AAVV - Àfrica en l'imaginari occidental

I ara un breu parèntesi. El rei Munza devia pensar que el seu hoste estava boig. Els gossos eren animals raríssims, i en canvi els akkes només tenien valor com a grup tributari. Per a la perplexitat del rei bantu, tots els blancs que va conèixer els anys següents –exploradors que periòdicament visitaven la regió– mostraven un interès superlatiu pels akkes més vulgars. Segurament Munza no va entendre mai el retorçat afany dels blancs pels seus nans. Però ja que volien adquirir-los, els «regalava» a un bon preu, que incloïa gossos, vaques, mules i d’altres tresors. Va ser així com en les dècades següents alguns individus akkes van arribar a les latituds europees.

En qualsevol cas, Schweinfürth i Munza van fer un negoci molt fructuós per a ambdues parts. El principal interessat –o sigui, l’akka– tenia una altra perspectiva de la qüestió:

La túnica de seda que li vaig regalar, per esplèndida que fos, no apagava el terror del meu akka. Els mombutús no fan comerç d’esclaus; i és raríssim que regalin presoners de guerra. Per què m’haurien d’haver regalat una criatura humana si no era per a la meva cuina? Només el van tranquillitzar els dolços. Li donàvem el bo i millor del país i alguns dies d’aquest règim van fer que oblidés els seus terrors i va ser tan feliç com un príncep. Estava a punt de complir 17 anys; es deia Nsevué. Mai no va superar l’alçada de 1,34 centímetres. Tots els akkes que he vist tenien poca barba i el cabell curt, el cap gran i sense proporció, amb el coll prim i dèbil que el sosté. La forma de les espatlles difereix singularment del que és habitual entre els negres, la qual cosa sens dubte té per causa el desenvolupament anormal dels omòplats. Els braços són llargs. El pit, deprimit i estret a la part superior, es dilata fins un enorme ventre que fa que els akkes semblin nens egipcis o àrabs. El seu estil de caminar és de difícil classificació; una mena de balanceig acompanyat de sobresalts, que es propaga a tots els membres. Nsevué no podia dur mai un plat sense abocar bona part del seu contingut. En canvi, les mans són notablement delicades, tot i que no són tan fines com les de les heroïnes de novel·la.

En l’última etapa del seu viatge Schweinfürth arriba al port d’Alexandria. L’expedició ha superat tots els obstacles, inclosos uns quants atacs armats. L’explorador es prepara per a tornar a Europa amb un akka viu i un conjunt impressionant de mapes, dibuixos, art africà, mostres botàniques i fauna exòtica, bagatge habitual en els exploradors vuitcentistes. Mentre espera el moment d’embarcar-se cap a Europa ho diposita tot, absolutament tot, en el magatzem més segur d’Alexandria. I tot, absolutament tot, desapareix en un dels més tràgics incendis que pugui recordar la història de les aventures geogràfiques. La desesperació de Schweinfürth és comprensible. Pot existir alguna desgràcia superior per a un explorador abnegat? La resposta és afirmativa. Tot referint-se a Nsevué, Schweinfürth escriu:

Jo volia dur-lo a Europa sa i estalvi; però malgrat tota la meva sol·licitud, va morir d’una disenteria rebel, més aviat causada per la seva incurable golafreria que pel canvi de clima i de costums.

O sigui, que Nsevué es va fer un fart de dolços fins que una diarrea fulminant se’l va endur a la tomba. Si ens atenem als fets objectius, Schweinfürth torna a Europa amb les mans buides. No té cap prova. No té res. Què fa? Escriu un llibre.

En el cor d’Àfrica apareix el 1874 i immediatament es converteix en un best-seller. El judici de la comunitat científica va ser entusiasta: contra tots els pronòstics, contra cent anys d’actitud racionalista, els pigmeus existien. Homer tenia raó.

Sense proves ni documents que l’avalessin haurem de concloure que els mèrits de Georg Schweinfürth eren purament literaris. Schweinfürth va ser un gran escriptor. En el cor d’Àfrica és un llibre que avui en dia manté intacta la seva capacitat emotiva. I contra qualsevol metodologia, simplement va ser cregut. Aquells versos erràtics d’Homer; aquelles rotundes afirmacions d’Aristòtil; tot allò, ara, s’acceptava per activa o per passiva: els pigmeus vivien en el centre d’Àfrica, els akkes eren els pigmeus d’Homer.

