Miquel Bassols i Puig - Autoritat i autoritarisme

Seguint aquesta orientació, plantejarem primer la relació que existeix entre l’autoritat i el fenomen de la creença, i veurem després què n’han dit alguns autors que prenem, precisament, com a «autoritats» en el tema. La diferència i la relació que existeix entre l’autoritat i els mecanismes del poder se’ns ha revelat com un eix fonamental per entendre les crisis de l’autoritat. Són dos registres que se solen confondre massa fàcilment i la seva superposició és la via més directa cap a l’autoritarisme. L’autoritat del Pare, figura clàssica que sosté el poder del patriarcat, és l’altre element fonamental que cal analitzar avui en les paradoxes que implica. M’ho deia així un home sobrepassat per la situació a casa seva, però atabalat també pel càrrec que tenia en el camp de la política, d’on prenia la paraula per explicar-se: «He dimitit de la funció de pare, ja no sé com fer-ho». Curiosament, la seva companya el tenia per un «autoritari». Veurem tot seguit què ens pot dir de nou la psicoanàlisi sobre l’autoritat a partir de la forma que li és particular i que hem anomenat «autoritat analítica». És una autoritat que se sosté en el fenomen que coneixem com la transferència, concepte fonamental de la psicoanàlisi. L’autoritat analítica ens indica una via possible per anar més enllà de l’autoritat patriarcal en declivi, més enllà també del seu retorn més funest quan l’autoritarisme d’avui voldria restaurar-la. Els discursos que promouen avui la restauració de l’autoritat perduda del Pare –ja sigui sota la forma del més bon «paternalisme» o de les tècniques coercitives que trobem autoritzades en nom de part de la Psicologia– no sembla que puguin ja respondre al malestar. Més aviat l’alimenten. Però tampoc l’anomenat «maternatge terapèutic» sembla sortir-se’n quan promou la satisfacció de les necessitats i de les demandes en nom d’una Mare de l’amor. I tanmateix, sovint trobem aquesta demanda traslladada a l’Estat mateix en el camp de la política, la demanda d’un Pare autoritari i d’una Mare protectora alhora. Bona part del drama polític contemporani sembla desenvolupar-se en aquest escenari amb un guió molt edípic, per dir-ho amb la coneguda referència freudiana. Més enllà d’aquest guió, la posició i la lògica de la feminitat es revela com una brúixola necessària en una època que molts defineixen ja com la d’una feminització generalitzada. Cal veure, però, què entenem per feminització i quina altra lògica introdueix la feminitat en l’estructura de l’autoritat. En aquesta orientació, que la psicoanàlisi de Jacques Lacan va obrir més enllà de Freud però no sense ell, gosem formular la possibilitat d’una «democràcia femenina».

Qui esperi fórmules inequívoques i de manual per respondre al problema actual de l’autoritat en crisi no cal que segueixi llegint. No em sento gens autoritzat a acompanyar-lo en l’elaboració del concepte i en l’experiència de l’autoritat. Qui esperi una construcció de les preguntes que he sabut fer-me des de la psicoanàlisi per tractar el problema de l’autoritat i de la seva crisi en les nostres societats, farà bé d’acompanyar-me. Segurament sabrà aleshores construir-se’n també les seves, de preguntes.

NOTA: Utilitzo en diversos moments fórmules –els anomenats matemes – i conceptes propis de la psicoanàlisi. Els indico acompanyats d’un asterisc* quan apareixen al text per primera vegada. Al final del llibre, el lector trobarà dos annexos i un glossari de termes on explico aquests conceptes i matemes d’una manera resumida.

Agraïments

Aquest text és el desenvolupament de quatre conferències dictades a la Comunitat de Catalunya de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi els dies 4 i 25 de maig, i 8 i 15 de juny del 2018, que les seves instàncies directives van programar amb el tema «Psicoanàlisi i Política». Agraeixo a la Junta Directiva haver-me convidat a inaugurar un espai que era una aposta decidida per la implicació de la psicoanàlisi d’orientació lacaniana, més enllà de la pràctica de la psicoanàlisi, en l’àmbit social en la qual es produeix i en l’opinió pública. La psicoanàlisi no és només una pràctica terapèutica reduïda a la privacitat de la consulta del psicoanalista. És també i sobretot una posició ètica davant d’allò que ja Sigmund Freud va entendre com el «malestar en la civilització» i que Jacques Lacan va traduir en l’exigència, adreçada en primer lloc al psicoanalista, d’estar a l’altura de la subjectivitat de la seva època. Agraeixo també a tots els qui van participar en les quatre conferències les seves intervencions, preguntes i comentaris; han estat el motiu de molts dels desenvolupaments inclosos en el text.

