Baltasar Venero de Valera - Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1715) i al Marquesat de Dénia (1766)

La superposició del model de societat feudal i la reestructuració de les relacions socials existents en la societat musulmana estan íntimament vinculades al procés de repoblació medieval, que s’hi desenvolupà en diferents etapes. [8]En la primera (1232-1248), el protagonisme de la monarquia en el repartiment hi va ser evident, i el seu objectiu era crear nuclis de població cristiana en les zones més riques i estratègiques per tal de controlar el territori. Cal incloure ací la carta de seguretat i poblament que Jaume I concedí els musulmans de la Serra d’Eslida i llocs d’Aín,Veo, Sequer, Pamies i Suera el 1242. En una segona etapa (12481276), el rei es preocupà per assentar cristians en les zones on els musulmans s’havien aixecat, com ara la Serra d’Espadà. Tanmateix, l’èxit d’aquest procés repoblador fou molt escàs i la pràctica consistí en el perdó i el manteniment dels pobladors musulmans. A aquests moments correspon la carta de la Vall d’Uixó del 1250. La tercera etapa (1276-final del segle XIII) coincideix amb el període posterior a la segona revolta musulmana i amb les darreres repoblacions col·lectives dirigides per la monarquia, on s’engloben les capitulacions de rendició i pactes de reassentament als musulmans de la Serra d’Eslida el 1276 i de Castro i Fondeguilla el 1277. En una fase posterior (segles XIV i XV), les cartes de poblament musulmanes es refereixen també a pactes de rendició i restabliment després de la seua rebel·lió de mitjan segle XIV. Així, apareixen les cartes atorgades per Pere el Cerimoniós el 1365 a la Serra d’Eslida, Betxí, Vall de Segó, d’Alfara, Altura i Gaibiel;Veo, Benitandús,Alcúdia, Xinquer i Aín; i Castro i Fondeguilla. Per últim, en les dues del 1409 el rei Martí I reforma i reuneix en una nova carta de població les anteriors que havien tingut els musulmans de la Serra d’Eslida, tot extenent-la als del castell de Castro.

L’última i definitiva etapa d’assentaments de nova població en els dominis del ducat de Sogorb es va produir després de l’expulsió dels moriscos. L’avinentesa seria aprofitada per la casa senyorial per tal d’establir en 1612-1613 unes noves condicions que, en l’essencial, es mantindrien vigents fins el final del règim senyorial. Aquestes eren, justament, les que estaven en el moment en què es realitzà la visita a les terres de la Serra d’Espadà.

La segona part de les pàgines que completen aquesta edició es refereix als dominis senyorials de la casa de Medinaceli que integraven el marquesat de Dénia. Durant el regnat de Jaume I «[...] Dénia quedó gobernada por su justicia, tres jurados y consejo según los fueros de València [...] sin que reconociera otra autoridad superior que la real»; [9]però aquesta situació es va trencar quan Jaume II donà al seu fill, l’infant Pere, la senyoria de Dénia el 1323; més tard, el 1355, el rei Pere el Cerimoniós atorgà a Alfons d’Aragó, fill de l’infant Pere de Ribagorça, el títol de comte de Dénia. Posteriorment, en una conjuntura de recuperació del patrimoni reial iniciada per Martí I, el comtat de Dénia va revertir a la casa regnant d’Aragó; però açò va acabar quan Joan II d’Aragó retornà a una política on emprava les seues senyories com a moneda de canvi per a obtindre recursos financers o pagar serveis prestats. Així, per un privilegi reial del 8 de març de 1431, se’n féu donació a D. Diego Gómez de Sandoval, adelantado mayor de Castilla, tot premiant la seua lleialtat. Aquest és un exemple d’una pràctica característica de les dinasties regnants al segle XV: la de la generositat amb els llinatges que els donaven suport, tot promocionant els que més s’hi distingien amb el lliurament de senyories i títols nobiliaris. Un dels seus fills, Diego Gómez de

