989), Blanes (= «llúdria»), Ciutadella, Maó i Badalona (Alvar, 1985-1989), així com el diminutiu marraquet.

quefe ‘cap, capitost; director’ (cast. jefe): 1789 «y alavonses eixí lo senyor don Gavino de Valldavia y Massia, bisbe de Barcelona, y ab altres quefes, al balcó de Palácio» (S. Casanova ap. Moreu-Rey, 1967: 115); 1808 ? «Lo general en quefe Odonell» Crònica Guerra Independència Penedès (ap. DCVB); [23]1839 «superior o principal d’alguna corporació. Gefe, cabe­za, caput» Labèrnia; 1884 «la tribu importa l’existència d’un quefe» Torras i Bages, «La veu del Montserrat», núm. 28, 12-7, p. 219; [24]1888 «superior principal d’alguna corporació (...) Del francès chef. A causa de la procedència s’hauria de pronunciar jefe, mès a causa de la in­fluència castellana, sona més comunment quefe que jefe, com ha de ser, donada la procedencia francesa chef» Labèrnia Suplement; 1894 «acostumat a mirar-lo més que com a germà com a superior i quefe de la família» M. Vayreda, «La Veu de Catalunya», IV, núm. 47, 25-XI; [25]1895 «lletra­ferits missers i quefes de partido», Ruiz i Pablo, Per fer gana, ed. Mallorca, 1895, p. 95; 1903 «en Jaume, que comparteix lo parer del seu quefe» Querol y Bofarull, Hereu i cabaler, p. 177; 1904: «convertit en enemic mortal i més tard en quefe de bandolers» M. Vayreda, La punyalada, p. 20; 1909 «pensava veure’l perquè’m presentés a l’Enginyer Quefe», id., p. 177; 1909 «Recomanaria als quefes de la forsa acantonada a la Séu, que no fessin malbé l’edifici» (Lleyda nova 1909); 1910 «Quefe. Jefe (...) Quefatura. Jefatura» Genís, p. 128; 1917 «[fr.] chef. Quefu, cap de colla» J. Blanic, Vocabulari francès-català, MS Biblioteca Munici­-pal de Perpinyà (comunicació de P. Tirach); 1922 «Jefe per Quefe» (es condemna aquella forma per castellanisme) Grahit (ap. Solà, 91); 1925 «L’oficial de Secretaria serà quefe del conserje y demés personal subaltern» Anfós Par, (ap. Feliu, 1997: 179); 1927 «Quefe. V. Gefe» Vallès; 1930 «Ell [...] cridà a parlament el que li semblà que feia el quefe de la banda» Sala, p. 95; 1986 «Quefe. Castellanisme popular per jefe» DECat. Quefe s’ha recollit a Taüll (ALDC) i al Camp de Tarragona alterna amb [x]efe (amb e oberta) (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).

querés ‘xerès’ (cast. jerez) v. 1900 «També m’agrada es querez» (ap. Llompart, 1971: 287). Derivat: 1915 queressana «bóta de vi de Xerès de certa mida per a fer tornar el vi ranci» (Aguiló).

sagaleco ‘gipó’ (cast. zagalejo «guardapiés interior que usan las mujeres, inmediato a las enaguas; y también le suelen llamar zagal» Autoridades 1737: «gipó o sagaleco», Baró de Maldà v. 1789 (ap. Eberenz, 1977: 12).

traque ‘vestit’ (cast. traje): 1892 «es saludos carinyosos d’es ci­güeños que treuen es traque de llista i es panamà nous» G. Maura, Aygogorts (ed. Mallorca, 1943, p. 74). Al Camp de Tarragona s’usava amb valor ponderatiu al costat de tra[x]e (Mariner, 1953); avui ja ha perdut vitalitat (Cerdà, 1967). A Mallorca se sentia entre els vells. L’expressió nord-occidental anar molt atricat ‘anar molt mudat’ (Massana, 2004) deu ser una adaptació del cast. trajeado.

11. En la llista precedent observem la presència d’alguns manlleus denotatius, com antiqüela, cota (dansa), anteocos, etc.; d’altres deuen obeir a raons d’expressivitat, de prestigi, etc. (luco, quefe, aquedrés, etc.).

De tots ells, només un va passar al lèxic estàndard de 1932: maco que, documentat el 1767, ha adquirit matisos semàntics i trets gramaticals que no posseïa el mot originari castellà majo (aplicació també a coses, no substantiu...) (recordem que camacos [< que majos] és un apel·latiu jocós que es dóna als de Barcelona); l’acceptació s’explica per la buidor onomasiològica del camp de la bellesa on bell i formós són literaris, polit és mot amfibològic i dialectal insular, hermós és castellà; menys fortuna va tenir guapo tot i haver fet mèrits històrics i geogràfics per ocupar un lloc en aquest erm lexical. [26]El DIEC (1995) s’ha mostrat més generós: a més de guapo (amb la marca de popular), s’hi han allotjat d’estranquis i potaco. Algun altre mot, com quefe, procedent de l’àmbit militar i de l’administració, va experimentar un fort arrelament popular, com demostra la profusa documentació trobada (1839, 1871, 1884, 1888, 1894, etc.); malgrat algunes condemnes (Rovira i Virgili [1914a] el qualifica de «castellanisme lleig i groller»), opino que, en el cas que el català hagués sortit de la influència de l’òrbita castellana o si la normativa hagués tingut un criteri més lax quant a mots forans, el vocable s’hauria enquistat en el sistema lèxic del català; avui és objecte d’un ús irònic, però no era així quan esquitxava la prosa del bisbe Torras i Bages, del novel·lista Marià Vayreda, del jesuïta Francesc Butinyà o del jove Josep Carner. L’eivissenc Serra i Orvay, quan dóna compte, en la seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), de l’alt grau de castellanització de la ciutat d’Eivissa, constata que la gent diu fi[x]ar-se per fixar-se, tratar per tractar, comulgar per combregar, jefe per quefe, equiparant aquestes formes a les més genuïnes de la llengua.