Baltasar Venero de Valera - Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1715) i al Marquesat de Dénia (1766)

LA VISITA SENYORIAL DE 1765 A L’ALCAIDIA D’ESLIDA (SERRA D’ESPADÀ)

La visita als territoris de la Serra d’Espadà ofereixen al lector una excel·lent mostra del funcionament del règim senyorial i de la vida quotidiana de la seua gent. El document permet ampliar coneixements al voltant de tres grans qüestions: a) els mecanismes de coerció senyorial; b) les característiques singulars d’unes comunitats rurals especialment marcades per l’expulsió dels moriscos i el posterior repoblament; i c) el control exercit per la casa de Medinaceli sobre drets i regalies en aqueixos territoris. En molts aspectes supera el detall de la descripció proporcionada per Cavanilles trenta anys després.

En el capítol de drets senyorials, l’apartat de major extensió per ser l’objecte central de la visita, el lector podrà obtindre una excel·lent síntesi dels drets senyorials que hi gravaven els habitants. A més de la possessió de la jurisdicció, element bàsic i definitori de coerció extraeconòmica, el duc de Medinaceli disposava d’una sèrie de drets sobre la terra, regalies i altres facultats preeminents que, imposades sobre els vassalls, constituïen els mecanismes essencials d’extracció d’ingressos.

Tenint com a element central la figura de l’emfiteusi, el document reflecteix una situació de propietat compartida o dividida entre el senyor, que poseïa el do-mini directe i l’emfiteuta (en aquest cas, cultivador de la terra i amb obligació de residir en cadascun dels diferents llocs), que poseïa el domini útil de cases i terres. L’emfiteuta estava obligat al pagament d’un cànon anual en productes (parts alíquotes de la collita, denominades particions), i quantitats fixes en diners (censos en metàl·lic). L’emfiteuta havia de fer una declaració periòdica en la qual reconeixia el domini directe del senyor, i a l’ensems declarava el cànon que pagava i les característiques de les terres acensades. Amb aquestes declaracions el senyor territorial confeccionava els capbreus. L’emfiteuta estava també obligat a pagar lluïsme (quantitat en metàl·lic que s’abonava al senyor cada vegada que es venia o es permutava el domini útil d’una terra o d’una casa), quindenni (un lluïsme percebut pel senyor de manera automàtica cada quinze anys per totes aquelles finques amortitzades per corporacions), la fadiga (dret preferent del titular del domini directe per a consolidar-lo amb el domini útil i aconseguir la plena propietat) i la facultat de comís per part del senyor quan s’incomplien les condicions establertes mitjançant el contracte emfitèutic. L’emfiteuta, sempre que respectara el pacte contret segons les condicions d’establiment fixades d’acord amb les condicions vigents des de 1612, disposava lliurement del domini útil, i podia comprar, vendre o donar en herència cases i terres.

Juntament amb aquests drets sobre la terra, el duc gaudia a més dels ingressos derivats dels drets de monopolis o drets exclusius i privatius, anomenats també regalies. Eren els monopolis de forns, almàsseres, molins, botigues, hostals, carnisseries, la utilització preferent o exclusiva de muntanyes i prats, aigües de reg, caça i pesca.Tots apareixen detallats en el document.A més d’aquests drets senyorials, el camperolat havia d’afrontar el pagament del delme, primícia, terç-delme, equivalent i altres contribucions extraordinàries. De vegades, com en aquest cas, la percepció d’alguns d’aquests drets havia passat a mans dels titulars de la senyoria o existien contenciosos oberts en relació amb alguns d’ells.

