Lluís Maria Todó - Un diàleg imaginari

No m’estendré sobre Balzac, indubtablement el mestre en molts sentits de, almenys, Flaubert i Proust; un escriptor fascinant i genial que té una particularitat curiosa: escriu bastant malament. Això ho notes sobretot quan el tradueixes, tot i que jo només n’he traduït dues obres breus: La mujer de treinta años i Tratado de la vida elegante . Doncs bé, mentre em dedicava a traduir —potser la feina que prefereixo entre les tres que he exercit: ensenyar, traduir i escriure—, topava constantment amb frases mal construïdes —no pròpiament incorrectes (de vegades també), però sí barroeres, desequilibrades, cacofòniques— i, cosa tal vegada pitjor, amb sentències i pensaments d’una vulgaritat que feia vergonya, ximpleries que proferia el novel·lista omniscient com si fos déu nostro senyor, com per exemple aquesta, tan actual: “Sentir, estimar, sofrir, sacrificar-se, serà sempre el text de la vida de les dones.”

Vaig concloure que aquella experiència de traducció era molt interessant, que potser alguna vegada podria treure’n algun profit acadèmic, i no hi vaig pensar més. Fins que un dia, llegint un text d’un dels meus assagistes preferits, Simon Leys, un breu assaig titulat senzillament Balzac , vaig trobar aquesta mateixa idea expressada sense embuts i amb una seguretat que jo no havia tingut. Diu Leys: “La prosa de Balzac està plena d’idees estrambòtiques, de metàfores coixes, de tòpics feixucs i de manifestacions diverses d’ingenuïtat i de mal gust.” I en dona alguns exemples meravellosos: “Fills meus, digué el marquès agafant-los tots tres de la mà”, “Sòcrates, una de les més belles perles de la humanitat”, “El seu pit, si bé velat per una gasa aèria, fou devorat pels ulls encisats d’Abel, que en el silenci de la nit pogué sentir el murmuri d’aquells globus d’ivori”.

Aquestes frases resplendents d’absurd i vulgaritat, o les freqüents incorreccions, o els tòpics que Balzac fa passar per pensaments originals i profunds, tot això no pot ser atribuït a la deixadesa o a la distracció: a la seva manera, Balzac era un escriptor molt escrupolós, que corregia fins al mateix moment en què el text entrava a impremta. Balzac era així, no n’hi ha hagut mai cap altre com ell. En paraules d’André Gide: “El cas de Balzac és un dels més extraordinaris, un dels més inexplicables de la nostra literatura, de totes les literatures.” No sé si és concebible un pintor genial que no sàpiga dibuixar o un músic genial sense oïda, em penso molt que no, però Balzac és, sense cap mena de dubte, un novel·lista genial que escrivia malament.

Aquesta extravagància estilística té un efecte col·lateral molt curiós: Leys cita el cas del sinòleg anglès Arthur Waley, que preferia llegir Dickens en xinès i afegia que Balzac era un altre escriptor que guanyava en traducció. Això és una cosa estupenda per als traductors, que solem ser víctimes (almenys a mi em passa) de la melancolia que produeixen les pèrdues en traducció i sempre considerem superior l’original a la nostra versió, per bona que sigui... a menys que l’autor de l’original es digui Honoré de Balzac. La meva breu experiència m’inclina a donar la raó a Leys: Balzac, traduït, ja no sona com un fulletó sentimental corcat d’estereotips verbals que narra unes històries formidables amb una habilitat aclaparadora. La millora s’explica perquè els estereotips verbals van molt lligats a cada llengua i cada cultura, i per tant en traducció queden en suspens i es poden neutralitzar. Gràcies a això Balzac sona molt més neutre en castellà (o en català o en alemany) que en francès, i això en el seu cas vol dir que sona molt més bé.

