Baltasar Venero de Valera - Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1715) i al Marquesat de Dénia (1766)

Baltasar Venero de Valera:

Visita senyorial a l’estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766)

Edició a cura de Joan Romero i Antoni Grau

2005

fonts històriques valencianes

Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot

© Joan Romero i Antoni Grau, 2005

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2005

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta: Baltasar Venero:

Mapa de l’estat de Sogorb (1765), fragment

Fotocomposició i maquetació: Publicacions de la Universitat de València

ISBN: 84-370-6164-4

Realització ePub: produccioneditorial.com

Índex

INTRODUCCIÓ

LA CASA DE MEDINACELI A L’ANTIC REGNE DE VALÈNCIA

EL CONTEXT DE LA VISITA ALS TERRITORIS DE LA CASA DUCAL

LA VISITA SENYORIAL DE 1765 A L’ALCAIDIA D’ESLIDA (SERRA D’ESPADÀ)

LA VISITA SENYORIAL DE 1766 AL MARQUESAT DE DÉNIA

VISITA GENERAL DE LA VILLA DE FANZARA, LUGARES DE SUERA, VEO, ALCUDIA DE VEO, AÍN Y VILLA DE ESLIDA DEL ESTADO DE SEGORBE

PROVIDENCIA PARA LA VISITA DE LA SIERRA DE ESLIDA

PODERES GENERALES

LLEGADA A FANZARA

PASO A SUERAS

NOTIFICACIÓN AL AYUNTAMIENTO DEL LUGAR DE VEO

PASO AL LUGAR DE ALCUDIA

VISITA DEL LUGAR DE AHÍN

PASO A ESLIDA

PASO A LA VALL DE UXÓ

FANZARA

SUERAS

PERJUICIOS GENERALES QUE SE ADVIERTEN EN TODOS LOS LUGARES DE LA SIERRA DE ESLIDA

LA VISITA SENYORIAL DE 1766 AL MARQUESAT DE DÉNIA 29 D’ABRIL – 30 DE JUNY DE 17662

PROVIDENCIA PARA LA VISITA DE DENIA Y SU MARQUESADO

PODERES GENERALES

PROVIDENCIA SOBRE PASAR A VISITA DE LA VILLA DE XÁBEA

VISITA DEL LUGAR DE BENITACHELL

TRÁNSITO AL VERGEL

PASO A DENIA

Introducció

LA CASA DE MEDINACELI A L’ANTIC REGNE DE VALÈNCIA

En aquesta acurada edició preparada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el lector trobarà una excel·lent descripció duta a terme a mitjan segle XVIII d’una part extensa, i molt significativa alhora, dels dominis senyorials que la casa de Medinaceli havia reunit a l’antic Regne de València. En el moment de realitzar-se aquesta visita senyorial (1765-1766), la casa de Medinaceli ocupava el tercer lloc entre les cases senyorials en terres valencianes. Les seues possessions s’hi trobaven ubicades tant a les comarques septentrionals com a les meridionals, i ocupaven zones interiors i del litoral, tot combinant-s’hi una majoria de baronies amb l’emfiteusi com a únic sistema d’explotació del sòl amb d’altres on també apareixien terres franques i alodials.

Des de l’arribada de la dinastia dels Trastàmara, amb els serveis prestats a la monarquia i una hàbil política matrimonial, la casa de Medinaceli va anar ampliant paulatinament el seu estat senyorial originari, tot escalant altes quotes de poder i incorporant altres cases de diversa consideració. Via agregació de la d’Alcalá de los Gazules, s’hi produí la primera vinculació valenciana, la baronia d’Antella. Però va ser el vuité duc, D. Juan Francisco de la Cerda i Enríquez de Ribera (1637-1691), que va arribar a dirigir el govern de la monarquia espanyola en temps de Carles II amb el càrrec de primer ministre, l’artífex de la gran ampliació del patrimoni senyorial de la casa de Medinaceli pel seu matrimoni amb Dª. Catalina Antonia Folch de Cardona i Aragón, primogènita i hereva de les cases de Dénia-Lerma, Sogorb-Cardona i Comares. D’aquesta manera, com dèiem, a mitjan segle XVIII el duc de Medinaceli ocupava el tercer lloc entre les cases senyorials en terres valencianes darrere dels ducs de Gandia-Benavente i Arcos Elx. [1]El seu successor, Luis Francisco (1660-1711), nové duc de Medinaceli, es convertiria en un dels majors magnats entre els grandes d’Espanya. Però per no tenir descendència, va ser l’últim baró de la branca troncal de la casa reial de la Cerda. El va heretar el seu nebot, marqués de Priego i duc de Feria, Nicolás M. Fernández de Córdoba-Figueroa i de la Cerda. D’aquesta

