AAVV - Àfrica en l'imaginari occidental

Quan els dignataris de la cristiandat medieval perseguien el Preste Joan, no expressaven una curiositat essencialment científica. Quan els aventurers esperaven trobar l’Atlàntida homèrica a les Canàries, o a Ile-Ife, o al Gran Zimbabwe, no buscaven dades contrastables. Quan les pantalles retrataven Tarzan de les mones, o la Reina d’Àfrica, o el superheroi explorador amb salacot, no complien una funció documental. Ni els cooperants quan anhelen la redempció africana, ni els estudiosos quan construeixen –construïm– el somni de l’afroil·lusió. No cal dir que el mite de Shaka Zulu, o de la dinastia salomònida a Abissínia, o del serpent Wagadu, no arrenquen de l’ànsia de coneixement.

Una rondalla no festeja amb la veritat empírica, sinó amb la credulitat. Aspira menys a convèncer que a seduir. Un mite, com els bons somnis, i com la bona religió, està destinat a fer-nos dormir tranquils. Com si d’un sedant opiaci es tractés. Els rhodesians que creien en els orígens fenicis, hebreus o sabeus del Gran Zimbabwe, podien dormir d’una tirada. Quan l’arqueòloga Caton-Thompson els va demostrar que anaven ben errats, van entrar en una fase d’insomni depressiu. Karen Blixen, en Memòries d’Àfrica, empaitava un paradís que l’alliberés dels seus fantasmes puritans. Els cooperants dormen millor si pensen que la mare Àfrica, generosa i agraïda, els acull amb els braços oberts; i els africanistes reposen –reposem– en creure que el continent negre té un destí lluminós. Els mites són somnis terapèutics, que espanten els nostres pitjors malsons.

Aquells que expressem un interès genuí pels mites tenim el consol de pensar que som gent força corrent. Necessitem la teràpia de l’il·lusionisme. En el cas dels que hem escrit aquest llibre, es pot dir que perseguim una llegenda africana que ens ajuda a desterrar el malson de l’afrocatastrofisme. Busquem un blindatge contra certa realitat africana, no pas contra la realitat absoluta, sinó contra la realitat convencional, aquella que apareix en les avaluacions oficials. I pel que fa a l’Àfrica, la realitat política i econòmica que s’expressa en estadístiques i en notícies de premsa no és, desenganyem-nos, una catifa de flors. La funció del nostre somni particular, doncs, és la d’exorcitzar els dimonis de certes realitats materials.

Els que s’han fet grans a cop de maça, a cop de maça africana, saben que el resultat de la maduració acaba generant una desconfiança marcada en les realitats institucionals i de mercat. En un llibre anterior, Más allá del Estado: pueblos al margen del poder, bona part dels que col·laborem aquí ja vam expressar la nostra suspicàcia respecte al model homologat de l’estat-nació a l’Àfrica. Al sac hi podríem afegir recels profunds respecte a la recerca positiva, les dades sobre la productivitat, els índexs de benestar, la democràcia, els discursos presidencials, les publicacions oficials... No és una malfiança original, és la que ens encomana i transmet la societat africana.

Quan l’estudiós J. F. Bayart va proclamar que l’etnicitat africana era un teatre d’ombres, sotmès a la corrupció i a la política del ventre, segurament tenia raó. Les identitats africanes, com les d’Europa o les de Melanèsia, són un intangible, producte del geni, difícils de mesurar i de verificar. Els estats tenen fronteres i ministeris, els sentiments d’adscripció només compten amb visions i emocions. Les ètnies formen part, a la seva manera, d’autèntiques arquitectures mitològiques. La majoria dels que escrivim aquí, doncs, estaríem d’acord amb la definició de Bayart, però no estaríem d’acord amb la intenció. Els mites ètnics són això, mites, falòrnies, ombres; la qual cosa no significa que deixin de ser ben reals, i sovint més influents que les llums i les siluetes que projecten aquestes ombres. Per això desconfiem dels actors que es mouen en l’escena, i ens fixem en les ombres platòniques que produeixen. Ombres que potser no existeixen, en el sentit més materialista del terme, però que hi són, com les meigues gallegues.

