Lluís Maria Todó - Un diàleg imaginari

Un diàleg imaginari 1a edició: juny de 2021

© 2021, Lluís Maria Todó

© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Disseny i il·lustració: Aina Bonet

Correcció: Maria Cabrera, Maria Bohigas

ISBN: 978-84-7329-308-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments .

LLUÍS MARIA TODÓ

CLUB EDITOR

BARCELONA

A Gabriel Oliver

He passat bastant de temps malalt, més d’un any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia. Durant les primeres setmanes, la medicació semblava afegir-se a la malaltia per forçar-me a la immobilitat; m’esclafava una pesantor estranya, era com si aquest cos meu, tot i estar prim, pesés molt i volgués enfonsar-se, encastar-se al sofà o al matalàs. Jo sabia que no podia fer res més que abandonar-me, deixar-me aixafar sense gastar energia, i procurava no afegir cap comentari mental, cap reflexió a aquella fluixesa total. El meu cos s’havia tornat així, s’havia convertit en allò, jo era així, jo era allò, i hi havia molt poques coses que pogués fer: procurar mantenir la moral alta, prendre’m la medicació puntualment, empassar-me el poc menjar que admetia la meva gana escassa, descansar i dormir.

Em moro, pensava.

Van passar les setmanes, vaig anar millorant, i així que em va resultar físicament possible, vaig tornar a llegir. Al començament ho intentava amb un llibre, però em pesava massa i vaig recórrer al Kindle, un aparell lleuger i pràctic que et permet llegir usant una sola mà i pràcticament a les fosques; molt indicat doncs per a un lector sense força als braços i amb poca claror al dormitori o a la sala. Haig d’agrair a aquest dispositiu, menyspreat per alguns, moltíssimes hores de plaer i coneixement. Un dia vaig pensar que aquest quadret de plàstic lluminós i amical venia a ser el revers angèlic de la bibliofília, afició que tinc per perversa, diabòlica i vulgar.

Si no hagués sigut pel Kindle, difícilment hauria pogut tenir a mà les obres dels meus escriptors predilectes: primer de tot els meus clàssics, els autors que havia estudiat i ensenyat durant molts anys a la universitat, els novel·listes que m’havien ensenyat a llegir i a escriure, que m’havien fet com soc: el primer de tots, Marcel Proust, però també Balzac, Flaubert, Stendhal, Baudelaire, Dickens, Txékhov, Tolstoi, Galdós, Pla, els de sempre; tot depenia del temps que tenia per davant, de l’empenta amb què encetava la lectura, de l’estat d’ànim que tenia i del que volia propiciar. Entre els més moderns, per pocs diners vaig procurar-me alguns dels autors que més m’agraden, que són els que escriuen una mica com els antics: Irving, McEwan, Sebald, Coetzee. Tota la vida he sigut un lector incansable, però em penso que en aquells mesos d’inactivitat forçosa vaig llegir, i sobretot rellegir, quasi tant com en la resta de la meva vida.

Al cap d’uns mesos, el meu cos ja responia als tractaments i va començar a experimentar millores breus i intermitents, que, interpretades pels metges, permetien entreveure una evolució positiva, una via que portava no a la mort, com m’havia temut, sinó a alguna varietat de vida encara impensable, però almenys suficient per poder continuar vivint i, si més no, llegint i escrivint. Vaig decidir que havia d’aprofitar aquelles primeres forces que m’arribaven per fer alguna cosa que m’agradés i em donés més energia, i també la il·lusió d’estar exercint una feina de profit, o almenys un simulacre de feina de profit.

Vaig descobrir que si em col·locava (o demanava que em col·loquessin) els coixins segons una disposició i altura particulars, podia exercir una altra activitat que també m’omplia de satisfacció, aquesta vegada una satisfacció més narcisista i d’un calat intel·lectual potser inferior a la lectura dels clàssics, però que també em tenia distret i content durant hores: em refereixo a col·locar l’ordinador portàtil sobre la tauleta que feia servir per menjar i llegir la premsa, i recuperar textos meus.

Donades la meva edat i dedicació a la docència universitària, el disc dur del meu portàtil és un dipòsit ple de textos procedents de diferents ordinadors, i escrits originalment en tota mena de formats i llenguatges al llarg de molts anys. Pel que fa als continguts, hi tinc milers, em penso, de pàgines de diaris o dietaris, des dels anys vuitanta (els anteriors estan escrits en quaderns) fins just abans de la malaltia, i un nombre encara més gran de pàgines amb articles, notes per a cursos i seminaris, conferències, assaigs i intents d’assaigs, estudis a mig fer, esbossos, esquemes i fragments, novel·les i relats.

Aviat vaig estar tip de rellegir diaris antics i vaig desviar l’atenció cap a les altres carpetes, les de contingut professional, segons deia l’etiqueta. El primer efecte d’aquella recuperació va ser revifar el record dels meus anys de professor; molts, des dels vint-i-cinc fins als seixanta-cinc, quan em vaig jubilar poc abans de posar-me malalt. Milers d’hores parlant d’escriptors francesos davant de nois i noies que al començament venien bastant ben preparats i després van anar sent cada vegada més nombrosos i menys informats.

¿He sigut un bon professor?, se’m va acudir un dia. Qui sap. ¿Pot ser un bon professor, algú que s’ha fet professor de literatura perquè ha admirat els seus professors de literatura, i perquè sap que aquest ofici li permetrà passar-se la vida entre llibres, llegir-ne molts i parlar-ne molt, i sempre amb l’objectiu mig amagat de tenir temps per escriure’n algun? No ho sé. No sabré mai si he sigut un bon professor, un bon traductor, i no diguem ja si les novel·les que he escrit tenen algun valor. És la mena de pensament que més val evitar, perquè et tortura i no porta enlloc.

Sé que no vaig ser un professor popular, d’aquells que van a prendre cafè amb els alumnes a la sortida de classe i s’hi mantenen en contacte un cop acabats els estudis. També sé que durant uns anys —després em va passar— em preocupava la raó de ser dels estudis de lletres. La resta d’estudis i especialitats, pensava, impliquen un aprenentatge, la transmissió d’uns sabers pràctics: a la facultat de medicina t’ensenyen a curar malalts, a la d’arquitectura s’aprèn a aixecar edificis, a la de química a analitzar substàncies i fins i tot, si tens sort, a la d’història t’ensenyen a ser historiador. Però ¿a la meva? La ineludible realitat és que a la facultat de filologia uns professors de literatura t’ensenyen, no pas a escriure, sinó a ser professor de literatura. En altres paraules, el professor t’entrena perquè repeteixis allò mateix que ell ha llegit als llibres o sentit dels seus mestres, i que repeteix davant dels seus alumnes. Quan hi penses no és gaire estimulant, però acabes habituant-te a aquest bucle ineludible.

Sobre el meu pas per la universitat, entre els papers antics, vaig trobar això, que em sembla que ve a tomb:

Ahir al vespre estava escoltant a la ràdio l’ Obertura Acadèmica