AAVV - Àfrica en l'imaginari occidental

ÀFRICA

EN L’IMAGINARI OCCIDENTAL

ELS MITES EUROPEUS SOBRE ÀFRICA

Eduard Gargallo, Alícia Gili, coords.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2005

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Els autors, 2005

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2005

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6236-5

Realització d’ePub: produccioneditorial.com

PRESENTACIÓ: L’AFROIL·LUSIÓ

Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de l’Àfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines d’aquest llibre que teniu a les mans ens podríem definir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòfils. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a l’esperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana –sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.

Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica s’enfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que l’Àfrica se’n sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una confiança heroica en l’univers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de l’Àfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, l’epidèmia del catastrofisme. «Vols espatllar una màquina?», em deia una vegada un amic moçambiquès; «...molt fàcil, dóna-la a un africà». Però des del nord, nosaltres exercim de kaffirboeties, d’amants dels negres –o dels cafres, literalment, com s’estilava dir a la Pretòria de l’apartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de l’afroil·lusió.

Necessitem l’afroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a l’estretor material i el desgavell estructural. Hem passat per l’ambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris, i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular d’exultació que portem a l’esperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.

Nosaltres, que algun dia ens vam deixar seduir pel món africà, tenim el nostre mite particular. Els que hem contribuït a redactar aquest volum compartim força aquest mite, que no és necessàriament ni millor ni pitjor que els que ens han precedit, és senzillament el nostre, i per això l’alimentem. Alguns l’expressem en un optimisme blindat a tota evidència material; d’altres encara més radicals el manifesten en la convicció que l’Àfrica ja funciona, que ha triat un camí singular, i que camina i avança a pas ferm per aquest camí. La solidaritat, la religiositat, la sociabilitat, dirien, formen part d’un paradigma africà que eleva els africans als primers llocs del rànquing mundial de felicitat, i que compensa les seves penalitats mundanes. Seria la versió extrema de l’afroil·lusió, probablement més fàcil de sostenir a distància que sobre el terreny, i que ens pot arribar a convertir en criatures més indigenistes que els mateixos indígenes.

No sempre esgrimim l’afroil·lusió de forma conscient, però sempre hi és, dorment o desperta, i crec que és bo tenir-la en compte per a entendre qui som, què fem i com ho fem. Els que hem pres part en aquesta antologia tenim en comú un cert nombre de patologies, algunes més saludables, d’altres no tant. En companyia de molts altres que no apareixen aquí, vam iniciar una singladura col·lectiva, ja fa uns anys, al bressol del Centre d’Estudis Africans de Barcelona. Arrecerats en aquella entitat, i equipats de vivències sobre el terreny, ens hem fet grans. Però la centrifugadora africana no ens ha espolsat l’encanteri, ben a l’inrevés. Hem acabat, gairebé sense excepció, captivats pels mites. Pel nostre particular mite africà, i també pels mites d’altri que mai no hem abraçat.

I és que si l’Àfrica posseeix una riquesa indisputable, radica en el terreny de la mitologia. Llegendes, faules i ficcions han brotat sense mesura d’aquesta terra adobada, d’aquesta part del planeta tan fèrtil en quimeres. Tal prosperitat s’ha nodrit de les energies de les nacions africanes, així com de totes les tribus occidentals que han girat la vista cap a latituds transsaharianes: cartògrafs, exploradors, missioners, cooperants, antropòlegs, cineastes, escriptors... No és gens casual que, d’entre els africanòfils d’avui, fins i tot d’entre els que signem aquí, n’hagin destacat alguns narradors de cert relleu. L’Àfrica subsahariana és font d’inspiració, és el millor taller literari que conec. Podríem parlar d’un deute contret, un emprèstit a la nostra productivitat, un ajut a la cooperació i el desenvolupament creatiu que mai no serem capaços de retornar.

Què ho fa, que l’Àfrica s’hagi convertit en un El Dorado de les fantasies? Quina és la llavor que ha germinat en el fabulós panteó dels orixàs ioruba, fins al punt d’exportar-lo a la diàspora americana? Per què el Mokele Mbembe, el dinousare de la selva, és el més ferm dels candidats a substituir el monstre del llac Ness? Com s’explica que Rider Haggard trobés a les runes del Gran Zimbabwe la inspiració per situar-hi les mines del rei Salomó? D’on surt tanta fecunditat? Cal admetre que l’Àfrica és ubèrrima en molts camps –la natalitat infantil, la cadena evolutiva humana i no tan humana, l’espiritualitat, la fauna i flora, les arts creatives. D’altra banda, és gairebé estèril en altres terrenys –la revolució social, la industrialització, la publicitat i el consum.

D’on surt, la cadena de producció de llegendes? D’acord, mitificar no costa diners –en tot cas, el que en costa és massificar els mites. Però no n’hi ha prou, amb l’explicació crematística. Tampoc no és suficient apel·lar al desconeixement, perquè el mite no deixa de ser una forma de coneixement. I perquè, si bé la fabricació de les fantasies occidentals sobre l’Àfrica vol una certa dosi d’ignorància, la creació de mitologies autòctones vol una muntanya d’arrelaments i proximitats a l’entorn. És més: el fonamental de les quimeres no és si són veritables o falses, si reflecteixen realitats o ficcions. El que determina l’èxit de la faula no és si satisfà el coneixement, sinó si resulta creïble o versemblant, com la invenció literària, i si pot funcionar narrativament.