Constituïm, doncs, una singular acadèmia dels desconfiats, i en aquest punt algú podria protestar que, posats a dubtar, també podríem contemplar les llegendes amb franca aprensió. Potser sí, però el problema és que ens ajuden a conviure amb l’Àfrica. I així, mentre en l’anàlisi econòmica i política podem festejar amb el deconstructivisme, en el terreny de la fabulació no. L’estudi materialista de l’Àfrica ens ha portat decepció i frustració, les faules ens han regalat complicitat. No abordem les llegendes per desmitificar-les, ni per ridiculitzar-les, ni per destruir-les. No ens ho podem permetre. Ni tan sols pel que fa a les quimeres colonials i supremacistes emeses a partir de l’Europa imperialista. Les estudiem perquè ens interessen de debò; perquè considerem que són reveladores; perquè, encara que no formin part de la realitat material, són reals. Resideixen en els imaginaris col·lectius, que de vegades resulten més poderosos i dinàmics que el preu del cacauet.

En resum, diria que, com a africanistes, o africanòfils, hem acabat desconfiant gairebé de tot, llevat del més indemostrable. Els kaffirboeties hem crescut, i hem abraçat les promeses més improbables. Les dels mites en general, i la promesa de la nostra quimera en particular. Som, al capdavall, afroil·lusos. Anys de recerca, de treball de camp i de debat ens hi han conduït. Ho som per experiència.

ALFRED BOSCH

EL SECRET D’HOMER (OCCIDENT I ELS PIGMEUS)

Albert Sánchez Piñol

Antropòleg. Membre del CEA

El tracte que Occident ha reservat als pobles primitius ha tingut nombroses variants. Des del simple menyspreu fins al pur genocidi, incloent-hi totes les formes de domini. Amb els pigmeus va voler establir una relació única: els va imaginar. I, de fet, la història dels pigmeus és la història de com Europa inventa i reinventa, construeix i reconstrueix un imaginari pigmeu. La primera referència no pot ser més antiga. La trobem a la Ilíada d’Homer:

Així puja fins al cel la sorollosa veu del poble alat de les grues / quan fugint dels gels i els torrents celestials creua la impetuosa mar / cauen des de l’aire i amb un combat terrible / porten la destrucció i la mort a la raça dels pigmeus (Ilíada III, 2-6).

Potser hagi estat un dels versos que més polèmiques ha generat en la història de la literatura. És molt possible que l’autor només busqués una metàfora per descriure un combat entre grecs i troians. Però en el món antic Homer ja era un clàssic i els seus textos, més enllà de la poesia, es consideraven veritats irrefutables. I és així com en la literatura grecoromana la fantasiosa guerra entre grues i una raça de nans –Pygme no era una altra cosa que una mida equivalent a 34 centímetres– se’ns apareix amb una vehemència sorprenent, a la frontera entre l’absurditat i la puerilitat.

Segons el grec Basílides, els pigmeus combaten les grues cavalcant perdius, amb la qual cosa descriu una de les primeres batalles aèries de la història. Menecle de Barca parla de pigmeus en guerra contra les grues... i també contra les perdius. Encara que sembli increïble, hi ha autors amb més imaginació: segons Ctesias habiten a l’Índia, són negres i les seves bèsties de càrrega són tan nanes com ells. El rei de l’Índia estava protegit per una guàrdia pretoriana de 3000 pigmeus armats. Ferotges guerrers, hem de suposar. Malgrat tot, algú tan influent com Aristòtil s’atreveix a afirmar que «els pigmeus no són una faula. Existeixen realment, són extremadament primitius i munten en cavalls proporcionals a les seves mides. Viuen en cavernes». En la seva Història Natural el romà Plini ataca els pigmeus cavernícoles d’Aristòtil: ens assegura que viuen en cabanes de fang construïdes amb restes de closques d’ou i plomes. Ous i plomes de grues mortes en combat, és clar. L’estatura dels pigmeus clàssics genera agres polèmiques, tot i que algun autor conclou que és de «tres punys sobreposats l’un a l’altre amb el dit polze amunt». Poca cosa, doncs, per a lluitar contra hordes de grues assassines.