En ser un territori ocupat majoritàriament per població musulmana, l’expulsió dels moriscos permeté nous establiments i noves condicions per als nous pobladors. Les cartes-pobla hi van establir noves capitulacions mitjançant una única escriptura pública per a totes les poblacions l’any 1612, tot originant la creació, podria dir-se que ex-novo, d’unes comunitats agràries bastant homogènies, per bé que amb una diferenciació social de grau. El gros de les càrregues venia determinat pel pagament de censos en diners per les cases (6 diners per lliura del terç del valor en el cas de les poblacions de la Serra d’Eslida) i terres (4 sous per cafissada de regadiu i 16 diners per cafissada de secà), així com censos en espècie (1/8 part tant en secà como en regadiu, tret dels casos de Fanzara i Geldo, on era 1/6 en el regadiu).Aquestes capitulacions, amb modificacions a favor dels emfiteutes en algun cas, fruit de concòrdies, són les que romanien vigents en el moment de la visita. [12]De fet, el seu nucli bàsic se centra en la revisió per part delcomptador de la casa ducal de tots els capítols pactats en el moment de procedir al repartiment de cases, terres i altres drets senyorials. No s’ha d’oblidar que era un procés obert. La prova n’és que la visita va ser aprofitada pel procurador senyorial per a fer o ratificar l’establiment de més d’un centenar de casos entre cases i terres.

No sempre fou un procés pacífic. Des del moment dels establiments de 1612 la casa de Medinaceli tingué necessitat de revisar alguns aspectes de les condicions sempre a favor de la comunitat agrària i, en algun cas, després d’alguna resistència notable. La situació tampoc no estava exempta de tensions i resistències en el moment de realitzar la visita. Alguns detalls reflectits pel representant senyorial, alguna incompareixença dels representants locals a la convocatòria del procurador general, o els intents reiterats d’esquivar en algun cas les obligacions derivades de les condicions d’establiment, de forma molt notòria en el cas d’aprofitaments de pastures, en són exemples ben eloqüents.

Nogensmenys, la casa de Medinaceli evidencia, en conjunt, un notable control sobre els seus drets i regalies. Així ho demostra el meticulós informe del procurador, singularment en la relació final de perjudicis on s’especifiquen no sols l’existència de regalies fora del control senyorial (molí de Sueras o arrendament de pastures) sinó fins i tot aquells derivats de la inobservança de particions de collites menors. Les referències, amb una amenaça velada, al possible exercici de comís i a procedir a nous establiments de cases i terres en cas de no complir les condicions establertes, en són un bon indicador tant del poder de coerció exercitat, com de la plena vigència dels trets bàsics del règim senyorial en els dominis de la casa de Medinaeli en la Serra d’Espadà.

Des de l’altra part, els intents de frau també hi estaven presents. Poden comprovar-se en els diversos mecanismes que el camperolat tenia per eludir les condicions inicialment pactades, bé ocultant superfície cultivada, bé ampliant conreus no subjectes al pagament de censos o particions; o, des d’una altra òptica, intentant obtenir ingressos addicionales amb l’arrendament de les pastures a ramaders d’Aragó, amb la venda de produccions no declarades o deixant de pagar qualsevol quantitat (com en el cas d’Alcúdia) en concepte de lluïsme.

Una última consideració que potser siga alguna cosa més que mera curiositat. De l’atenta lectura de la visita, el lector obtindrà una informació de notable importància no només per a aquell moment, sinó per a l’actualitat atés que constitueix el tret essencial del paisatge cultural del conjunt de la Serra d’Espadà: les constants referències a l’existència d’extenses superfícies de sureres.Tanmateix, és sorprenent que trenta anys després el botànic Cavanilles no incloguera ni una referència a l’arbre que millor defineix aqueix territori. Una qüestió no menor que queda ací apuntada per a ulteriors consideracions.

LA VISITA SENYORIAL DE 1766 AL MARQUESAT DE DÉNIA

Com en el cas anterior, l’objecte central de la visita era la comprovació dels drets i regalies de la casa ducal. Les rendes que percebia el duc de Medinaceli al marquesat de Dénia no diferien massa de les d’altres grans cases nobiliàries en terres valencianes.Agrupant-les per conceptes, [13]estaven constituïdes per: