AAVV - Àfrica en l'imaginari occidental

I conclou:

En resum, tot i la seva petita estatura, els braços excessivament llargs i unes cametes curtes, són autèntics homes, i els que havien volgut trobar semimicos s’equivocaven completament.

Els pigmeus importats van seguir un circuit quasi idèntic. En primera instància causen expectació; immediatament després generen un debat incert; per fi se’ls abandona en la perifèria social. El cas més extrem i paradigmàtic va succeir als Estats Units. Els americans eren més pragmàtics, o potser havien llegit menys els clàssics. El fet és que van sentir molt poc respecte per tots aquells «mites vivents», i el primer pigmeu que va trepitjar el país va ser tractat com un rar espècimen. No fem servir cap figura retòrica: el van ficar directament al zoològic de Nova York. El 1906 la premsa de Nova York ho anunciava en els termes següents:

Pigmeu africà, Ota Benga. Edat, 23 anys. Alçada, 4 peus i 11 polzades.

Pes, 103 lliures.

Portat del riu Kasai, Estat Lliure del Congo, Àfrica central,pel Dr. Samuel Verner.

S’exhibeix cada tarda durant el mes de setembre

Algunes veus crítiques van aconseguir treure Ota Benga del zoo, que va ser acollit amb certa benvolença per religiosos locals. Però el seu destí seria molt trist. No va poder adaptar-se a Amèrica, i tot i les seves esperances mai no va poder tornar a Àfrica. El 1916 Ota es va suïcidar d’un tret al cor.

PIGMEUS: EL MIRALL AMPLIFICADOR

Vist amb perspectiva, els drames personals associats a la qüestió pigmea ens resulten commovedors. Podem deduir la qualitat literària de trajectes que comencen a la selva africana i acaben al servei d’un aristòcrata europeu, en l’exèrcit italià amb una corneta entre les mans, o fins i tot en el zoo de Nova York. Però aquesta barreja d’aventures, i desventures, no va ser patrimoni exclusiu dels pigmeus. Alguns occidentals van fer el camí invers. I al segle XX succeeix alguna cosa de semblant al que ja van patir els clàssics. A l’època antiga els pigmeus eren un poble que se situava més enllà de qualsevol horitzó geogràfic. L’absència de referències creava un buit que podia suplir-se amb qualsevol idea més o menys fabulosa. En el segle XX la distància física és substituïda per la cultural. Els pigmeus s’erigeixen en el prototip de la societat exòtica, absolutament aliena a les pautes culturals d’Occident. L’etnògraf modern ha d’afrontar i descriure un món que no admet simetries ni paral·lelismes amb el seu. Però realment és així? O potser el bagatge cultural de l’observador interfereix, i fins i tot s’imposa, al dels observats?

El gran especialista en pigmeus de la primera meitat del segle va ser, sens dubte, Paul Schebesta. A ell li devem les primeres monografies detallades sobre els pigmeus mbutis. Però a Schebesta el movia alguna cosa més que un simple estudi etnogràfic. En una patètica carta escrita a Europa conclou que, per desgràcia, creu que ha trobat «un poble sense Déu». Allò sorprenent és que Schebesta no admet les seves pròpies conclusions. Continua investigant amb un zel extraordinari, fins que troba lleus indicis que els pigmeus tenen creences religioses, i a més de perfil monoteista. Poc després les proves es confirmen: entre les cançons dels mbutis apareix un terme que indubtablement es refereix a un déu suprem. Satisfet per fi, el nostre etnògraf torna a Europa per escriure les seves troballes en el camp de l’antropologia religiosa.

Temps després se sabria que el terme que Schebesta havia confós amb la paraula Déu no era res més que un subjuntiu bantu, que en el dialecte local significava «tornem tranquil·lament a casa». Era molt probable, perquè la cançó descrita per Schebesta era el d’unes dones mbutis que es dirigien a les seves cabanes després d’una jornada al bosc. Schebesta havia estat alumne de Wilhelm Schmidt, per a qui l’estudi dels pigmeus constituïa «un dels més importants i urgents problemes de l’etnologia i l’antropologia». L’obra principal de Schmidt va ser L’origen de la idea de Déu. I Schebesta, a més d’historiador, era sacerdot. Tot plegat fa pensar que no eren els pigmeus els que buscaven Déu en el cor de les tenebres africanes, sinó més aviat Schmidt i Schebesta.

