Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

A part el cas de maco, els mots de la llista comentats poden, en el registre col·loquial, alternar les dues variants, amb /k/ i amb /x/; la primera esdevé residual, la segona ha pres més relleu després de la guerra civil a causa del progrés de l’escolarització i del desplegament dels mitjans de comuni­cació fets en castellà: luco / lu[x]o, ocalá / o[x]alà, aquedrés / a[x]edrés, etc. Però el procés de catalanització dels darrers lustres acosta aquelles variants a la forma tradicional, normativa del mateix lexema (luxe, xerès) o d’un altre lexema (alaca → joia, aquedrés → escacs, ocalà → tant de bo, etc.).

12. – Formes del segle xx de font escrita i/o oral:

Tret d’alguna excepció, no repetiré els exemples recollits per Mariner i Cerdà, que geogràficament se cenyeixen al Camp de Tarragona, sinó que en donaré d’altres pertanyents a diversos dialectes del domini lingüístic, sense que m’empenyi cap afany exhaustiu:

València: Sant Cossé ‘Sant Josep’, el Cúcar ‘el Xúquer’, inquenyeros ‘enginyers’, anquines ‘angines’ (Ontinyent, ALDC); pucos ‘espoderaments’ (Sollana, ALDC); aixanca ‘rasa’ (cast. zanja), pucància, quíquera ‘xicra’ (Agullent, Casanova 1979), canquilons, canquillons, carquilons, trenquilons (cast. canjilones) ‘calaixos de la sínia’ a di­verses poblacions (ALDC, Q. 814), sagaleco ‘faldilles’ (Torremançanes, ALDC), bandeca (Pego) i mandeca (l’Alqueria de la Comtessa) (ALDC), refaco ‘enagos’ (Rossell, ALDC), canaros ‘geranis’ (Tàrbena, ALDC), forraque ‘ferratge (Simat de Valldigna, ALDC).

Balears: [prunes] caponeses ‘japoneses’ (Montuïri, ALDC), prunes del Capon (Es Migjorn Gran, ALDC), rifaco ‘faldetes, faldell’ (Ei­vissa, ALDC); caranyo, caranio, canario, canarier, caranyer ‘gerani’ (Mallor­ca); [27]camon ‘pernil’ (Ciutadella, ALDC), arrocar ‘vomitar’.

Principat: estropaco ‘fregall’, caqueca ‘migranya’ (Lloret, Fàbregas 1989), tequemaneque o teque (Sant Boi, ALDC; Tortosa), [28]damaquana ‘garrafa’ (poblacions del Baix Ebre i Montsià (Gimeno, 1982: 46 i mapa 38), [29]camelos ‘bessons; botons de camisa’ (Esterri d’Àneu, ALDC), rufacos ‘faldellí’ (Maçanet de Cabrenys, ALDC). Algunes variants com lequia, ‘lleixiu preparat químicament’ (cast. lejia) ocupen punts dispersos del domini: Alqueria de la Comtessa (Horta de Gandia), Rossell (Maestrat), Mas de Barberans (Montsià), Ceret (Vallespir), Ciutadella, es Migjorn Gran (Menorca), espai reduït enfront de la gran extensió de le[x]ia (ALDC) (vg. mapa 1).

Les mostres es podrien multiplicar fàcilment, però crec que són suficients per a donar idea de la profusió de casos en tots els dialectes, tret de l’Alguer on no n’he detectat cap, car Sardenya va deixar de pertànyer a la corona espanyola el s. xviii, que és quan comencen a entrar mots castellans amb /x/. Al Rosselló, en canvi, on la frontera política aixecada el 1659 no ho va ser real durant molt temps, s’ha registrat algun cas de lequia (ALDC), quefo (com hem vist), liquero, -os i fins i tot de quicona ‘xixona’. [30]

Insistim, de tota manera, en el fet de l’alternança [k]-[x] lligada a la variable de les generacions. Simplificant les coses, l’esquema podria ser:

generació 1 = [k]

generacions 2 i 3 = [x]

Així, a la Fatarella (Terra Alta) tenim oco!, cabalí i traque (gene­ració 1) enfront de o[x]o!, [x]abalí i tra[x]e (generacions 2 i 3). [31]

La parla marinera ha introduït mots específics propis del seu camp semàntic adaptats en [k] i alternant amb [x]: cangreca / cangre[x]a ‘cangrea, vela trapezoïdal’, càrsia / [x]àrsia ‘eixàrcia’, abadeco / abade[x]o ‘bacallà’, aparecos / apare[x]os ‘ormejos’, marraco / marra[x]o ‘tipus de tauró’. N’hi ha dos, però, que solament presenten «queada»: quimelca i toquino. El primer (cast. jimelga, cat. gimelga) vol dir «reforç de fusta, en forma de teula, que es posa verticalment a un pal d’embarcació» (vegeu DCVB). Toquino (i toquim) «tros de fusta enganxada a la part anterior i superior del car; servia per a aguantar la gassa de la part anterior de la vela i perquè no se n’anés per amunt, en direcció a la pena» (Savall, 1991: 69,70 i 71).

