Baltasar Venero de Valera - Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1715) i al Marquesat de Dénia (1766)

a)Drets jurisdiccionals o rendes procedents de l’exercici directe de la jurisdicció. S’hi tracta dels peatge, lleuda, quema, italiana, alemanya i savoiana; pontatge, duana i ancoratge; naufragis, quinto d’esclaus, escrivanies, penes de cambra, etc.

b) Terç-delme.

c) Censos emfitèutics. Amb l’excepció del Verger, eren cànons fixos en metàl·lic per terres i per alguna construcció que havia estat monopoli senyorial, juntament amb els corresponents lluïsmes, però no de particions alíquotes de la collita.

d) Monopolis o drets prohibitius.

e) Almadraves.

e) Cases i finques senyorials. El patrimoni ducal en propietat plena era d’allò més exigu, sobretot si el comparem amb el que aquesta casa senyorial o altres fruïen en altres parts de la Península Ibèrica. Molt lluny quedarien, per exemple, els latifundis nobiliaris d’Andalusia o Castella; d’això que sovint se’n parle de la relativa feblesa territorial dels grans estats senyorials valencians.

No obstant això, el que sí diferia respecte d’altres grans estats nobiliaris valencians de l’època, fins i tot propis de la mateixa casa de Medinaceli, era la distribució que la renda hi assolia entre els apartats esmentats. Mentre que l’habitual era que els drets dominicals en constituïren els ingressos fonamentals (de vegades, els únics), al marquesat de Dénia la partida generada pel dret de les almadraves arribà a representar en algun moment vora la meitat dels ingressos totals. Els privilegis atorgats pel cinquè marqués de Dénia i duc de Lerma, D. Francisco Gómez de Sandoval y Rojas —quan va ser valido de Felip III— i la importància de l’activitat pesquera, marítima i comercial del marquesat (sobretot a Dénia i Xàbia) hi esdevingueren fonamentals. En aquest sentit, és oportú indicar que al final del segle XVI el cinquè marqués de Dénia aconseguí el monopoli per a l’explotació de les almadraves, tot desposseint-ne el Reial Patrimoni; i que l’any 1603 arrodoní la concessió en obtenir el privilegi d’exclusivitat per a calar almadraves a tot el Regne de València.

Abans d’escometre la visita general al marquesat, i tot havent arribat ja a Dénia des de València, el procurador ducal es traslladà a Benidorm per inspeccionar-ne l’almadrava, atés que en aquells moments estava fent-s’hi la pesca de tonyina i hi havia plantejat un litigi amb els arrendadors.Açò denota una administració diligent, que adreçava la seua prioritat cap als drets senyorials que s’hi pogueren trobar en dificultats, especialment quan es tractava de partides importants.

La visita efectiva de cada població s’inicia amb la convocatòria prèvia del seu ajuntament. És per això que coneixem la composició dels consistoris de Dénia, Xàbia, el Verger i Benitatxell; però no només això: juntament amb la identitat dels seus integrants, apareix la d’altres personatges designats per la casa ducal com a agents seus o com arrendadors de les escrivanies de justícia, de les seues regalies

o dels drets dominicals. El nomenament, funcions i periodicitat dels càrrecs d’alcalde ordinari, regidors i síndic procurador era igual per a totes les poblacions:

[...] por nombramiento de su excelencia muy ilustre; con la diferencia de que el governador y el escrivano del ayuntamiento les nombra a su voluntad absoluta, y los demás empleos a proposizión de sugetos idóneos que haze la ciudad anualmente en número doblado.Y los salarios se satisfazen por la ciudad, excepto el del governador que es de cuenta de su excelencia.

Interessa remarcar que a Xàbia, l’alcalde ordinari i el síndic procurador general proposaren a la senyoria el nomenament d’un alcalde de la hermandad que s’encarregara de guardar les collites; d’acord amb les conclusions finals del document, tot sembla indicar que la casa ducal acceptà aquesta proposta.

