Lluís Maria Todó - Un diàleg imaginari

de Brahms i al final, quan apareix radiant i victoriós el Gaudeamus igitur , em va envair un orgull desconegut, que d’entrada em va semblar ingenu i banal, potser ridícul. Em vaig aturar a pensar-hi i se’m va fer present un fenomen lingüístic que podria relacionar-se amb aquell orgull: dir, o pensar, “treballo a la Universitat” és un sintagma amb un règim lingüístic particular, en el sentit que canvia notablement de significació i funcionament quan hi canviem el complement locatiu: diem treballar “a la Universitat” (que pot ser la catalana, la belga o la canadenca) però treballar “en un institut”, i la substitució del determinant és fonamental. De la mateixa manera, és diferent “treballar a la Ford” o “treballar al Ministeri de Cultura” o “treballar al Prado” o “al Louvre”. Sí, “treballar a la Universitat” és diferent de treballar + qualsevol altre complement, i és un sintagma que, almenys quan jo era jove, irradiava prestigi. Penso que, abans, aquest prestigi el percebien totes les persones cultes, però no estic gens segur que el fenomen hagi perdurat fins ara. Em sembla molt que “la Universitat”, així, amb majúscula i en singular, ha deixat d’emetre raigs de llum i il·luminar-ho tot, perfundere omnia luce , com diu, o deia, l’escut de la meva antiga facultat.

En resum i recapitulació, no estic segur de com hauria de qualificar la meva carrera de professor, però, això sí, durant molts anys he tingut la gran sort de sentir la vibració del prestigi cada vegada que entrava per la majestuosa porta neoromànica que dona pas al Pati de Lletres, primer com a estudiant, després com a professor. Fins que un dia em vaig trobar al pati sense haver-hi pensat.

Van passar unes setmanes més, els especialistes em van trobar bastant millorat i vaig poder passar estones assegut a la taula del menjador, prop de la finestra que dona a un jardí. Aleshores, repassant els meus records de professor als diaris dels anys de docència, i els articles i conferències sobre els escriptors que més m’estimo i més m’han ensenyat, disfrutant de forces noves i d’una postura que també em resultava nova i m’infonia ganes de treballar, se’m va acudir la idea de recollir i refer alguns d’aquells papers per mirar de recordar i comentar el que havia explicat feia anys, i també explicar algunes coses que no havia explicat llavors perquè encara no les sabia. Vaig pensar que podria resultar distret per a mi, i potser profitós per a algú, narrar el que em sembla que sé i que he après llegint, ensenyant i traduint Stendhal, Flaubert i Proust, i intentar explicar el que m’han fet veure els seus llibres i com els he vist jo, tant els autors com els seus escrits.

Així va sorgir la idea d’aquest llibre que ara enceto. Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i d’altres que procedeixen d’articles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe. Tot ha sigut revisat i adaptat i gira entorn d’uns quants temes: la condició d’escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l’acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l’art com a transcendència, les relacions entre la literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això.

No es tracta, doncs, d’assaigs originals sobre la filosofia o l’estètica d’aquests escriptors —jo he sigut un docent abnegat però un investigador més aviat absentista—, sinó d’una cosa molt menys ambiciosa, que espero que resulti instructiva i amena, segons mana el precepte clàssic. Són relats sobre com van viure la literatura Stendhal, Flaubert, Rimbaud, Proust, Barthes i altres, com van concebre la pràctica de l’art, com van voler combinar, o com van renunciar a combinar, l’escriptura i la vida, com van aprendre a coneixe’s escrivint, com els he llegit jo. El meu estat de salut no em permet gaire més.

Flaubert i Proust són escriptors amb qui he mantingut i mantinc una relació molt particular. Del primer he traduït al català les que solen considerar-se les seves millors obres, Madame Bovary , L’educació sentimental i els Tres contes ; no he traduït la novel·la que Flaubert va deixar inacabada en morir, Bouvard i Pécuchet , que hauria arribat a ser una obra mestra, si és que ja no ho és així, inacabada, o si és possible acabar un projecte de tals dimensions, ambicions i característiques.

De Proust només he traduït, al castellà, un breu recull de màximes extretes d’ A la recerca del temps perdut , però és possiblement l’escriptor que més importància ha tingut en la meva vida, tant professional com privada, i estic totalment d’acord amb els lectors que el consideren un dels escriptors més grans de tots els temps, i també amb aquells que sostenen que llegir-lo et canvia la vida. En el meu cas, si he arribat a escriure novel·les, les ganes les tenia de ben petit, no puc saber per què, però la mena de novel·la que volia escriure em va aparèixer quan vaig haver llegit Proust. Dit d’una altra manera: amb Proust vaig creure que es podia fer bona literatura parlant només de les coses que has vist i que has viscut, sense apel·lar a la fantasia —en tinc poca. No sé si això ha resultat beneficiós o nociu.

De Stendhal, que vaig llegir sistemàticament per complir un encàrrec editorial que finalment no va arribar a terme, no n’he traduït res, però em sembla que n’he après o n’estic aprenent moltes coses, i molt importants. Ara, quan repasso les obres de Stendhal, publicades en vida o pòstumament, la cosa que em ve més de gust és continuar llegint i tornar-les a llegir, i llegir-ne més i més, i cada lectura em deixa més admirat, més content i més savi.

I així com Flaubert i Proust poden exemplificar la renúncia a viure com a condició per poder escriure, Stendhal vindria a il·lustrar el cas contrari, i llegir-lo t’ensenya la seva manera tan particular, tan hàbil i simpàtica de combinar sense gaires manies la vida i l’art, i d’afrontar la dificultat d’escriure amb unes estratègies que no paren de sorprendre el lector.

També evocaré altres escriptors que han sigut importants per a mi: Arthur Rimbaud, que vaig començar a llegir de molt jove, i que també representa un cas invers als de Flaubert i Proust. Si aquests van renunciar a viure per escriure, Rimbaud va començar a escriure quan era un adolescent i ho va deixar córrer quan encara era molt jove, als vint anys. Arthur Rimbaud era un noi molt guapo que va viatjar sense parar per Europa i Àfrica, va ser amant d’almenys dos grans poetes, Paul Verlaine i Germain Nouveau, i em feia somiar molt quan jo també era molt jovenet i portava una vida perfectament sedentària i bastant convencional.

En alguns aspectes, André Gide es pot veure com una contrafigura de Marcel Proust: eren amics, Gide era més gran i era un personatge important en el món literari parisenc. Tots dos eren homosexuals, però als seus llibres tracten el tema de maneres oposades, en una divergència interessant i actual. Gide va ser molt important per a mi en la primera joventut, i alguns llibres seus van ser decisius en l’acceptació de la meva sexualitat. Es diu que Proust et canvia la vida. És veritat però no és tota la veritat, molts llibres poden canviar-te la vida; la meva, entre altres llibres, la van canviar les obres de Gide Les Nourritures terrestres i Si le grain ne meurt.. .

També vaig tenir una relació (imaginària) molt especial amb Roland Barthes, un dels crítics literaris més eminents dels anys seixanta i setanta. Barthes, després d’escriure assajos sobre semiòtica i literatura, va començar a publicar uns llibres molt diferents, uns textos on parlava en primera persona i amb un to inusual en aquell moment, fins que un dia va anunciar públicament que es proposava escriure una novel·la. Va morir abans de posar-s’hi, en un accident de trànsit, als seixanta-cinc anys.

Читать дальше