D’alguna forma, doncs, els individus que observen els pigmeus tendeixen a projectar-hi els seus anhels i frustracions. Els pigmeus es converteixen en una mena de gegantina lent d’augment. Però si aquesta lent projectava els desitjos cap a fora, també podia amplificar les frustracions. En alguns casos fins a límits realment perillosos.

En la dècada dels anys trenta apareix un personatge singular: Patrick Putnam. Nord-americà desplaçat al Congo belga en qualitat d’agent sanitari, Putnam va sentir una irresistible atracció pels pigmeus mbutis i acabaria residint entre ells. Putnam admirava l’obra de Schebesta. I la seva ambició secreta era escriure un llibre d’antropologia que es convertís en l’obra definitiva sobre el tema pigmeu. Es va instal·lar al centre de la selva de l’Ituri amb la seva dona, en un deliciós paratge que va acabar sent batejat com Camp Putnam. L’antic agent sanitari aviat es va convertir en una mena de reietó local. Pigmeus i no pigmeus freqüentaven l’establiment. Fins aquell moment ningú no havia mantingut un contacte tan intens i perllongat amb els pigmeus com Putnam. En les dècades següents la parella va rebre moltes visites de l’exterior. Tots coincidien a descriure el Camp Putnam com l’expressió més aproximada al paradís terrenal. No ho era.

Tot i que Putnam volia equiparar-se a un Schebesta, seria més apropiat comparar-lo amb un altre personatge que ja hem vist, Georg Schweinfürth. Putnam i Schweinfürth van ser dues figures antipòdiques. L’alemany va estar molt poc temps amb els pigmeus, però va escriure un llibre inoblidable. El nord-americà va residir vint-i-dos anys entre ells, però no va escriure res. Entre els talents de Putnam, simplement, no s’hi trobava la facilitat literària. Consumit per una malaltia atroç, en algun moment va comprendre que el seu llibre mai no arribaria a existir. I encara pitjor: començaven a existir llibres de terceres persones que escrivien... sobre ell!

El treball de camp etnogràfic és una pràctica essencialment violenta. El bon antropòleg vol saber-ho tot de la societat que estudia. Una inclinació que, en una

o altra mesura, obliga a indagar en terrenys fangosos. Ningú no vol mostrar-se públicament en la seva totalitat, ni les societats ni els individus. I Patrick Putnam no era una excepció. De sobte, la imatge que s’havia creat d’ell mateix com un savi paternal, molt més a prop de l’objecte d’estudi que els antropòlegs de saló, s’ensorrava. Perquè hi havia una altra imatge possible de Putnam: col·laborador indirecte del colonialisme, dèspota d’un regne microscòpic que havia fundat a la selva, propietari d’un harem que incloïa dones pigmees i no pigmees. Segons la seva esposa, «va convertir la meva vida en un infern».

Els últims anys de Putnam van estar presidits per la demència. Atrapat per les seves pròpies limitacions, el pulcre mirall que havia volgut aplicar als seus pigmeus revertia sobre la seva pròpia persona. En un dels cada cop més freqüents atacs de bogeria –o de lucidesa, segons com es miri– va llençar barranc avall la seva màquina d’escriure. Tot un símbol. Havia arribat al Congo per desxifrar la vida dels pigmeus i va acabar desxifrant la seva. Per desgràcia, la resposta era horrorosa. En una nota redactada poc abans de morir es descrivia en termes apocalíptics: «Espantós! Desgraciat! Positivament estèril!»

Patrick Putnam va fer un judici massa sever de Patrick Putnam. La seva vida va ser la d’una baula gens menyspreable en la cadena de relleus que era, i és, la investigació antropològica al bosc de l’Ituri. Va succeir Schebesta –havia arribat al Congo poc després que Schebesta se n’anés, amb qui va mantenir una breu relació epistolar– i va precedir Colin Turnbull. Sense l’hospitalitat que li va dedicar Putnam, a Turnbull li hauria resultat molt difícil treballar a la zona.