Joan Veny Clar - Contacte i contrast de llengües i dialectes

i per A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, Ciutadella, 1895

[i Mallorca, 1956: 95])

– Poesia popular de creació:

(16) 1847

M’han dicho que soy poeta

y en valensiano no’m gusta,

yo escribo, y es cosa custa,

en castellana copleta.

(Tabalet, 21)

(17) 1820

Debaco de tu tecado,

me pueso a cantar, Visienta,

deca ese escuro aposiento,

sal, maca mia, a la reca.

(Saro, VI, 5)

– Teatre jocós, còmic. La queada, símbol d’incultura, provoca el somriure del públic. A Un fandanguet de Paiporta, de Bernat i Baldoví (1857), Casimiro, llaurador, es disfrassa amb perruca, nas postís, etc., per fer una gatzara davant unes xiques i parla en castellà; un castellà farcit de acuéstate ‘acosta’t’, asúcar ‘sucre’, andivina ‘endevina’, etc. i, naturalment, una mala fi de «queades» per provocar les gràcies de l’auditori: abadeco, deco, inteliquente, màrquenes del Cúcar, Cuana, Cosefa, Casinta, Quetrudis, salvaque, indiquente, narancas de Carcaquente, me aflico, hico, encacando, acos, cuvenil, baca, custo, dique, andracos, Méquico, requimientos, baquel, me conduco, conecos, ánquel, orecas, Quibraltar, vírquenes, viecas, despocos, tiqueras, encugan, carana, decado, ocos, camón, floca, Catarroca, Moquente, quitana, fica, obqueto... Amb aquest embolcall fonètic s’aconseguien efectes còmics similars al d’un papissot o d’un quec. Fins i tot es pot jugar amb l’ambigüitat dels mots estrafets amb «queada», com en aquesta intervenció de Casimiro al·lusiva al seu sorteig de la «mili»:

(18) 1857

Y del sorteo en el acto,

como mi talla no es baca,

metí la mano en la ...caja

y saqué el primer estracto

¡El uno custo y cabal!

(ed. 1913, p. 14)

(19) 1871

No ti vayas

sin ascuchar mi turmiento.

«Al cardín de los amores

antré a coquer una flor

y al enchisarme l’aulor,

me coquieron tremolores.

Si tu la flor no reselas,

ya te la diré al estante,

qu’eres tu la más fragante

qu’hay baco de las estrelas».

(Joaquín Balader, Més fa el que vol qu’el que pot,

València, p. 24)

b) Canvi de codi

6. Ens referim a l’alternança de llengües, és a dir, de castellà i català, que té lloc de formes diferents i en condicions diverses.

– Amb predomini del castellà:

(20) 1912

Vat aquí mi corasón

con un plato y dos navacas,

si quieres partir, partix-lo,

pero no me lo maltratas.

(J. Moreira, Pero no me lo maltratas,

MS 1432 de la Biblioteca de Catalunya) [11]

(21) 1820

Ya las negras sombras de la noche que nos cubrian sen anaron: ya ha amanecido el estel del matí: ya hemos abierto los ocos...

(Arenga de Saro, II, 5)

– Amb introducció de refranys, frases fetes, citacions:

(22) 1895

Adiós, Madrid, que te quedas sin quente!, com solia dir na Jerònia Peüc, qui havia après totes aquestes coses i qualcuna altra d’un assistent que havia festetjat quan era jove.

(A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, 1956, p. 60)

(23) 1847

Sueco ...deixem a un costat les chanses...Vaoro. Lo millor serà això, perquè tota ma vida ha ouït dir cuego de ma­nos cuego de villanos y a fe que en lo dia s’astila poc eixa clase de choguets!

(Tabalet, 181)

(24) 1820

Saro. El hàbito no hase el monque;

yo vestit i despullat

sempre sóc Saro Perrengue.

(Saro, IX, 3)

(25) 1855

Mariquita Ejem! Que ascombre!

Chuan Que bien dico aquel que dico

Dios a la muquer maldico

y también lo paga el hombre.

(La nit que venen els musics, Alcoi, p. 5)

Visiente Beure, sí; pero el meu deure...

