Miquel Bassols i Puig - Autoritat i autoritarisme

La no existència d’un Altre complet i consistent és el nus d’un aforisme de Jacques Lacan que serà central en tot allò que podem dir sobre l’autoritat, i també sobre la democràcia: «No hi ha Altre de l’Altre*». Cosa que vol dir que cap sistema simbòlic, cap Altre –i el llenguatge n’és el primer– pot trobar la seva garantia d’autoritat, ni fora ni dins d’ell mateix, en cap forma d’Altre de l’Altre. Ho escrivim amb un matema*: S( )*. I llegim aquest símbol de la següent manera: significant de la falta de l’Altre, o també significant de la falta en l’Altre. És el matema que ens farà de brúixola en el recorregut que ens proposem de fer. Hi ha moltes maneres de buscar aquest Altre de l’Altre que no existeix, totes apunten a la inconsistència i a la incompletesa de cada sistema simbòlic que considerem. En cada sistema simbòlic manca el terme –el significant*– de l’Altre de l’Altre, de l’Altre que garantiria amb una llei unívoca la consistència i la completesa de tot Altre. 3

La funció simbòlica del pare ha estat tradicionalment la d’ocupar aquest lloc en l’estructura familiar i en la cultura patriarcal. Com veurem més endavant, és en aquesta funció que ha fundat la seva autoritat, l’autoritat que simbolitza i encarna el poder i la força de la llei. És la llei que ordena i regula els desitjos, les prohibicions i les obligacions, les formes permeses i prohibides de satisfacció. És el que Freud va relatar en el seu famós complex d’Èdip, un mite al capdavall, on la funció del Pare és la de prohibir el desig* de la mare. I això en els dos sentits de l’expressió «desig de la mare»: el desig envers ella i el desig d’ella envers els fills. I és aquest mite que Jacques Lacan va formalitzar en una estructura significant –una relació entre significants–, on el Nom del Pare* és el símbol, el significant que ordena les significacions del Desig de la Mare* en l’estructura de l’inconscient de cada subjecte. Justament el significant del Nom del Pare –la seva funció, sempre més o menys religiosa, de símbol del poder i de l’autoritat– va ser definit en un moment per Lacan com aquell significant que podria fer i dir, en el lloc de l’Altre, la llei unívoca de l’Altre, el significant que en seria d’alguna manera la garantia. El Nom del Pare, que simbolitza la funció ordenadora del món simbòlic, seria el significant que asseguraria l’existència d’un Altre de l’Altre, d’un Altre que inscriuria la llei de l’Altre en l’Altre. 4El Nom del Pare seria doncs aquell barber que afaita tots aquells que non s’afaiten ells mateixos, la garantia d’un autoritat veritable. Però aquest significant és només un semblant, és només un tap per mirar de recosir una falta estructural en el sistema simbòlic del llenguatge. I és, a més, un tap balder, un tap que vessa, que no podrà ordenar mai de manera satisfactòria les formes diverses de gaudir. Cosa que vol dir, en termes psicoanalítics, que l’estructura de l’inconscient fa sempre els seus símptomes, símptomes que són signes del retorn del reprimit. Un d’aquests símptomes és avui el retorn de l’autoritarisme en les seves formes més obscures.

Faríem malament de creure que això té remei promovent un restabliment de l’autoritat del pare com a garantia, ja sigui amb un recurs a la legalitat o bé amb un reforçament de les normes a cops de modificació de conducta. Això només alimentarà l’autoritarisme mateix i els símptomes que l’acompanyen. Aquesta falta estructural de l’Altre no es deixa tractar amb la creença d’un Altre de l’Altre. És només tractable a partir del consentiment d’aquesta falta, en un sistema que inclogui decididament l’axioma «L’Altre de l’Altre no existeix». Cosa que deixa un bon marge, de fet deixa tot un camp obert, a la pregunta pel desig del subjecte i per la seva responsabilitat a l’hora d’assumir les conseqüències dels seus actes sense el dictat d’una norma, una norma sempre impotent per inscriure la llei que importa, la llei de la paraula que constitueix els lligams entre els éssers que parlen.

