Baltasar Venero de Valera - Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1715) i al Marquesat de Dénia (1766)

En segon lloc, les continuades dificultats de calat d’aquest port seguien constituint un greu entrebanc per al seu funcionament (ja en 1510, el rei Ferran II concedí al marqués de Dénia el dret a cobrar l’impost d’ancoratge en compensació per les sovintejades despeses de neteja del port); així, es diu que

al presente se halla muy sucio y perdido, por manera que si no enfrente su canal principal, que está al oriente, en todo él no ay fondo para ancorar embarcaciones.Y aún en aquel sitio, sólamente las medianas, pues las mayores y los nabíos hechan sus áncoras en el canal o inmediato a él, a la parte de adentro.Y estando limpio, como en lo antiguo, es capaz de rezivir qualquier embarcación, por mayor que sea, estando tan seguros en el canal los nabíos y galeras por el resguardo que en él logran de todos vientos, y de los secos fuera de la varra, que suben hasta un palmo o dos de agua, como en una dársena.Y por esta razón se comprende preciso e indispensable el que se limpie el referido canal, resultando de ello el mayor benefizio, tanto a Su Magestad, a su excelencia muy ilustre, dueño y señor de dicho puerto, como a todo el comerzio y navegazión.

En l’apartat final del document, on s’especifiquen les disposicions que els agents visitadors proposen per tal d’evitar «los perjuicios contra los derechos y la hacienda de su execelencia», s’indica la profunditat que hauria de tindre el port. En l’estudi de com sufragar aquesta actuació, s’enumeren els tipus de vaixells més freqüents al port de Dénia de l’època, perquè segons el seu tonatge i capacitat de càrrega contribuirien a la despesa en qüestió; però alhora s’hi explicita un frau originat per la confusió secular entre els àmbits privat i públic: els honoraris que s’haurien d’afrontar per les embarcacions emprades en la neteja del port en dos estius podrien estalviar-se

lográndose de Su Magestad el permiso de que se tragesen a estas seis embarcasiones de las que tiene sin uso en el puerto de Cartagena o sin trabajar.Y evitado este gasto, sólo tendría el de los jornales de quarenta hombres que son precisos en dichas seis embarcasiones.

En la revisió de la resta de drets que el port de Dénia proporcionava al marqués (ancoratge, duana, pontatge), apareix una relació completa dels productes comercialitzats: juntament amb els ja ben coneguts, com la pansa, grans, peix en salaó, fruits secs, oli o aiguardent, n’hi figuren d’altres que revelen un notable comerç amb les Illes Balears (fusta, llenya, carn, etc.) i França (cadires, tamborets, arques...). Però també inclou una bona instantània sobre el funcionament del port (amb els oficis escaients, comeses, senyals emprats i remuneracions). I directament relacionat amb el comerç exterior (pel fet que reials edictes regulaven l’admissió d’embarcacions estrangeres en determinats ports), cal remarcar les notícies sobre la constitució i funcionament de la Diputació de Sanitat de Dénia, en la qual la senyoria volia tindre una participació destacada.

Respecte a les almadraves —i en concret, una de les fonamentals, la del Palmar—, origen en altres moments d’una font d’ingressos bàsica, la visita senyorial descobreix un panorama certament desolador. I no perquè la seua «fábrica» no fóra bona (de fet, incloïa múltiples dependències —fins i tot un oratori—), ni perquè no estiguera ben disposada («por ser de retorno o buelta, es muy ventajosa en utilidad, pues se consigue en un solo lanze más ventajas que en muchos de la de Benidorm»); la raó era que estava

todo muy perjudicado y a pedazos, arruynado y quemado por entrar a hurtar las ahinas de la almadrava quando existían en dicha casa, que se vendieron de orden de su excelencia en años pasados por no poder conserbarse, a causa de estar la casa en un dicierto y justo rezelo de que acabasen de urtar los pertrechos, como ha suzedido, rompiendo los techos de los texados y algunas puertas y tabiques de ella; y aprovechan en el día de corral de ganado, para encerrarle de noche o tenerle recogido. Aun las puertas faltan en estas casas.

El remei que s’hi proposa és

cederla por quatro o cinco años a sugetos de caudales, con obligacizión de rehedificarlo todo y bolverlo a su primitivo y perfecto estado en quanto a obras, ahinas y pertrechos, quedando a su benefizio los productos de la almadrava por los referidos años o el tiempo que se estipulase, deviendo dejar después todo corriente para que continue su excelencia como dueño en su disfrute.

El que acabem de veure denota una situació ambigua: per una part palesa que s’hi havia travessat una forta crisi social i econòmica; però per una altra, es tenia la percepció que s’estava superant aquesta crisi. Certament, fins a mitjan segle XVIII, la ciutat de Dénia va travessar per períodes de greus dificultats (el valor dels arrendaments senyorials tendiren a la baixa en la segona meitat el Siscents i no s’hi trobà cap arrendador alguns anys després de la Guerra Successió per les seues terribles conseqüències). No obstant això, les dades de mitjan segle XVIII palesen un recuperació que anava consolidant-se; i les darreres dades abans de la seua reversió a la Corona es fan ressò ja d’un avanç inqüestionable. [14]Per això, des de l’òptica senyorial es pretenia tenir la situació controlada des de tots els punts de vista i traure’n tot el profit possible davant la més que probable recuperació econòmica. La informació continguda en el document que treballem és inequívoca al respecte. En primer lloc, s’ocupava dels drets i possessions que reportaven a la senyoria els ingressos més importants, ja ho hem vist; però immediatament parava la seua atenció en la resta dels drets dominicals.

Un últim apartat es refereix a la postura dels agents ducals davant les regalies que la casa reclamava com a pròpies; els litigis que mantenia amb alguns territoris sotmesos a jurisdicció alfonsina pel control dels establiments rústics i dels amollonaments; la descripció dels termes municipals, etc.

El document es fa ressò d’una qüestió un tant problemàtica: les regalies que, en principi, corresponien a la senyoria i que, no obstant això, aleshores gaudien les poblacions o particulars veïns seus.A la ciutat de Dénia, des que va finalitzar la Guerra de Successió, s’hi arrendaven —amb el consentiment del procurador general del marquesat—: el piló de la carnisseria, tres botigues, l’estanc del sabó, la panaderia, la taula de la cansalada i el pes i mesures; també hi figuraven com a propis l’almodí i la taverna, però no estaven arrendades. En qualsevol cas, hi havia plantejada una demanda judicial per part de la senyoria amb l’objectiu de reintegrar-les a la casa ducal. El mateix succeïa amb altres regalies que declaraven com a pròpies no ja la ciutat, sinó particulars deniers: deu o dotze almàsseres («todas en las casas de campo de este término particular de Dénia y ninguna dentro de la ciudad»); i vuit forns, als titulars dels quals se’ls havia interposat demandes davant la comissió de capbreus o plets a l’Audiència de València; en algun cas, atenent als mèrits dels seus propietaris, se’ls mantindrien «mientras viva, con la circunstancia de que después de sus días haya de quedar inutilizado» o bé con «tácito consentimiento de su excelencia hasta que disponga de ornos sufizientes para el surtimiento y abasto de esta ciudad».

De tota manera, la qüestió que més crida l’atenció a Dénia era la manca d’un instrument de transformació bàsic en les societats agràries de l’Antic Règim, els molins fariners:

No hay al presente molino arinero alguno en esta ciudad, ni su término particular, propio ni ageno, pues aunque en tiempo antiguo existió el de su excelencia que llaman del Molinell, está aora sin uso y inutilizado, y sólo permaneze la casa inabitable de quenta de su excelencia.