Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

3) Renoms:

Cal Liquero Solivella (Conca de Barberà; Moreu-Rey, 1991: 185); Cal Lliquero (el Prat de Llobregat; Andrés, 1958: 381).

Camín (< cast. Benjamín) (La Ràpita; Moya, 1999).

Maco (cf. § 10): «Manuel Carreras, sastre, dit Maco» (1797); «Jph. Ximenes dit lo Maco» (1803) (Reus; Amigó, 1988).

Pacas (cast. Pajas): «Pau Molner, boter, dit Pacas» (1797), «Pau Munné (a) Pacas» (1837) (però també: «Joan Molner Fabricayre dit Pajas [1775]) (Reus; Amigó, 1988).

En Pandeco (cast. Pendejo): «era un busca-raons» (1a meitat s. xx, Sitges; Panyella, 1988).

Perro Suqueto: «Vda. de Pera Burràs, dit Perro Suqueto» (1819) (però també: «Perro sujeto» (Reus; Amigó, 1988).

Quintina (cast. Argentina) (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).

Xaleco: «en lloc de cridar-lo Alejo, li deien Xé Aleco» (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).

Al Rosselló no falten motius on s’ha fossilitzat la [k]: en Coco, la Coca (cast. cojo, -a), la Coneca (cast. coneja), can Pendeco, en Po de la Vieca (cast. vieja) (Tirach 142).

4) Topònims menors:

Can Candro (cast. Alejandro) (Sitges; Panyella, 1988).

Lo Mas del Meniquildo (cast. Hermenegildo), avui Mas de la Fleca (Reus; Amigó, 1988).

L’Hort del Cavier (cast. Javier) (Riudoms; Perea, 1978: 393).

Ca l’Aquinio o l’Anquinio (cast. Higinio) (Prades; Amigó, 1985: 485).

Cal Furquenci o Fluquenci (cast. Fulgencio); La Font del Fulquenci (Prades; Amigó, 1985: 432).

Cal Cuano, Ca l’Estanislau Cuano, l’Avenc del Cuano, el Molinet del Cuano, el Pla (o els Plans) del Cuano: «diuen que és la pronúncia de Joan a la castellana, perquè la muller ho era» (Prades; Amigó, 1985: 787); cal Joan Quan, cal Ramon Quan, cal Quano (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).

Los Castillecos (cast. Los Castillejos) (l’Aleixar [Camp de Tarragona] [els vells]; Manent, 1962: 72). Lo Campament los Castillecos (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 470).

Cal Jaume la Cuquina (cast. Joaquina) (Barberà; Plaza, 1990: 87).

Cal Mariquildo (cast. Hermenegildo) (Prats, 1980: 381).

Cal Pelleco (cast. pellejo) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 290).

Cal Selucano (cas. cirujano) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).

La Cova del Barranc de Quimeno (cast. Gimeno) (Gandesa; Monner, 1976: 113).

La Cova de Querónimo (cast. Jerónimo) (Gandesa; Monner, 1976: 158).

La Font de l’Euquenio (cast. Eugenio) (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 353).

Lo Carrer de Sant Francisco Cavier (cast. Francisco Javier) (Reus; Amigó, 1988).

Ultracorreccions

13. El progressiu millor coneixement del castellà i la connotació de rusticitat inherent a la «queada» va provocar un retrocés de /k/ → /x/ que havia d’arrossegar alguns casos d’ultracorrecció, és a dir, de «heada» (com els gallecs que, conscients que *higo en lloc de hijo estava mal dit, deien *[x]ía en comptes de guía). El català no està exempt d’algun producte d’ultracorrecció, bé que de manera més esporàdica que en el cas del gallec. Així, els informadors de Beneixama (l’Alcoià) i Enveja (Baix Ebre) parlaven de o[x]aliptos per eucaliptus (ALDC, enquesta any 1967) i el de Mas de Barberans, de an[x]elito (ALDC). El subjecte de la Llosa de la plana articulava [x]imono per quimono, el d’Alcalà de Xivert [x]amoses per camoses, i el d’Horta de Sant Joan, re[x]eno per requeno (ALDC). A l‘Albufera de València s’ha recollit male[x]ons per malecons (del cast. malecones) (Zaragozà, 1982: 113 i 149). [x]ocentaina en lloc de Cocentaina se sent en registres informals valencians. A Benaguasil (Camp del Túria) no és rar oir [x]osí ‘cosí’ entre els joves i fin[x]a ‘finca’ entre els vells (informació de J. Domínguez). Al Camp de Tarragona (i també a Barcelona) és freqüent apo[x]inar ‘pagar’ per apoquinar (cast. apoquinar [Mariner, 1976: 307]). El «rústic» valencià Saro, allunyant-se de *Acuntamiento articula *a[x]untamiento, en lloc de Ayuntamiento (parlant castellà, s’entén). Fa un quart de segle, llegia en un diari mallorquí que a un poble de l’illa uns joves esburbats havien provocat aldarulls en un acte públic; el batlle els va increpar titllant-los de [x]afres (cast. cafres). Un parlant provecte del Montsià creia que el nom d’una noia, Quelita, hipocorístic de Micaela, era una pronúncia amb «queada» d’Angelita. El terreny de les anècdotes és ampli i saborós. Em conta Jaume Mascaró que en el judici que es va fer a Ciutadella arran d’un robatori de la sal dels cocons (=«cadolles»), el perjudicat es planyia dient: «Me han robado la sal de los cocones», la qual cosa provocava la hilaritat dels assistents a l’acte que feien, tàcitament, el joc fonètic cocones → *co[x]ones). Per a casos semblants en el codi escrit castellà, cf. nota 6.

