AAVV - Àfrica en l'imaginari occidental

On vivien, els pigmeus? Estrabó va voler situar-los, però en la seva Geografia va concloure que «cap viatger digne de crèdit ha parlat d’aquest poble com a testimoni ocular». Actitud prudent que l’honra, però que està en minoria entre els geògrafs antics. Ptolomeu els ubica a Etiòpia amb precisió exemplar, «entre el riu Astopodis i els monts Garbates», mentre que el també geògraf Pomponi Mela els troba a Aràbia, tot afirmant que els pigmeus van tenir una existència real, en efecte... fins que les guerres contra les grues el van exterminar totalment.

En fi, Ovidi, Heròdot, Juvenal, tota la flor i nata de l’antigor clàssica ens aporta detalls sobre els pigmeus, que són tractats com una realitat llunyana, sí, però certa. Amb sant Agustí el pensament clàssic es creua amb el cristianisme.Aquest autor dedica un capítol sencer als éssers aberrants, i entre ells, naturalment, als pigmeus «d’un cubit d’alt». Molesta la seva existència a Agustí, i d’una forma més o menys lleugera es limita a concloure que si Déu els ha creat per alguna cosa deu ser, i que per tant mereixen el baptisme.

L’edat mitjana no farà res més que perpetuar el mite: com que Aristòtil i companyia es referien a aquest poble exòtic, els pensadors medievals es deixen arrossegar per les certeses dels clàssics. Als segles posteriors, per fi, s’eleva un murmuri intel·lectual que qüestiona l’existència d’una raça nana, diguessin el que diguessin els clàssics més venerats. Per abreujar la qüestió, assenyalarem que els textos literaris pateixen l’assalt de la ciència empírica, a la qual li repugna la vigència de «tots aquests mites i mentides», en paraules de Linneo. Però el més curiós és que els científics moderns tenen tant de toixarruts com de fantasiosos els literats antics. És el cas de l’anglès Edward Tyson, que el 1699 edita un desmitificador llibre titulat Anatomy of a Pygmy Compared with That of a Monkey, an Ape and a Man. Lloable esforç si no fos perquè Tyson va analitzar l’esquelet d’un mico. Al segle XIX regna el positivisme científic i els partidaris de l’existència de pigmeus callen, aparentment per a sempre.

I és en aquest moment, contra totes les previsions, quan sorgeix la notícia més inesperada: els pigmeus existeixen realment i es troben al centre d’Àfrica.

ENTRE LA CIÈNCIA I LA LITERATURA

Hi ha un nom en la història de les exploracions al qual no s’ha fet justícia: Paul Belloni Du Chaillu, nord-americà de la comunitat francesa de Louisiana que seria el primer occidental a referir l’existència dels pobles denominats pigmeus. Tanmateix, Du Chaillu no passaria a la història com el seu «descobridor». Aquest honor recauria en l’alemany Georg Schweinfürth, tot i que Du Chaillu va establir contacte amb ells el 1863 i Schweinfürth el 1870. Així doncs, com va consagrar-se el nom de Schweinfürth en detriment de Du Chaillu?

Du Chaillu és el cas de l’explorador vocacional per antonomàsia. El 1855, amb només vint anys, farà un viatge extraordinari: 10 000 quilòmetres a través del continent negre amb l’única companyia de quatre guies nadius. El que resulta increïble no és que Du Chaillu tornés amb èxit de la seva expedició –com així va ser–, sinó que sobrevisqués. El 1860 inicia un segon viatge encara més ambiciós. Bon naturalista, geògraf esplèndid i gran poliglota, Du Chaillu torna als Estats Units amb dades sobre una nova espècie de simis gegants, que ell denomina goril·les, i un poble d’homes nans, anomenats obongos. Els obongos de Du Chaillu són retratats amb una exactitud etnogràfica molt apropiada. Els defineix com a nòmades, caçadors-recolectors i amb relacions de dependència respecte dels pobles bantus locals. A part d’això, el seu informe és notable. Situa el poblat obongo en unes coordenades exactes: 1º 58’ 54” latitud sud i 11º 56’ 38” latitud est. Amb les proves documentals que va dur amb ell després del seu viatge, immens, era previsible que Du Chaillu es consagrés com un dels grans exploradors del segle. Entre d’altres èxits duia seixanta espècies desconegudes d’ocells i vint de mamífers. Va obtenir el reconeixement dels estaments científics? Ben al contrari.