No sé si ha quedat prou clar: jo soc un admirador sense reserves de Balzac, i si no l’incloc en el grup d’escriptors que comentaré en aquest llibre és perquè, com que a mi l’edat de formar-me acadèmicament em va agafar en plena esplendor del formalisme, l’estructuralisme, etc., vaig adoptar com a objecte d’estudi (i ídol literari juvenil) Flaubert, que, a més d’escriure impecablement, era el més formalista, l’autor que sense cap mena de dubte podia il·lustrar amb més literalitat la noció de moda en aquells anys, la noció d’Escriptura. Però han passats els anys i les modes, i ara, sigui dit entre nosaltres, declaro sense embuts que m’ho passo més bé llegint Balzac que Flaubert.

Stendhal va parlar d’ell mateix contínuament, de moltes maneres i seguint estratègies molt complexes. Va usar uns cent cinquanta pseudònims (sens dubte l’odi ferotge que va professar tota la vida al seu pare i a la família paterna té a veure amb aquest refús d’usar el cognom Beyle), i no solament com a autor: a la làpida que va voler per a la seva tomba es canvia el nom (vol que se l’anomeni Arrigo, que és Enric en italià, ell que a la vida civil era Henri) i diu que era milanès, quan va néixer a Grenoble, al Delfinat francès.

En la que és probablement la millor de les seves autobiografies, Vie de Henri Brulard , va declarar: “Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa.” Quan m’atabala el terrabastall nacionalista local, procuro pensar en Henri Beyle. Stendhal va escriure, a més de dues novel·les genials i un munt de relats molt bons, un diari complicadíssim de desxifrar, ple de claus i codis secrets; va encetar dues autobiografies que no va acabar mai, una amb el seu nom canviat, i moltíssimes obres inclassificables, totes apassionants. Per dir-ho amb paraules de Stefan Zweig: “Pocs escriptors han mentit tant i de manera tan apassionada com Stendhal; però també són pocs els que han dit la veritat d’una manera millor i més profunda.”

Flaubert, d’adult, va proposar-se escriure unes novel·les totalment impersonals , un intent molt nou en el seu temps. Ho va justificar dient que “el primer que passi és més interessant que jo, perquè és més general”, una afirmació tirant a coqueta que pot desorientar. De fet, la impersonalitat que volia Flaubert per a les seves novel·les té unes altres raons de ser i una dimensió més profunda, que alguns estudiosos han posat en relació amb l’ateisme de l’autor; després de tot, eliminar de les novel·les l’autor omniscient pot semblar una mica matar Déu. En qualsevol cas, no crec que siguin fets independents que l’inventor de la novel·la impersonal sigui també l’autor d’una quantitat ingent de cartes, on apareix sense entrebancs aquella veu individualíssima que havia sigut treballosament suprimida de l’obra de ficció. D’altra banda, els excessos verbals de Balzac, un escriptor ineludible en aquells anys, podrien ser un altre estímul per eliminar del text novel·lesc la veu del narrador, aquella veu estrident i matussera que tant perjudica les novel·les de Balzac.

Pel que fa a Marcel Proust, va trigar bastant de temps a descobrir la manera de parlar d’ell mateix en una obra de ficció, i un cop la va haver trobat, va ser capaç d’escriure una novel·la llarguíssima, d’unes 2.400 pàgines, una obra mestra narrada per un personatge que no té nom (com la protagonista de Rebeca de Hitchcock) i que sol designar-se com el Narrador. Aquest Narrador en primera persona és i no és Marcel Proust, i explica una història que és i no és la de l’autor de la novel·la, titulada en francès À la recherche du temps perdu i en català A la recerca del temps perdut . Roland Barthes va aventurar la hipòtesi que Proust va poder posar-se a escriure aquesta novel·la el dia que va trobar els principals topònims i antropònims, o més exactament, tot el potencial poètic que contenen alguns noms propis. Però també és concebible que l’impuls per posar-se a escriure li vingués d’haver descobert aquest lloc enunciatiu tan complex, aquest Jo únic en la història de la literatura, cosa que li va permetre determinar la magnitud del seu projecte, inscrit dins d’un gènere totalment nou on encaixen sense conflictes la novel·la tradicional, les memòries i l’assaig.