Miquel Bassols i Puig - Autoritat i autoritarisme

És innecessari d’assenyalar, com una de les més interessants, la reacció que, produïda per la crisi de l’autoritat, obrí les portes al que podríem anomenar l’hora de l’Action Française (Pla, 1977: 15).

Avui podem trobar-ne l’expressió manifesta en moviments autoritaris com el de Marine Le Pen a França o el de Vox a l’Estat espanyol, però també més enllà. En aquest context, el subtil diagnòstic que aleshores feia Josep Pla sembla prou adequat al moment actual:

Els partits, els moviments, moren del mal de la unanimitat i viuen de l’escissió. La crisi de l’autoritat és l’estisoreig providencial, la poda de la vinya de Catalunya (Pla, 1977: 14).

Cal aturar-se en aquesta lògica que s’alimenta de la seva pròpia contradicció, d’aquest «estisoreig providencial» d’una vinya que només pot subsistir entre «la unanimitat i l’escissió». Ben actual, en efecte, pel que fa a la política de partits que coneixem aquests dies. És, diu Josep Pla, una altra manera de situar aquella divisió subjectiva, hamlètica, del «ser o no ser» català. Aquesta fórmula té una interpretació analítica només puntuant-la així: «ser o no: ser». Només cal aquesta lleugera puntuació gramatical de la fórmula clàssica de la tragèdia de Shakespeare –dos punts que marquen també una inflexió de la veu–, per trobar l’única resolució possible que porta a l’acte d’una autoritat responsable. «Ser o no: ser». Cosa que vol dir: entre la voluntat de ser i la manca d’ésser, només hi ha una alternativa: ser, assumint l’escissió, la divisió subjectiva inherent al fet d’existir. Hamlet, simplement, no pot –o no vol– pagar el preu que implica desitjar i escollir allò que desitja. Perquè escollir vol dir perdre l’objecte ideal i suposadament complet, el paradís somiat, ja sigui que l’anomenem «Ítaca», «Independència», «Unidad de destino en lo universal», «Amor del pare», «Desig de la mare» o de qualsevol altra manera. I aquesta pèrdua no és una conseqüència de l’elecció, n’és una condició, és el mitjà per tal de portar el desig a l’acte. Els psicoanalistes ho entenem com la lògica de la pèrdua necessària per tal de ser conseqüent amb allò que es desitja, una elecció davant de la qual es troba cada subjecte en un moment o un altre de la seva vida quan es tracta d’una elecció decisiva. Es la lògica que resulta d’una falsa alternativa: o la bossa o la vida. Si vols conservar la bossa, perds la bossa i la vida alhora. Només queda, necessàriament, l’alternativa d’una vida sense bossa, una vida podada però també empoderada, com diuen ara. Millor dit, una vida autoritzada de manera autèntica. Tota veritable elecció suposa una pèrdua de gaudi*, una pèrdua de la satisfacció esperada, però també una pèrdua necessària per tal de portar el desig a l’acte. És sempre un acte simbòlic, sens dubte, com ho és de fet qualsevol acte veritable. Simbòlic, però de conseqüències ben reals. No hi ha, doncs, política que no passi per una pèrdua del gaudi promès com a condició d’un desig irrenunciable. 7Malgrat que sembli un argument tan poc políticament correcte és, de fet, la veritat de tota política sostenible. De fet, és tan poc correcte que cap polític sembla atrevir-se avui a sostenir-lo de manera explícita, per por sens dubte de perdre, de perdre vots en primer lloc. El pitjor pendent de la política és, però, aquell que segueix i alimenta una promesa de gaudi sense pèrdua, tan llaminera com impossible. I a força de no voler perdre la bossa, perdem però la vida. Davant d’aquesta lògica implacable, Josep Pla podia escriure el següent:

Una política nacional exigeix avui persistir en profunditat dintre el nostre hamletisme per mirar de superar-lo en el camp de l’autoritat (Pla, 1977: 25).

La indicació de Josep Pla té tot el seu interès avui en dia. El hamletisme és inherent a la subjectivitat de la nostra època –una època, com deia Lacan, en la qual hem perdut ja el sentit de la tragèdia–, una subjectivitat que s’inhibeix de l’acte d’autoritat allà on segueix esperant la garantia de l’Altre. El hamletisme recolza en dues promeses: la promesa d’una satisfacció, d’un gaudi impossible d’assolir, i la promesa d’una garantia de l’Altre que asseguri aquesta satisfacció de manera absoluta i duradora. El resultat –i ho podem constatar també clínicament en l’experiència de la psicoanàlisi– és el retorn constant del fantasma del pare mort, del ghost hamletià que ve a demanar el seu rescabalament al subjecte, que ve a demanar el pagament del gaudi ja perdut, i que deixa el subjecte inevitablement inhibit en el seu acte.

L’altra cara de la inhibició de l’acte, quan aquest acte esdevé impossible, és l’autoritarisme, l’ús indiscriminat del poder de la força o de la llei. Al revés del que podria semblar, l’autoritarisme és sempre el resultat de la inhibició de l’acte, la conseqüència d’haver reculat davant de l’acte. Lluny de sortir d’aquesta disjuntiva amb l’ús del poder de la llei o de la força, l’alternativa, com indica Josep Pla, és «persistir en profunditat» en aquesta divisió subjectiva sense l’espera d’un Altre que en garanteixi la solució, «de superar-la en el camp de l’autoritat». És aquest camp de l’autoritat allò que aquí volem investigar seguint la paradoxa de l’autoritat del pare, una paradoxa que sembla que Josep Pla també coneixia prou bé. És també l’expressió darrera del declivi del Pare del patriarcat en el qual vivim des de ben entrat el segle XX.

El subjecte hamletià dels nostres dies segueix somiant, però, el retorn del fantasma del pare que vindria a garantir l’autoritat del seu acte, segueix ancorat en la creença d’un Altre complet i consistent, en la creença d’un Altre de l’Altre que garantiria la seva pròpia autoritat. El desig s’inhibeix aleshores en un acte que esdevé impossible de portar a terme.

Tornem doncs al nostre punt de partida, el de l’autoritat que sempre recolzaria en una creença, la creença en l’Altre de l’Altre. En acabar el recorregut d’aquest capítol hem de dir que una autoritat autèntica només pot obtenir la seva certesa deixant de creure en un Altre complet i consistent, en una Autoritat que ho seria sense contradicció interna. Com més l’autoritat vol presentar-se sense falta, completa i consistent alhora, més autoritària esdevé. Com més demanem una Autoritat que autoritzi l’autoritat mateixa, més quedem a mercè de les servituds voluntàries. No hi ha garantia d’autoritat en l’Altre. A l’inrevés, l’autoritat autèntica ens confronta necessàriament amb la paradoxa de l’Altre que hem vist primerament amb la paradoxa del Pare i que implica aquesta manca estructural.

En una autoritat autèntica, només podem doncs creure-hi sense creure-la del tot. Una autoritat autèntica sempre és una mica descreguda, descreguda d’ella mateixa en primer lloc. En lloc de l’autoritarisme dels creguts, l’autoritat dels descreguts.

DESESCRITS*

De qui, doncs, refiar-se? De l’inconscient, que sempre acaba traint qui no l’escolta o no vol fer-se’n càrrec de les conseqüències. I això només cas per cas, sense cap llei general. Perquè n’hi ha d’ingenus, de traïdors, d’inconseqüents i també de canalles. L’error de bona fe és en aquest punt imperdonable.

•

L’inconscient, un saber que tenim i que no sabem que tenim però que ens parla de tant en tant: en els somnis, en els lapsus, en els símptomes. Del «ser o no ser» hamletià cal passar a un: «sé o no sé». Sé o no sé allò que l’inconscient em diu. Refiar-se de l’inconscient, de la veu interior, encara que sigui a les palpentes. Per aquí comença una autoritat autèntica.

•

El poble, die Volk , aquesta entitat tan abstracta i tan concreta alhora, aquesta paraula que pot moure masses, que les pot esmorteir o les pot revifar, com un incendi o com un tsunami, aquest subjecte al capdavall és pur efecte de llenguatge, més enllà del senti-ment, més enllà del sentit que la ment hi posa. La millor manera de ser die Volk : una voluntat de ser per canviar allò que ets.