La «queada» d’altres llengües

14. L’adaptació de mots amb /x/ (o un fonema aspirat) en altres llengües s’ha fet de manera variable. El francès ho fa amb /k/ (mukère) i el sard amb /g/ (laganu < cast. lejano) (cf. Pensado, 1983: 33-34).

Pel que fa als arabismes proveïts d’aspirada introduïts en català, no hi ha uniformitat respecte a la seva adaptació. L’àrab disposa de tres aspirades: /h/, glotal fricativa, /h-/ fricativa velar, /h./ fricativa faríngia. Així com aquesta darrera, en l’adaptació catalana tendeix al grau zero per la seva feblesa articulatòria (bani Ibrahim > Benibrai) en molts casos les susdites aspirades solen adaptar-se en català en /f/ (hurǧ > al­forja, tah.una > tafona, sahariǧ > safareig), tot i que no manquen canvis en /k/ (h-arsfufa> carxofa). [32]Caldria fer un estudi exhaustiu sobre aquestes modificacions fonètiques a partir de mots aràbics i comprovar, per exemple, si el tipus d’adaptació és condicionat per factors cronològics, com sembla que va passar en castellà (Steiger, 1932: 225).

Ús irònic

15. Remarquem, finalment, la utilització irònica, malèvola, de la «queada» entre els nostres escriptors.

D’Isabel Clara Simó:

sentència per la qual TVE-2 ha d’emetre els seus informatius en català i en «espanyol» per no discriminar els no catalanoparlants que tenen dret a ser informats en la seva llengua, i més en el canal requional, on hi ha notícies del seu entorn immediat...

(«Per què ho votàvem», Avui, 26-IV-1988, p. 40)

De Quim Monzó:

I, mentrestant, l’Amadeu Fabregat, quefe de RTVE a València. Fot-li-gasto.

(Avui, 9-XII-1984, p. 21)

De Josep M. Ballarín:

Ara [els bisbes] no són tan llunyans, s’esforcen per acostar-se al poble, no paren de reunions amb la clericalla i sovint s’han d’empassar més gripaus que un quefe de govern.

(Avui, 12-III-1995, p. 23)

D’altra banda, en lloc de la simple inserció d’un mot amb «queada», amb efectes jocosos o irònics, aquesta pot formar part de tot un estil lingüístic basat en el canvi de codi castellà-català entreverat d’hibridacions diverses; és el que, batejat per algú com a «mallorcano», apareix en les cançons del grup mallorquí Ossifar recollides en un disc que duu el títol força significatiu, Cansiones de amor con los calsones baixos, una de les quals s’intitula Los quemelos i on un component del grup és guitarra baca. Deixant de banda el seu valor musical, el tipus de llenguatge recorda els sainets amb el rústic que, per produir efectes còmics, parla malament el castellà, però en el cas d’Ossifar amb més gruix de procacitat i impudícia.

Conclusions

16. La «queada» va conèixer la seua esplendor entre els segles xviii i primera meitat del xx i va lligada a una situació de monolingüisme o de bilingüisme tardà propi d’un sector important de la societat d’aquests segles (que podia incloure persones cultivades, però no prou fortes en el coneixement del castellà). Sobretot després de la guerra del 36, a conseqüència d’un major coneixement de la llengua estatal, afavorit per l’escolarització creixent i el desenvolupament dels mitjans de comunicació, augmenta el nombre de catalanoparlants que aprenen a articular [x] en detriment de la [k] de la primera fase, estigmatitzada com a forma pròpia de gent rústica i inculta.