Miquel Bassols i Puig - Autoritat i autoritarisme

Tanmateix, l’imperatiu boig del Superjò exigeix al subjecte de complir A i no A alhora, no suporta de cap de les maneres l’excepció en la qual es funda la seva pròpia estructura normativa. I és per això que el Superjò és el revers inevitable de qualsevol enunciació de la llei quan es vol universal, vàlida per a tots el casos.

Josep Pla i l’estat d’esperit dels catalans

De vegades aquest revers del Superjò apareix amb els trets més enginyosos de l’humor. L’humor és aquell «trànsfuga del Superjò», com també el va anomenar Freud, que fa possible de suportar de la millor manera la bogeria que rau en tota llei que es proposi precisament com a «tota», consistent i completa alhora. N’hi ha un bon exemple en un passatge de l’escriptor empordanès Josep Pla (1966: 173), al seu Quadern gris , en una nota del 24 de maig. És una altra versió, ben irònica, de la paradoxa del pare:

Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

–Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

–I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

La sàvia ironia que trobem en l’obra de Josep Pla, amb el seu humor també una mica poca solta, lliga molt bé amb la seva concepció sobre l’autoritat que aquest episodi posa de relleu. El pare se’n riu del fill que sosté la creença cega en una autoritat i li ensenya alhora que aquesta autoritat només s’exerceix en la mesura que inclou la seva mateixa inconsistència, la manca de l’Altre de l’Altre. El fill ha respost de manera automàtica al manament patern: –«Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…»– i queda aleshores confrontat a una absència, un buit absolutament indescriptible, un objecte impossible de representar, impossible de localitzar en el seu sistema simbòlic. Alhora, però, es tracta també d’un pare que no es confon amb ell mateix, que no és idèntic a si mateix, que es desdobla entre la persona del pare i la funció del Pare, entre el pare com a persona en la realitat i el Pare com una funció que parla des del registre simbòlic. Fa present d’aquesta manera un manament impossible de satisfer que apunta a un fet ben real, la manca que escrivim S( ), veritable brúixola el nord de la qual és la incompletesa de l’Altre de la llei. Però és una incompletesa que cal preservar perquè el subjecte pugui trobar el seu lloc en el mapa de la realitat. No és pas per res que el pare enviava el seu fill a trobar-lo a l’escriptori. És allà on Josep Pla passarà finalment bona part de la seva vida construint la seva immensa obra. Tanmateix Josep Pla va saber trobar aquest escriptori, el seu, a qualsevol racó de món, allà on desitjava escriure i construir el seu objecte, la causa del seu desig. L’humor i la ironia de Josep Pla eren sens dubte una manera de respondre –un bon símptoma podem dir-ne– a aquesta instància del Superjò que el seu pare li feia present, un pare la ironia del qual sembla que podia vorejar el cinisme. Ens indica així el passatge necessari que cal fer per suportar la paradoxa de l’enunciació de tota autoritat i de la divisió irreductible que introdueix en el subjecte, en l’ésser que parla: –«No, no ets allà on em dius que ets, però no ets tampoc allà des d’on em parles». Buscar un Altre de l’Altre que resolgui aquesta paradoxa de l’autoritat pot portar a laberints d’allò més kafkians i autoritaris, a errades –equivocacions i camins erràtics alhora– a la recerca d’un sentit últim impossible de trobar.

Fou precisament Josep Pla qui va escriure un article, tan breu com exemplar, titulat «La crisi de l’autoritat a Catalunya» i subtitulat «Anàlisi d’un estat d’esperit». Que sigui un escrit datat l’any 1924 –sota «censura militar» (Pla, 1977: 30) i a començaments del règim autoritari de la dictadura del general Primo de Rivera, règim instaurat amb l’acceptació del rei Alfons XIII– no el fa menys actual. Ans al contrari, el text de Josep Pla posa de manifest un dels trets fonamentals d’una singularitat catalana en la relació del subjecte amb l’autoritat que sembla repetir-se més enllà de condicions històriques i socials determinades. Aquests trets formen part del que podem anomenar «el símptoma Catalunya», un símptoma que llegim com una crisi periòdica en la relació del subjecte amb l’autoritat. Josep Pla, encara que sigui amb el seu to d’aparença dretana, ens ve a dir que els catalans no parem de demanar, de reclamar, una autoritat en la mateixa mesura que no podem autoritzar-nos nosaltres mateixos una autoritat autèntica, en la mesura que no podem reconèixer en nosaltres mateixos aquesta autoritat. I això sembla que defineix una manera de ser que demanaria sempre l’autorització a un Altre que, ja ho hauríem d’haver comprès, no arriba mai tot esperant-lo.