[...] manera, en 1711, quedaba incorporada a las casas de Priego-Feria la de mayor alcurnia de todas cuantas componían el espectro nobiliario español, la de Medinaceli. Desde entonces se constituía la familia «Fernández de Córdoba», hasta nuestros días, en eje de las sucesivas casas que en adelante se le agregaran a ésta, bajo la denominación —pese al cambio de raza— de la casa de Medinaceli. [2]

El primer dels estats senyorials analitzats en aquest estudi és una part significativa del ducat de Sogorb que apareix esmentada en la documentació com a alcaydia o baronia d’Eslida. El ducat de Sogorb va conéixer des del segle XIII dues etapes de senyorialització: una primera, en poder de la casa reial d’Aragó-Barcelona, amb prolongació en la casa de Luna entre 1279 i 1410; i una segona, que desembocarà en la de Medinaceli, iniciada amb l’entronització dels Trastàmara. [3]Alfons V el Magnànim concedí el 1436 el seu germà, l’infant N’Enric, el castell i la ciutat de Sogorb, juntament amb les baronies i llocs de la Vall d’Uixó, Serra d’Eslida, Paterna, Benaguasil i la Pobla de Vallbona; i amb ells, la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi. En morir aquest infant, l’esposa d’Alfons V incorporà a la Corona el 1445 les poblacions esmentades; [4]però en morir el monarca (1458) i succeir-lo el seu germà Joan II, va restituir el seu nebot Enric (l’«infant Fortuna», fill de l’anterior senyor de Sogorb) les possessions que Na Maria li havia sostret, tot confirmant la donació de 1436 al seu pare. L’estat de Sogorb fou elevat a ducat el 1475 per privilegi de Ferran el Catòlic, tot recaient el títol de primer duc en la persona de l’«infant Fortuna». El 1516 es va produir la unió de les cases de Sogorb i Cardona en virtud de l’enllaç matrimonial dels seus respectius hereus; llurs successors serien des d’aleshores Folch de Cardona. En morir el 1575 sense successió masculina En Francesc Ramon Folch de Cardona, Sogorb va presentar un plet d’incorporació a la Corona i,

En el curs del procés, el rei manà que fossin embargades la jurisdicció i les rendes del ducat. El 1619 el rei per via de gràcia manava donar al duc la possessió de Sogorb i forçava el ducat a renunciar a las seves pretensions reials. [5]

Pel que fa l’esdevenir intern de les senyories que conformaven el ducat de Sogorb, des d’un principi la Corona d’Aragó hi va aplicar una política d’assimilació sobre la població musulmana vençuda. A les zones rurals, s’hi conservaren fins i tot els seus principals trets d’organització, i la colonització cristiana fou pràcticament inexistent:

[...] En muchos casos la población musulmana se mantiene y conserva si no la propiedad estricta, al menos el usufructo continuado de sus tierras hasta finales de la época mudéjar. Es el caso de ciertas localidades de la zona costera, como Uxó, [...] pero especialmente de la mayor parte de las comarcas del interior, como la Sierra de Espadán y alrededores (Eslida y pueblos circundantes), los valles medios del Mijares (Fanzara, Argelita, Espadilla). [6]

En la majoria d’aquests castells i territoris, el poder senyorial o reial estava únicament representat per agents militars (alcaid) i fiscals (batle), superestructura necessària per a mantenir l’ordre i percebre els impostos. [7]