Baltasar Venero de Valera - Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1715) i al Marquesat de Dénia (1766)

su término consiste en una legua de circunferencia de terrenos y secanos y montuosos reduzidos a cultibo todos los pedazos que según calidad lo requieren, plantados de almendros, algarrobos, viñedo y algunos olivos.Y las tierras lleban las mismas cosechas y frutos que en Xábea, vien que moreras son mui pocas.

Per últim, i pel fet de disposar de terreny més variat (a banda del de secà, una important proporció de regadiu i de marjal), la descripció del terme del Verger i dels productes que s’hi conreaven, és encara més completa, tot assenyalantse la necessitat d’assignar-hi

[...] en el monte Segarria el terreno que pareziese proporcionado para pazer los ganados de este dicho lugar, privando que en él no entrasen los de otros pueblos; pues siendo este lugar el único de los de su excelencia que tiene huerta, nezesita de estiércol para fomentarla, obligándose los vezinos ganaderos a pagar al arrendador aquel tanto que de dicho terreno reserbado para este pueblo corresponda a proporción, para que su excelencia nada pierda y el pueblo tenga este alivio.

Directament relacionat amb la producció agropecuària i la titularitat dels immobles rústics i urbans, es troba la seua situació real respecte a l’estructura de la propietat: o estaven gravats com a drets dominicals, bàsicament per estar subjectes a la condició de béns emfitèutics (aquest era l’estat de la pràctica totalitat de les terres i cases del Verger); o, com a Dénia, Xàbia i en part al Poble Nou, en bona part s’hi trobaven lliures de càrregues senyorials, eren francs o alodials, segons la terminologia de l’època. Aquesta diversitat es remunta als fets de la conquesta i a l’evolució particular de cada població, [16]però esdevindrà fonamental per a entendre-hi tant l’estructura de la propietat posterior com l’interés ducal, que cercava acabar amb la presència als termes de Dénia i Xàbia dels immobles alodials i francs, uns béns que no reportaven a la casa cap benefici. Com era d’esperar, els agents dels Medinaceli basaren la seua posició en la dona-ció reial del marquesat l’any 1431; però, com era previsible, els propietaris dels esmentats béns —ben representats pels membres de les respectives corporacions municipals— de forma hàbil van obviar el tema.

Des d’aquesta perspectiva, ja hem vist que el Verger era l’única població on la senyoria gaudia de terreny en propietat plena; a part de la bona descripció que els inspectors efectuen de l’hort i de l’olivar ducal, s’hi inclou una proposta de la corporació municipal certament interessant: que seria

[...] conveniente a este dicho lugar que su excelencia se sirbiese ceder el referido huerto para construir casas los vezinos, por no haber otro parage en todo el pueblo por donde poder extenderse para edificarlas; y que sería conveniente a la hazienda de su excelencia muy ilustre porque el tanto que puede produzir de arriendo dicho huerto se repartirá en calidad de censo entre los sugetos que tomen los sitios para casas para responderles perpétuamente; y el agua que sirbe de riego a dicho huerto puede conzederse por su excelencia a diferentes vezinos, que a las orillas de la huerta tienen tierras de secano y pagarán la partizión de furtos como tal huerta, y logrará también su excelencia los luismos de las casas, que se transportarán y aún también el maíz, augmento de dichos luismos y sus censos en las tierras que de secano se pasen a huertas, por el más valor podrán adquirir.

El que no es diu és que la casa ducal perdria l’arrendament de l’hort ni tampoc per què no es podien establir de bell nou les cases en altres indrets menys rendibles; no podem perdre de vista, però, que la proposta partia d’una part directament interessada. Distinta era la consideració de la devesa, terreny immediat al Molinell i en part encara inculte, on els veïns només podien fer llenya; en aquest cas, l’administració sí que mirava amb bons ulls la seua cessió mitjançant establiments emfitèutics.

En la secció final del document s’expliciten els principals problemes detectats i, tot seguit, les propostes definitives dels inspectors per tal de superar-los. L’enunciat d’aquest darrer apartat és explícit:

[...] reconozidos los perjuizios que por esta general visita resultan contra la hazienda de su excelencia muy ilustre, sus derechos y regalías, con el deseo de su más prompta y eficaz remedio en aquellos principalmente que por su calidad y circunstancias lo requieran y no nezesiten de consultarlos a su excelencia muy ilustre, ni de el dictamen del asesor general, tengo por combeniente se observen y guarden puntualmente las órdenes siguientes.

A banda de les qüestions que hem anat remarcant al llarg d’aquest estudi, la visita insistia de manera particular en aquelles directament relacionades amb les principals fonts d’ingressos ducals: la recuperació de determinades regalies i del terç delme d’algunes collites; l’extensió de la «propietat» emfitèutica sobre la franca i alodial existent a Dénia i Xàbia; la modificació de la partició alíquota de la collita al Verger (la pretensió ducal era acabar amb les decisions adoptades en les «concòrdies» dels segles XVII i XVIII entre la senyoria i els vergerins, i tornar a la partició de fruits establerta en la carta pobla de 1610, bastant més onerosa per als habitants d’aquest municipi); la revisió de la facultat d’efectuar nomenaments que els municipis de Dénia i Xàbia consideraven com a seus (sobretot en llurs respectius ports); a qui corresponia imposar-hi cises; etc.

L’estratègia dels representants municipals, ja l’hem avançada més amunt: conscients de la força del marc senyorial vigent, decidiren de no enfrontar-se directament amb els procuradors ducals, almenys en aquelles qüestions on sabien que no tenien cap possibilitat de triomfar; diferent va ser la seua actitud respecte als temes on sí que podien esperar eixir ben parats. I, naturalment, seguiren acceptant de bon grat les ajudes ducals (donatius, cessió —temporal o no— de drets, etc.), característiques del tradicional paternalisme amb què solia presentarse la casa senyorial. En qualsevol cas, tot i que no n’eren encara conscients, la reversió de Dénia a la Corona i, posteriorment, la contestació antisenyorial generalitzada a la resta de municipis, no tardarien massa a arribar.

JOAN ROMERO

ANTONI GRAU

[1]Segons J. LYNCH, El siglo XVIII. Historia de España, Ed. Crítica, Barcelona, 1991, p. 208, a la resta d’Espanya «[...] Probablemente los duques de Medinaceli eran los que obtenían mayores ingresos y tenían más propiedades, seguidos de cerca por los duques de Alba, Osuna e Infantado y por el conde de Altamira».

[2]A. SÁNCHEZ, «Señoríos y jurisdicciones de la Casa de Medinaceli durante el siglo XVIII en el Reino de Valencia », ponència del Congrés d’Història celebrat a Sogorb, 1991, p. 14.

[3]Una visió succinta de l’evolució històrica i senyorial fins 1436 es la ja tradicional de H. GARCÍA, «Orígenes del Ducado de Segorbe», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XIV, 1933, pp. 466-489. També pot consultar-s’hi, entre d’altres, l’obra de V. GARCÍA, Segorbe en el siglo XIII (notas para su estudio), Sogorb, María de Luna, 1987.

[4]P. LÓPEZ, «Proceso de incorporación a la corona real de Vall de Uxó, Sierra de Eslida y Segorbe en 1445», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 1970, pp. 51-65.

[5]E. SERRA, «Notes per a una aproximació a l’estudi del règim senyorial al País Valencià al segle XVII», dins Primer Congrés d’Història del País Valencià, vol. III, Universitat de València, 1976, p. 347.

[6]P. GUICHARD, «El impacto de la reconquista en la sociedad musulmana», dins Historia del pueblo valenciano, tom I, València, Levante, 1988, p. 233.