Aquesta recerca incessant d’un Altre de l’Altre, aquesta espera incessant d’un Nom del Pare –tot esperant Godot–, aquesta exigència de completesa de l’Altre és, tanmateix, també estructural en el subjecte i és una de les raons de les servituds voluntàries que fan també possibles els autoritarismes més diversos. Una nena que havia plantejat alguns problemes precoços, amb l’autoritat precisament, va preguntar-me un bon dia: –«I quin és el cognom de Déu?» Era una manera ben curiosa i exemplar de buscar aquest Altre de l’Altre en la figura d’un Pare del Pare, de buscar el Nom del Pare d’aquell que no té pare, de demanar la raó de l’autoritat de l’Altre en un Altre elevat, per dir-ho així, a la segona potència.

El problema s’agreuja, però, quan l’autoritat mateixa ha d’anar a buscar-se una garantia en aquest Altre de l’Altre que no existeix. Això vol dir que ha perdut ja d’entrada aquesta autoritat. Només en la impostura pot algú posar-se en el lloc de l’Altre de l’Altre per intentar de garantir la seva autoritat. D’aquests impostors, avui en trobem a dojo. I això té, com veurem, conseqüències cabdals a l‘hora de considerar l’autoritat i l’exercici del poder. Si se’ns permet de dir-ho així, la paradoxa del Pare és aleshores la Mare de totes les paradoxes de l’autoritat. És un tema ben edípic i freudià, de ben segur. Però també és un tema que cal analitzar, com va fer Lacan, més enllà del famós complex d’Èdip freudià.

Hem dit al començament que el reconeixement de l’autoritat suposa necessàriament una creença en l’Altre, el lloc simbòlic des del qual podrà exercir-se aquesta autoritat. És una creença en l’autoritat d’un Altre que seria complet i consistent alhora, que sempre podria donar raó de totes les seves afirmacions sense cap mena de contradicció. La creença en l’Altre de l’autoritat suposa aleshores que en el lloc d’aquest Altre, entès per exemple com el codi d’un llenguatge, hi està també inscrita la llei que ordenaria i garantiria la veritat d’aquest mateix codi. Aquesta llei faria la funció d’un Altre que garanteix la veritat de l’Altre. Hem dit també que no hi ha, però, cap sistema simbòlic complet i consistent alhora, cap sistema que no inclogui en algun moment la paradoxa de la impossibilitat que existeixi aquest Altre de l’Altre.

Quan s’invoca, fins i tot quan s’exigeix l’existència d’aquest Altre de l’Altre, d’una llei que esborri o tapi aquesta incompletesa, trobem sempre l’ús més insensat de la llei, la llei que els psicoanalistes coneixem des de Freud com la llei del Superjò. El Superjò, deia Freud, és l’hereu del complex d’Èdip, és la instància que queda com a herència del pare que prohibia el desig de la mare. És també l’herència d’una creença en l’existència d’un Altre de l’Altre. I és per això que tota autoritat, tota creença en l’Altre té una relació estructural amb la instància del Superjò. El Superjò com a figura de l’autoritarisme és una de les herències del pare edípic, del pare del patriarcat després del seu declivi, de la seva mort. És, de fet, el retorn d’aquest pare sota la forma de l’autoritarisme, del manament d’una llei que és sempre impossible de satisfer. La instància i els manaments del Superjò es presenten sempre en la forma d’una paradoxa, d’una antinòmia, d’una llei que es contradiu a si mateixa i que resulta aleshores impossible de complir. L’autoritarisme del Superjò exigeix de complir A i no A alhora.

De fet, aquesta és l’estructura de tota llei entesa com a norma jurídica, precisament perquè tot corpus de normes jurídiques, necessàriament, sempre és «no tot», inclou aquesta falta de l’Altre de l’Altre, i no pot valer sempre per a tots els casos de manera universal. És fins i tot un principi jurídic: «Exceptio confirmat regulam in casibus non exceptis», l’excepció confirma la regla en els casos no exceptuats per ella mateixa. Incloure la necessitat d’aquesta excepció sol ser una bona mesura per evitar l’autoritarisme i promoure les bones pràctiques. L’arquitecte suís Luigi Snozzi, per exemple, tenia una bona manera de preservar aquest ús de l’excepció. Després d’enumerar tota una sèrie de normes que haurien de regir un bon projecte urbanístic, afegia al final: i si l’arquitecte troba una manera millor de fer-ho pot molt bé saltar-se aquestes normes. És sempre una bona mesura tenir en compte aquesta excepció per no caure en l’autoritarisme.