Miquel Bassols i Puig - Autoritat i autoritarisme

El problema no era la frase, no era l’enunciat per ell mateix. Si l’hagués dit una altra persona que el meu pare –el meu oncle, per exemple–, encara podria creure que el «ni» deixava, si més no, un lloc per a refiar-me d’algú, del meu oncle per exemple. El problema era l’acte mateix de la seva enunciació, únic i irrepetible. El problema era el subjecte que enunciava la frase i que era el meu pare mateix. La distinció clàssica que fa la lingüística entre el subjecte de l’enunciació i el subjecte de l’enunciat podia ser una bona sortida per resoldre la paradoxa. El pare que em parlava, el subjecte de l’enunciació, no era el mateix pare de l’enunciat del qual no m’havia de refiar. Però aleshores, el meu pare no era idèntic al meu pare: el pare que em parlava no era idèntic al pare del qual no m’havia de refiar. Diguem que era un pare dividit en ell mateix, un pare no idèntic a ell mateix, un subjecte dividit entre allò que diu i el fet de dirho. És una bona manera d’entendre el subjecte dividit de l’inconscient, és una bona manera d’entendre que la funció del Pare és un fet de llenguatge, un fet que funciona de manera inconscient, sense saber-se ell mateix. Aquest fet de llenguatge, la diferència entre subjecte de l’enunciació i el subjecte de l’enunciat, ens indica ja la natura de l’autoritat que funciona de manera inconscient, segons el poder que tenen les paraules per a cadascú. La creença en una autoritat rau de fet en un acte de llenguatge, recolza en el poder de la paraula que actua sense que necessàriament ho sapiguem conscientment. El veritable subjecte de l’autoritat –ja sigui el subjecte que creu en una autoritat o aquell que sosté l’autoritat mateixa– no és el Jo conscient que s’identifica amb el subjecte de l’enunciat. El veritable subjecte de l’autoritat és el subjecte de l’inconscient, que parla sense saber massa bé què diu, que diu més del que sap i sap més del que diu. Com aleshores el meu pare, com aleshores jo mateix. El meu pare no sabia de fet què m’estava dient, i jo encara menys. De fet, amb aquella paradoxa m’estava introduint sense saber-ho –ni ell ni jo– a la paradoxa de l’autoritat i del poder de la paraula, al ressort mateix de l’autoritarisme. Vista des d’aquesta perspectiva, la paradoxa del pare era una frase que posava en qüestió l’autoritarisme, també l’autoritarisme del pare, i deixava en la incògnita, com un enigma, quina era la veritable autoritat, també la seva.

Així i tot, recordo prou bé que l’impacte de la frase em va portar ben aviat a elevar la paradoxa a un segon grau, una mica més complex encara: el meu pare, ¿es refiava d’ell mateix en dir-me aquella frase: «No te’n refiïs ni del teu pare»? ¿Es comptava ell mateix, com a subjecte de l’enunciació, en el «pare» de l’enunciat? ¿En quina experiència s’autoritzava per dir-me això que podia posar en dubte la seva pròpia autoritat? La paradoxa obté per aquest biaix el seu costat més lògic. La frase «No te’n refiïs ni del teu pare», dita pel meu pare, és aleshores molt semblant a la famosa paradoxa lògica de Bertrand Russell que va posar en qüestió la teoria clàssica de conjunts. És una paradoxa que rau en el fonament de tota autoritat i de l’exercici del poder.