Els anglicismes que tenien una aspirada en anglès solen articular-se amb una [x] (holding, hobby) o passen al grau zero (hamster, handbol); rarament substitueixen l’aspirada per [k]: recordo haver sentit, en la meva infància, a Mallorca, en terminologia futbolística, qu[E]ns i [xE]ns per ‘mans’ (angl. hands).

Si s’ha recollit asperques «cerimónia d’esquitar els feels amb aigua beneita al començament de la missa major» al Camp de Tarragona ha estat a causa de la pronúncia del llatí litúrgic a la castellana. El costum té tradició car a la Rondalla de rondalles, del P. Galiana llegim: «y el Notariet, que estaba al últim vale, y pobre com la criada de Senta Ana, es queà in albis y asperques» (1767: 64). L’expressió quedar-se asperges (o asperges-mè) volia dir «quedar-se sense obtenir allò que hom volia» (DCVB).

– Testimonis onomàstics

La presència d’immigrants de parla castellana, portadors a voltes de noms poc freqüents als Països Catalans (Fulgencio, per ex.), o la moda, per qüestions de prestigi, de substituir el nom català pel castellà ([x]uana, en comptes de Joana, per ex.), explica que, quan aquests noms propis portaven /x/ en la llengua d’origen, poguessin canviar en /k/. Com que l’antroponímia nodreix un percentatge alt de topònims (menors), és normal que ens trobem amb alguns casos afectats pel tractament (anostrat o no) de la /x/ originària.

1) Noms de persona incorporats a frases fetes, cançons, etc.:

Ser més tes que Querineldo ‘ser molt tibat, valent’ (València, DCVB); ser més guapo que Quirineldos ‘ser molt bell’ («El pobre Alcalde (ques pensaba ser més guapo que Quirineldos)», Galiana, Rondalla de rondalles, [1767] 1820, p. 59); cast. Gerineldo, personatge dels romanços castellans (cf. Carinel·lo, Cardinero § 5 (13, 14)).

Ser més pillo que Bricant «ser molt polissó», saber més que Bricant «saber molt» [ja Bofarull 1867], parlar més que Bricant «parlar molt» (DCVB), ser més maula que Brican «ser garneu, astut» (M. Vayreda, La punyalada, 53). Cast. saber más que Briján.

Don Querques «dit despectivament del qui presumeix molt, que es dóna importància, que li agrada comandar» (Mallorca; DCVB); s’ha cregut (o vol esser) don Querques (Fuster, 1980: 121). Sentit a Mallorca, alternant amb [x]er[x]es. Cast. Jerjes.

Canalecas ‘Canalejas’:

Ets al·lots d’avui en dia

quan veuen un capellà

diuen «Viva en Canalecas»

i el fan enquietar (Menorca).

(F. de B. Moll, 1970, p. 109)

2) Noms de persona:

Hermenequildo (Menorca, Ferrer i Parpal 1872), Quildo (cast. Her­menegildo) (Blanes; Cortils, 1886: 186).

Cuana, Cuanita ‘Joana, Joaneta’ (cast. Juana, Juanita). Sentit sovint a Mallorca entre els vells; alterna amb /x/. A més del prestigi dels noms castellans, pot haver influït en algun cas la genealogia castellana del pro­-tagonista; així, Paco i Cuanita son els noms dels fills del tinent Ro­dríguez o Lludrigus de les Classes passives, de Ruiz i Pablo (1910).

Lecandro ‘Alexandre’ (cast. Alejandro): «...es majoret té catorze anys (...) nom Lekandro» (G. Maura, Aygoforts, 1892, p. 100).

Quèlio (Menorca) (cast. Rogelio).

L’anècdota que ens conta F. de B. Moll a propòsit de Borja no té desperdici: «I va quedar decidit que aquest [Francesc de Borja] seria el meu nom, però que en la pràctica quedaria reduït a Borja. I sempre per als ciutadellencs, ha estat En Borja. Si s’haguessin avesat a pronunciar aquest nom a la catalana, amb la j de jeure, tot hauria quedat bé; però adaptaren la pronúncia castellana; i com que els menorquins són refractaris a pronunciar bé la j de bajo (solen dir baco), vaig quedar condemnat a sentir-me anomenat En Borca per la majoria dels meus paisans. I encara els qui tenien més poca lletra, complicaven la cosa dient-me En Borques, En Borgues i, fins i tot, per més fer, En Borquita» (Moll, 1970: 10). Aquesta circumstància va fer que el nostre admirat filòleg signés Francesc de B. Moll, tot abreviant el nom motiu d’heterodòxia fonètica.