Du Chaillu va arribar abans. Però Du Chaillu, que no tenia la formació clàssica de l’alemany, mai parla d’Homer, Heròdot o Aristòtil. En canvi, Schweinfürth sempre té al seu abast la referència erudita. El seu mèrit va consistir a connectar una realitat etnogràfica –els akkes– amb un passat literari –els pigmeus homèrics. Evidentment és una associació que no resisteix la menor crítica científica. Però va tenir la fortuna que el moment fos propici per acollir el meravellós.

El 1871 el també alemany Heinrich Schliemann havia començat unes excavacions que tenien per objectiu localitzar les runes de Troia. Es creia que Schliemann era un visionari, un excèntric que llegia literalment el text de la Ilíada. Amb sorpresa universal, es va demostrar que l’arqueòleg tenia raó. Era irrefutable: la Troia homèrica existia. La difusió d’En el cor d’Àfrica va coincidir amb l’èxit del seu compatriota, ergo els akkes de Schweinfürth eren els pigmeus homèrics. En altres paraules: el món científic va acceptar les tesis de Schweinfürth precisament perquè eren les més fantàstiques que podien enunciar-se. Va tenir ressons exaltats. El 1891 el francès Paul Monceaux va fer un resum de la qüestió en un vehement article. Segons Monceaux, durant massa temps s’havien denigrat els textos clàssics com un conjunt líric sense valor històric. «Els nostres viatgers i geògrafs no han fet res més que reprendre, precisar i complementar l’obra dels grans doctors grecs». I amb una alegria sorprenent pontificava:

Els petits negres de l’Àfrica equatorial encara fan, avui en dia, una guerra acarnissada contra els grans ocells aquàtics que destrueixen les seves plantacions de plàtans i blat de moro. La lluita dels antics pigmeus contra les grues no és una invenció dels poetes.

Tot plegat ens du a qüestionar les relacions entre ciència i narrativa. En el segle següent les realitats etnogràfiques seran molt més ben descrites. Però el «mite» pigmeu seguirà influint en Occident, per bé que des d’altres perspectives.

ENTRE LA FASCINACIÓ I LA DENIGRACIÓ

Immediatament després de la primera onada d’exploradors que s’internen fins al centre d’Àfrica apareix un fenomen invers. Ens referim a l’arribada, més aviat erràtica i puntual, de pigmeus que són literalment abduïts pels agents de l’avantguarda colonitzadora.

A finals del segle XIX i principis del XX dotzenes d’africans, americans i asiàtics arriben a les platges d’Europa. Es tracta d’autèntiques mostres humanes, ambaixadors de l’exotisme a través dels quals es jutgen els atributs de cultures remotes. En el cas dels pigmeus allò que sorprèn és el nivell del debat. La dicotomia no és tant la de civilització/salvatgisme, com la d’humanitat/animalitat. Itàlia va ser el país més propens a importar pigmeus. En un primer cas l’individu en qüestió va acabar de corneta a les tropes colonials. En un altre, una dona, la veiem exercint de serventa. Però sense cap mena de dubtes van ser Tebo i Chairallah, dos joves akkes, els que van patir un examen més intens. S’allotjaven a Verona, a la residència del comte Miniscalchi-Erizzo, i l’antropòleg francès Quatrefages es va interessar vivament pel comportament de la parella. En el Congrés Internacional de Ciències Geogràfiques de 1877 va exposar les seves observacions.

Tebo és més afectuós i aplicat en els seus deures, i la seva conducta ha estat sempre excel·lent. Chairallah, més intel·ligent, ha manifestat alguns instints d’odi i venjança. Tanmateix, mai no s’han barallat i s’estimen amb autèntic amor fraternal. Els dos han oblidat la seva llengua materna, i gairebé del tot l’àrab. Parlen l’italià a la perfecció, tot i que al principi van haver de vèncer una gran dificultat per pronunciar paraules amb doble z com bellezza o carezza. En les seves classes s’han mostrat superiors als seus companys europeus de 12 anys. Les notes dels seus professors proven el bon resultat dels seus exàmens de composició, aritmètica i anàlisi gramatical. Tebo toca el piano amb molt sentiment i precisió dues peces d’alguna dificultat, i les seves cartes estan redactades amb gràcia singular. Han estat batejats i manifesten certa devoció. Però el seu confessor no té gaire confiança en les seves conviccions.