Gori Quesús, Maria y Cosé.

(Ibidem, p. 14)

(26) 1870

Unos nasen con astrella

y otros nasen astrelados;

poro dempues d’acuntados

tot es chentóla de rella.

(M. Barreda, Tomasa ó un arreglo improvisat, València, p. 3)

(27) 1871

Pos yo sé un tròvo

que diu d’atres paraules:

fortuna te dé Dios, hico,

que el saber poco te vale.

(J. Balader, Més fa el que vol qu’el que pot, p. 13)

(28) 1905

—Aixó ere quan a tu te caïe la bava, mocós, que io sóc gato vieco

—I escaldat?

—I en mucha indessencia, mecorando lo presente.

(S. Guinot, Escenes castelloneses, Barcelona, p. 57)

(29) 1892 (Girona):

Ton —«Hombra», si ho deya el «primero»!

¿Quién serà tan macadero

que, manacando el salero,

comerà soso? Y cà, home!

(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 24)

(30) 1892 (Girona):

Y encara altra cosa deya

el meu sarquento primer

que hi veya molt (quan hi veya):

la muquer bunita o feya

nunca ublida que es muquer.

(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 25)

Ton, personatge de la comèdia, insereix en la conversa frases castellanes tot al·ludint als seus superiors de la «mili».

– Amb un condicionament situacional, segons els interlocutors:

(31) 1860 (València):

Andaluz (Al tio Quico)

—¿Quién al verla no se muere?

Tio Quico (Al Andaluz)

—Es coya de gran valor.

Pos no es eso lo mecor,

que dise que no le quiere.

Don Cuan, lo màs prinsipal

es coquerla.

(Marors de una fadrina o el viudo vert, València, p. 16)

(32) 1903 (Mallorca):

Gutierrez, haga usted despecar ... Baco pena de presidio cuide que los muchachos no «interpreten» la via pubblica..!

(Miquel dels Sants Oliver,

Hostal de la Bolla, 1903 [1941], p. 83)

Són paraules de Mandilego, alcalde de barri, que normalment s’expressa en mallorquí, però que, en adreçar-se al municipal, se serveix de la llengua de l’administració.

7. En la major part de mostres ressalta la seva finalitat humorística, irònica –especialment en els fragments teatrals o dialogats– en servir-se d’un castellà malparlat, malmès en la seva fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Alguns personatges queden ridiculitzats a través de les seves actua­cions lingüístiques. Així, l’autor de Saro (1820), en el pròleg d’aquesta obra defensa la necessitat de l’ús del valencià (contra l’abandó de què és objecte) i la seva capacitat d’expressar «idees altes, penetrasions agudes i pensaments de sublimitat». En aquestes conversacions apareixen Saro, llaurador, i el Doctor Cudol, advocat de València. Aquell «rústic del camp», alterna el valencià amb el castellà (ja hem vist quin!) i fa discursos en aquesta llengua –que no domina– per estar a l’altura dels col·legues de les classes dirigents. El canvi lingüístic queda justificat per mimetisme de la llengua de l’elit, per ser «brocal elector» i estar

en casa de la Siutat

mesclado en los hombres grandes

.........................................

y sepia que desde entonces

todo hu hablo en castellan,

pues tot s’apega en lo món

manco la salut.

L’autor de Saro posa en boca d’aquest «obstacles graciosos y pre­guntes ignorants», tot inserint «alguna chocositat»: possiblement les deturpacions del castellà per part de Saro formen part d’aquest afany jocós. Per contra, el Doctor Cudol, home instruït, se serveix habitualment del valencià (amb algún esporàdic canvi de codi, però en castellà correcte). En la llengua d’aquest no trobem cap cas de «queada» en els manlleus castellans o en els enunciats del castellà. Així usa eges (I, 3), gefe (I, 1), cabisbajos (I, 1), agasajo (I, 1), sujetos (IV, 8), dijeran (IV, 8), etc. (enfront de quefe, dico, etc. usats per Saro).

Una altra mostra d’interferència castellano-valenciana, d’efectes còmics, és aquesta:

SOLDADO Está en la cuarentena