Avui en dia Du Chaillu és reconegut com el primer home blanc que va veure goril·les. En aquella època el goril·la era un mite tan increïble com les suposades races d’homes nans. Du Chaillu va tornar als Estats Units amb gràfics de goril·les i de dwarfs, o sigui, obongos. La resposta del gremi intel·lectual va ser unànime: Paul Belloni Du Chaillu era el pitjor impostor de tota la història científica. Els dibuixos al natural que adjuntava es van considerar com un despropòsit grotesc. Què significaven aquells cranis de bèsties semihumanes i aquells retrats d’homes semianimals? Du Chaillu va patir una campanya de premsa que va acabar per desacreditar-lo. La resta de la seva vida la passaria lluny de la seva pàtria, explorant el nord d’Europa. I en tots els seus llibres –en va escriure molts– mai no apareix la menor ombra d’exageració, molt menys de farsa. Du Chaillu va morir d’èxit. Va aportar moltes novetats al coneixement d’Àfrica. Massa i tot. Si s’hagués centrat en un dels dos temes –obongos o goril·les–, la polèmica li hauria proporcionat aliats. Però aquella allau de sorpreses alimentava la incredulitat.

Georg Schweinfürth ocupa un altre apartat en la tipologia dels exploradors: el dels aristòcrates inquiets. Va néixer en una de les millors famílies de Prússia i es va educar en la prestigiosa universitat de Heidelberg, bressol de la intel·lectualitat alemanya. Els exploradors eren homes inusuals. I Schweinfürth destacava en tot l’espectre de les qualitats. El refinament dels seus gustos només podia equipararse a la seva corpulència física. Els gravats que ens el representen no poden ser més descriptius. Un pam més alt que els acompanyants africans que l’envolten, sempre un gest imperatiu a les mans. Una imatge, per cert, que contrastava amb una gran modèstia de caràcter.

L’exhaustiva formació clàssica de Schweinfürth condicionarà el seu viatge. Homer, Aristòtil i Heròdot eren lectures quotidianes per a algú de la seva classe social. I quan s’apropa a la conca del riu Congo els rumors comencen a assaltar-lo.

Segons els nostres guies, el Nil ens havia de dur a un país on hauríem de lluitar al mateix temps contra grues i contra nans. Molts dels que ens acompanyaven havien vist amb els seus propis ulls el petit poble del mite, i no es cansaven d’explicar-nos el que sabien; coneixements que haurien envejat Heròdot i Aristòtil. Al sud del país dels niam-niams, em deien, hi ha homes de tres peus d’alçada i amb una barba tan llarga que els arriba als genolls. Afegien que aquests nans estaven armats amb llances, amb les que esbudellaven els elefants.

Finalment l’alemany arriba a la residència del rei Munza. Un dia un dels servents de Schweinfürth captura un individu del poble akka al servei de Munza i el porta a la tenda de l’explorador. La reacció d’aquest no pot ser més suggestiva: «Tenia davant meu la viva encarnació d’un mite de mil·lennis». I es pregunta molt seriosament si les grues podrien lluitar contra homes com aquell. Hi ha un cert contrast entre la grandiloqüència narrativa que desplega l’explorador i els fets tal com van esdevenir. Aparentment l’akka no sentia el menor interès per l’interrogatori al que era sotmès i «de sobte, fart de la sessió, el nan fa un salt prodigiós i fuig de la tenda».

Feliçment, Schweinfürth descobreix que entre els pocs akkes que viuen en el poblat del rei Munza hi ha un individu solitari. Els bantus, i fins i tot els altres akkes presents, l’han convertit en el centre de les seves bromes. Schweinfürth hi veu una ocasió única i obté la propietat d’aquest akka a canvi d’un gos.