He d’agrair molt especialment a Jacques-Alain Miller, fundador de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, el seu treball constant d’orientació i l’aposta recent que ha fet amb la creació de la xarxa internacional anomenada Zadig (Zero Abjection Democractic International Group), definida com una extensió de la psicoanàlisi en el camp de la política i de l’opinió pública. És una crida, feta més enllà de l’àmbit restringit dels psicoanalistes, a prendre partit, fora de qualsevol política de partits, en les conjuntures socials i polítiques que demanen avui respostes decidides i elaborades a partir de la pròpia experiència de la psicoanàlisi. És una aposta, gens evident, de la qual n’estem traient només algunes primeres conseqüències. Aquest text vol seguir-les per albirar-ne l’horitzó.

Pel que fa a la redacció final d’aquest llibre, vull agrair la lectura que n’han fet dels diversos esborranys, sempre de manera tan crítica com generosa, Margarida Bassols, Neus Carbonell, Montserrat Ingla i Carlota Torrents.

I gràcies també a Perejaume que, a més de la seva lectura amiga, ha fet les gestions necessàries per poder fer servir la seva obra com a il·lustració de la coberta d’aquest llibre.

Autoritat i creença

El fet que hi hagi dins de cada català, naturalment, un subversiu més o menys irònic fa que la fam d’autoritat sigui a Catalunya latent, constant.

JOSEP PLA (1924: 12)

La paradoxa del pare

El problema de l’autoritat és en primer lloc el problema de la creença en l’altre. La llengua ens ho diu prou bé: «aquest nen –o aquesta nena– no creu». Cosa que vol dir: no obeeix, no fa cas de l’autoritat. Creure l’altre és ja donar-li una autoritat, és suposar-li un saber sobre allò que he de fer o, fins i tot, sobre allò que he de ser per ser estimat. Quan no podem creure o refiar-nos de l’altre no podem atorgar-li tampoc cap mena d’autoritat, per molt poder que tingui sobre nosaltres. Aquest fet –que és, com veurem, primordialment un fet de llenguatge– és al fonament de totes les formes d’autoritat, de totes les seves crisis passades i actuals, i també de l’autoritarisme. No és, però, gens clar ni segur quan és que creiem o no creiem, quan arribem a creure o no allò que ens diuen. Tal com escrivia Gabriel Ferrater, «no hem de creure allò que ens diuen, però hem de saber escoltar allò que se’ns diu al seu través» (Ferrater, 1971: 6). L’autoritat depèn, doncs, d’un fet d’interpretació, la interpretació d’allò que se’ns diu i del lloc des d’on se’ns diu. A vegades, però, creiem allò que un altre ens diu sense saber per què ho creiem, li atorguem una autoritat sense saber quin saber li suposem per creure’l. Massa sovint, no sabem per què creiem en una autoritat, i fins i tot no sabem quan l’estem creient. És el principi de les anomenades «servituds voluntàries» i de l’autoritarisme que s’alimenta d’elles. A qui, doncs, hem de creure? De qui podem refiar-nos?

És la conjuntura en la qual vaig trobar-me molt aviat, cap als meus sis anys, el dia que el meu pare va etzibar-me la següent paradoxa en forma d’acudit, una paradoxa que ha marcat la meva relació amb l’autoritat i amb el poder. L’acudit era ben banal, la conclusió no tant, venint d’on venia: «No te’n refiïs ni de ton pare». I doncs, l’havia de creure o no? Aquell imperatiu era una mena de dard moral dirigit al cor mateix de la meva curta experiència de l’autoritat. Amb ben poques paraules tot un món podia ensorrar-se. Si havia de creure’m aquella frase no podia refiar-me del meu pare que me la deia. Però si no podia refiar-me del meu pare, no podia creure’m tampoc aquella frase que em deia de forma imperativa. I si no podia creure’m aquella frase, aleshores podia quedar lliurat al risc de refiar-me de qualsevol. Seguint una lògica impecable, era un d’aquells imperatius impossibles de complir, al millor estil de l’imperatiu del Superjò* que Freud va condensar amb la següent paradoxa: «Com el pare has de ser; com el pare no has de ser». Aquella frase tenia la mateixa forma paradoxal: has de creure en l’autoritat del pare que et diu que no has de creure en l’autoritat de ningú, i tampoc en la del pare.