En el camí cap al denominat «estat modern», l’avanç de la senyorialització coincidí amb l’enfortiment del poder reial; la senyoria no constituïa cap obstacle per a la consolidació de l’estat, sinó que n’era el complement, ja que ajudava a organitzar i controlar el territori. Naturalment, però, la dels senyors no era una classe homogènia. La recomposició del poder senyorial beneficià les grans famílies aristocràtiques, que acumularen terres i títols, alhora que s’incrustaven en un aparell estatal cada vegada més desenvolupat. Un dels exemples destacats en seria precisament el llinatge dels Gómez de Sandoval i, més en concret, la figura del cinqué marqués de Dénia, que va estar al capdavant de la monarquia en qualitat de favorit de Felip III, valiment que aprofità per tal d’ampliar el seu patrimoni amb nous dominis senyorials. A més, es va casar amb Dª. Catalina de la Cerda, filla dels ducs de Medinaceli; i un munt de circumstàncies feren que una de les seues descendents, Dª. Catalina Folch de Cardona i Aragón (esposa del vuité duc de Medinaceli), poguera disposar de tot el patrimoni dels seus pares i, pel seu matrimoni, que quedara tot integrat en la casa de Medinaceli. Amb tot i això, convé recordar que els Sandoval primer i els Medinaceli després gaudiren de jurisdicció plena només sobre una part del marquesat; la raó consisteix en la presència de senyors amb jurisdicció alfonsina en bona part dels pobles que conformaven el referit estat senyorial. Per això, molts municipis del terme general de Dénia (Ondara, Pedreguer, Sagra, Sanet...) s’oposaren a les preses de possessió dels ducs de Medinaceli. Després de la Guerra de Successió i els decrets de Nova Planta, el nou rei, Felip V, va reintegrar al marqués de Dénia tots els seus drets, però hi va haver una convivència no exempta de tensions entre els poders senyorial i reial. A Dénia, plaça forta, la jurisdicció reial va estar representada per un governador militar. Els interessos senyorials hi serien defensats, fins 1804, per un governador polític.

EL CONTEXT DE LA VISITA ALS TERRITORIS DE LA CASA DUCAL

Aquesta visita correspon a un moment en què l’administració de la casa de Medinaceli es feia amb molta cura. Com per a altres grans cases nobiliàries d’àmbit estatal, la gestió i administració dels seus patrimonis es complicà progressivament. Si en la segona meitat del Sis-cents, via escrivania de comptes, el duc nomenava una persona de confiança perquè «tomara cuentas» al tresorer i administrador general de les rendes dels seus estats valencians, a mitjan segle XVIII s’hi havien de remetre ja a la comptadoria central dels Medinaceli a Madrid.A grans trets les reformes administratives a què ens referim donen la imatge d’una aristocràcia capaç d’ajustar-se al canvi de les formes de dominació política i de mantenir la seua influència; fins i tot és versemblant que la seua àmplia xarxa de relacions li permetera de neutralitzar els intendents, les audiències i les cancelleries. Com indica Ch.Windler,

[...] Gràcies a la seua administració a Madrid, a les seues comptaduries, a les seues majordomies i als seus agents als principal tribunals, la casa de Medinaceli disposava d’una àmplia xarxa de relacions recolzada en un marc institucional [...] Abans de les reformes, la casa ducal acostumava a confiar les seues administracions locals a persones adscrites al seu cercle, reclutades entre les elites locals i els clients dels poderosos. No obstant això, durant el segle XVIII s’observa a tots els nivells una clara professionalització del personal administratiu, cercant el servei incondicional al senyor i la neutralitat envers les diferents faccions locals. El que més comptava era la competència professional, la discreció i la manca d’arrelament als pobles on anaven destinats [...] Els empleats de les comptaduries estaven sotmesos a constants trasllats, que podien dur-los per tota la Península, i vivien d’un sou fix, completat amb diferents prestacions, que contribuïen a donar al funcionari una gran seguretat material i enfortien les relacions de client entre ell i el seu senyor. [10]

Читать дальше