Sovint s’explica la paradoxa de Russell amb l’exemple del barber d’aquell poble on la llei diu que el barber només pot afaitar tots aquells que no s’afaiten ells mateixos. El barber d’aquell poble, pot afaitar-se ell mateix? Si s’afaita ell mateix, contradiu la llei que diu que només pot afaitar aquells que no s’afaiten ells mateixos. Si no s’afaita ell mateix, aleshores també la contradiu perquè no afaita tots aquells que no s’afaiten ells mateixos. 1Una autoritat que et diu que no has de creure en l’autoritat et posa davant d’aquesta conjuntura impossible. De fet, ens hi trobem un dia sí i un altre també, cada vegada que les autoritats es desautoritzen entre elles. Dit sigui de passada, hi ha una astuta solució que consisteix a dir que el barber d’aquell poble és… una barbera. Una barbera pot complir la llei del poble sense caure en cap contradicció: no s’ha d’afaitar la barba ella mateixa i pot afaitar tots aquells que no s’afaiten ells mateixos. Veurem més endavant –al capítol dedicat a la feminitat i al declivi del patriarcat– que la qüestió de la diferència dels sexes i de la posició femenina és prou interessant, fonamental fins i tot, a l’hora de considerar les formes d’exercici de l’autoritat i les seves paradoxes. D’altra banda, la barba ha estat sovint un símbol del poder fàl·lic que l’autoritat del patriarcat ha encarnat de diverses maneres. I la posició femenina planteja necessàriament una paradoxa en les formes patriarcals de l’autoritat i de l’ús del poder que s’hi exerceix. Alerta, però, amb les barberes amb barba, que també n’hi ha! 2I també en el camp de la política. Potser la primera i més coneguda en la nostra època ha estat l’anomenada «Dama de ferro», Margaret Thatcher, que no pas per casualitat era, a més de la gran propulsora de les polítiques conservadores i neoliberals avui esteses arreu, d’una homofòbia explícita i reconeguda. L’ús del poder fàl·lic i dels seus símbols no ha estat ni és cosa només de la part masculina dels éssers humans. L’autoritarisme no es pot entendre sense la impostura del poder fàl·lic en les societats patriarcals, però tampoc sense l’adhesió que ha obtingut massa sovint de la part femenina dels éssers humans.

No correm, doncs, a fer una crítica massa òbvia de l’autoritarisme que implicaria identificar-lo amb el poder fàllic. De barbers i de barberes que es transvesteixen, amb o sense barbes postisses, el món en va ple i convé, en efecte, no refiar-se de ningú que ens prometi un bon afaitat o una bona barba per millorar les nostres vides. Sostenir una autoritat autèntica no és gens fàcil si seguim la lògica paradoxal que volem posar de relleu en l’ús del poder, sigui quin sigui. La paradoxa de Russell, la paradoxa que el pare em feia present amb el seu imperatiu, és al cor mateix de tota forma d’autoritat i de la garantia que n’esperem. Trobem també aquesta paradoxa cada vegada que demanem a l’altre la garantia d’una autoritat fiable. La trobem també quan es fa un recurs a la legalitat per buscar una garantia de l’autoritat.

Una fórmula de l’autoritat

Tot això se’ns ha fet evident aquests dies en la conjuntura política que vivim a l’Estat espanyol. El recurs a l’autoritat del Tribunal Suprem, cim de l’estructura jeràrquica del poder judicial, per tal de dirimir qüestions que no hauria de resoldre, com és el conflicte polític amb Catalunya, va plantejar un greu problema de credibilitat en l’autoritat. Un conflicte polític –convé repetir-ho tantes vegades com calgui– només pot tractar-se a través d’una veritable conversa política. Buscar la garantia de l’autoritat política en la legalitat, fins i tot si aquesta legalitat és la millor de les Constitucions possibles, no farà res més que topar una i altra vegada amb la manca estructural d’aquesta garantia, la manca del barber que podria afaitar tots aquells que no s’afaiten ells mateixos. Dit d’una altra manera, no hi ha una garantia legal i exterior a l’autoritat política. Quant més li demanem a la legalitat, i a l´ús de la força que suposa, que vingui a garantir l’autoritat, més buit d’autoritat es mostra aquest recurs, més impossible resulta de trobar una Autoritat –en majúscules– que garanteixi les autoritats. I més es degrada de retop la funció pròpia de la llei. No hi ha, doncs, una Autoritat –legal o exterior– que garanteixi les autoritats diverses. Cada cop que algú demana, fins i tot exigeix, una garantia en la forma d’una Autoritat de les autoritats, topa necessàriament amb la paradoxa d’una autoritat que ens diu: «No te’n refiïs de l’autoritat». I farem bé de no refiar-nos-en. De fet, la mateixa paradoxa es presenta cada vegada que algú pregunta, sempre amb tota la raó del món: –I qui controla els controladors? Qui avalua els avaluadors? Qui jutge els jutges? Aquestes preguntes demanen l’existència d’un Altre* –millor escriure’l ara en majúscula– que controli, que avaluï, que jutgi, els altres que ens controlen, que ens avaluen, que ens jutgen, els altres en els quals busquem una garantia de l’autoritat. Són preguntes que demanen l’existència d’un Altre complet i consistent alhora i que ens empenyen a una fuita a l’infinit, a la recerca d’un Altre de l’Altre de l’Altre… una recerca que no pot aturar-se lògicament en cap Altre que sigui complet i consistent alhora, en cap Altre que ens ofereixi aquesta garantia darrera de l’autoritat. Aquest Altre no existeix i és la primera cosa que cal entendre per fundar una autoritat autèntica.