Pel que fa a la l’estat material de les instal·lacions i dependències municipals, les diferències són notòries entre les poblacions. A Dénia era on pitjor es trobava la casa consistorial:

no es de aquella dezencia que corresponde a esta ciudad, por no ser propria, pues la que tiene se incorporó de ella el rey nuestro señor don Phelipe Quinto al ingreso de su Corona, destinándola como en el día se halla para quartel de la tropa de esta plaza de armas.

També denota hi decadència l’estat dels jutjats i escrivanies del governador i de l’alcalde ordinari:

En los quales dos sitios expresaron tenían en tiempo pasado sus audiencias y juzgados dichos governador y alcalde ordinario y que al presente y de algunos años a esta parte, oyen en justizia en sus mismas casas, que les sirben de juzgados.

És més,

La falta de el uso de los dos juzgados [els fa servir] de pescadería y otros usos impropios a su destino, maiormente conserbando sobre la puerta las armas de piedra mármol de la casa de su excelencia.

D’altra banda, en la del governador hi mancaven processos (els tenia l’escrivà anterior a casa seua); en la del jutjat, molts s’havien perdut cremats en la Guerra de Successió. Per últim, les presons havien quedat inutilitzades per manca de seguretat,

de forma que se huían de ellas los reos que querían; y siempre que havía preso de causa de considerazión era menester para su custodia poner guardias de vista, con grave perjuizio del común y vezinos, que las havían de hazer con pérdida de su trabajo en el tiempo que les empleaban en ello.

A Xàbia, l’estat material dels immobles esmentats era molt millor: en aquells moments estava construint-s’hi un ajuntament de bastante magnificencia; la sala capitular, que aleshores s’ubicava al jutjat de l’alcalde ordinari, era adecuada; i l’arxiu estava ben arreglat; i, igualment, la descripció de les presons mostra que eren segures. Només cal parar esment que, igual que en el cas de Dénia, molts papers i processos de l’escrivania del jutjat es trobaven en casa del seu arrendador, fet que palesa la confusió existent entre els àmbits públic i privat. El mateix esdevenia al Verger (en aquest cas, els processos eren en un domicili particular d’Ondara), però amb la particularitat —potser per la misèria de què s’hi parla reiteradament— que

no hay asientos de penas de campo y ordenanza, porque las penas que se executan las cobran los alcaldes y se las apropian, con pretexto de estar encabezado el lugar, y de ningún modo se satisfaze a su excelencia la parte de penas de cámara que legítimamente le corresponden.

Com era d’esperar, la reacció dels inspectors ducals front a aquesta usurpa-ció i frau no es va fer esperar.

Les descripcions de les diverses instal·lacions i establiments són bastant completes. Igualment, són d’interés les ressenyes de determinats elements singulars (muralles en el cas de Dénia i Xàbia, esglésies, pedreres, presons, palau ducal del Verger, castells i fortaleses). Però on el lector trobarà major riquesa i detalls és en els apartats que constituïen el fonament econòmic de la senyoria: els drets dominicals. En el cas de Dénia i Xàbia mereixeran una atenció especial del procurador de la casa ducal els ingressos relacionats amb l’activitat comercial: el port, amb els seus drets, les drassanes o magatzems i les almadraves.

Les drassanes, en ambdues poblacions, necessitaven amb urgència reparacions; són esplèndides les descripcions relacionades amb la seua ubicació, planta, funcions i obres de millora necessàries. Quant al port de Dénia, «uno de los mejores y más seguros del Mediterráneo» i puntal de l’enriquiment de l’oligarquia local, distava molt d’oferir una explotació òptima. Primerament, el seu moll era un pont de fusta que es trobava sovint inutilitzat i requeria una conservació molt costosa; per això calia fer-lo de «piedra cantería labrada» que es portaria des de Xàbia (el detall de la taxació de les obres necessàries per a solucionar aquest problema, inclou una magnífica descripció del moll existent i del que hi hauria en el futur).