El fet és que a pocs llocs com a Catalunya podem trobar una xarxa tan estesa i generalitzada de moviments i organitzacions socials que fan presents noves formes d’autoritat, una xarxa teixida amb una força i una iniciativa tan arrelada i duradora. És aquest teixit associatiu, amb nusos ben singulars que porten noms i cognoms, allò que ha fet possible que perduri aquest «estat d’esperit» com Josep Pla l’anomenava. «Estat d’esperit» té aquí la significació que també trobem en la llengua francesa d’un esprit gens metafísic, un «estat mental» o, més ben dit encara, una posició subjectiva decidida. És un estat sense Estat, i és un estat d’una persistència notable en les formes de vida que coneixem al llarg de la història. És sobretot una voluntat de ser, una voluntat, podem dir, per canviar allò que s’és. En aquest sentit la voluntat de ser a Catalunya és una forma persistent del desésser*, per reprendre aquella paraula que Ausiàs March feia servir en un altre context. 5Desésser és una paraula que tradueix molt bé el terme amb què Jacques Lacan designava el subjecte de l’inconscient: un desêtre , allò que no té una essència òntica determinada, allò que ni és ni no és, però que insisteix a fer-se realitzable. El desésser català és una mena d’estat d’esperit que Pla qualificava, però, de «situació hamlètica», sempre entre un «ser o no ser», en una disjuntiva que sembla impossible de resoldre en un acte que no sigui, precisament, hamletià, és a dir, suïcida. I aquesta divisió hamlètica entre una voluntat de ser i una manca d’ésser té conseqüències decisives en la relació del subjecte amb l’autoritat que Josep Pla sintetitza molt bé amb la seva ironia:

La nostra situació hamlètica fa que hàgim estat, de fet, un poble sense govern, que la crisi de l’autoritat a Catalunya no es tanqui mai, sigui sempre oberta (Pla, 1977: 11).

Detectava així una profunda divisió en la societat catalana d’aquell temps entre una «autoritat social», que apareix i desapareix de manera intermitent, i una «autoritat política» sempre a l’espera de ser confirmada per un Altre. Si hi ha una divisió, no és pas la famosa fractura social que avui denuncien alguns polítics, generalment per alimentar-la, i que és inherent d’altra banda a qualsevol forma de societat. Si hi ha una divisió és aquesta divisió hamlètica de la qual parlava Pla. I ens diu que aquesta espera incessant en el si de l’autoritat social d’una autoritat política garantida per un Altre fa aleshores ben difícil, si no impossible, el seu govern. Josep Pla veia prou bé que la crisi d’autoritat rau en aquest desacord entre l’autoritat social i l’autoritat política que produeix una distància entre ambdues autoritats, una espera continuada de l’Altre de l’Altre. I els primers que ho pateixen són els mateixos governants, sovint convocats a aquest lloc impossible de sostenir. És prou indicatiu, d’altra banda, que cent anys després sigui precisament entre els representants dels moviments socials, de l’autoritat social, i els representants de l’autoritat política que s’estigui jugant –entre presó i exili– aquesta divisió irreductible en un judici inversemblant a qualsevol lloc d’Europa. 6És també indicatiu d’allò que l’estat mental de Catalunya troba cada vegada a l’Altra banda. A l’Altra banda hi troba un Estat espanyol amb una manca d’autoritat política manifesta, una autoritat que desapareix en la mateixa mesura que fa un recurs constant a la legalitat, a la llei jurídica i a la força com a garantia darrera on recolzar la seva impotència. Dit d’una altra manera, l’Estat espanyol exerceix el seu poder en la mateixa mesura que sent que ha perdut l’autoritat política en una part del seu territori. Aquesta pèrdua d’autoritat política és, a més, com indicava Josep Pla, un camp abonat per a l’aparició i el creixement de l’autoritarisme, un autoritarisme que ressorgeix avui també a la resta d’Europa, i encara més enllà. En el temps de Josep Pla es tractava de l’Action Française, el moviment dretà i nacionalista que va fer estralls al país veí, especialment en el moment de recolzar el règim de Vichy: